Glòria de Castro presenta una novel·la escrita en blanc i negre

Glòria de Castro Pascual (Caldes de Montbui, 1974) va estudiar ciències de la comunicació a la UAB i va treballar 25 anys de redactora publicitària. Ho va deixar i va mirar d’escriure novel·les. La primera publicada va ser L’instant abans de l’impacte (Periscopi) que, a més, va rebre el premi Llibreter 2022.

Ara arriba el seu segon títol Els temples solemnes (Periscopi), una distopia emocional en què l’autora ens confronta amb la idea que “tota família pot ser un petit infern si no s’ha après mai a estimar”. També és un text sobre “la contradicció de ser mare d’un adolescent que comença a ser independent i un crit rebel contra la idea que l’amor ho reconstrueix tot”.

“És una reivindicació de la ràbia i el malestar legítims que callen moltes dones que rebutgen íntimament la quotidianitat familiar”, afirma l’autora que, per cert, assegura que no ha notat gens la pressió de publicar una segona novel·la quan la primera ha tingut èxit.

La primera obra era més fresca i àcida, amb més humor obvi. Aquest nou text és més fosc de manera conscient. “Volia escriure una història més poètica, més seriosa. Sempre hi ha actors còmics que quan fan un paper seriós és quan els donen l’Oscar. Com que escrivia aquesta història en paral·lel a L’instant abans de l’impacte, vaig dubtar de l’humor i em vaig proposar escriure una història més profunda”, confessa De Castro.

La protagonista, Nina, recorda a la de L’instant abans de l’impacte, però més introspectiva i negativa. Fa l’efecte que totes dues podrien ser la mateixa en moments vitals diferents. “Totes dues parteixen d’una crítica de la societat, d’estar enfadades amb el sistema. Aquesta està més enfadada, és cert. La protagonista de la primera novel·la bevia de detalls autobiogràfics, però la Nina d’Els temples solemnes és del tot fictícia”, assegura l’autora.

“La història parteix d’un pantà que s’empassa gent; s’hi ha ofegat molta gent. És en una zona on vaig passar les vacances d’estiu de la meva infantesa. Vaig relacionar el forat negre del pantà amb el forat negre vital de la protagonista. Per això jugo molt amb la foscor i amb la llum.”

La relació de la protagonista amb el mas abandonat és del tot premeditada. “Primer hi ha un rebuig a entrar a la casa i a tots els seus racons i, de mica en mica, ella va acollint els espai foscos de la casa i, alhora, va evolucionant la seva història i també va posant llum als seus propis espais foscos.”

Situa l’acció, els tres protagonistes, en un futur distòpic en què no hi ha electricitat, els satèl·lits els ha cremat el sol, estan aïllats i amb poques provisions... És una manera de forçar el retorn a la natura, a les feines manuals, a la supervivència més primitiva. “No pretenia escriure una novel·la de ciència-ficció. Aquest futur proper i distòpic em serveix per aïllar els personatges en un entorn de natura gens idíl·lic, perquè la natura també pot ser violenta.”

Naturalment no hi ha cobertura i no es poden comunicar. “Això ve de L’instant abans de l’impacte, per tot el temps que he estat treballant per grans empreses tecnològiques. Odio tot el que té a veure amb les pantalles, la tecnologia i com ens fa viure aïllats els uns dels altres més que no pas connectar-nos. I com es crea uns història actual en què no hi hagi tecnologia? Doncs creant un cert caos. I que els personatges s’enfrontin a la natura i les inclemències.”

Potser, per coherència, per predicar amb l’exemple, Glòria de Castro escriu en llibretes, a mà, amb bolígraf Bic de tinta negra. A més és esquerrana, fa mala lletra i li costa transcriure’s.

La novel·la està construïda a base de fragments breus. Escenes, diàlegs secs, descripcions, pensaments... “Sempre escric capítols curts, sintètics. Em costa fer capítols llargs. Necessito començar i acabar el capítol, tot seguit.”

La Nina viu al seu antic mas amb l’Ivan, la seva parella, i el fill de tots dos. Però hi ha dues presències del passat que van apareixent, el seu germà bessó, Nàndor, i, sobretot, el seu pare, una ombra tòxica amb qui la protagonista es comunica en espanyol. “Volia crear aquesta figura autoritària, al cantó fosc de la societat, que sembla que és cap on anem o cap on tornem, a què el centre de la societat sigui la família, procrear i apartar tot el que sigui cultura. Suposo que el pare de la Nina votaria a Vox. A la Nina li va bé com a reactiu, perquè fa que es plantegi i s’adoni de la utilitat de l’art, tot i que no doni de menjar.”

A través del pare de la Nina, De Castro planteja la suposada absurditat de l’art davant la supervivència. “Tots els conflictes bèl·lics et poden fer plantejar quina és la importància de l’art però, en canvi, és l’única manera que tenim de treure l’ira de dins. Els conflictes interns només poden sortir amb teràpia o amb art, a través de la creació artística. I cada cop més, el mercat de l’art està només a l’abast de les elits.”

A la pàgina 153 hi ha un monòleg definint què és ballar de veritat. “La novel·la parteix d’aquest fragment. És un poema que vaig escriure i, temps després, el vaig afegir a aquest espai del pantà distòpic, de la Catalunya buidada. Vaig fer com un collage d’un munt d’idees.”

Perquè l’autora escriu seguint fils que poden ser prims i trencar-se o poden ser un brodat impecable. “Soc incapaç de fer esquemes. Tiro, tiro i arriba un punt que els personatges parlen sols. Un cop ja està tot abocat, busco que tot tingui un cert sentit. Vinc del món audiovisual. No em plantejo un text, imagino un storyboard. En la meva ment hi ha una pel·lícula. Penso en imatges. A més, en aquest cas ho veia en blanc i negre i al text no citava cap color.”

L’editora li va dir que no podia ser tan fosca, tan negra i, de mica en mica, va anar afegint-hi colors. “Però a mi em va fer servei, que la primera versió de la novel·la fos tan fosca, que fos en blanc i negre.”

Pel que fa al motiu de fer la Nina ballarina no té res d’autobiogràfic. “Necessitava que ella fos cos. I, per mi, la representació més pura de cos és una ballarina. L’objectiu és arribar a la bellesa, però com hi arriba? A base de tendinitis, de malmetre’s el físic, de dolor. A més, és una de les arts amb menys utilitat, la que té menys espectadors, la que rep menys subvencions. És bellesa pura.”

“M’he documentat molt perquè buscava una certa coreografia per escriure aquesta novel·la. En un ballet, en què tot ha de ser perfecte, qualsevol error genera el caos. Ja sigui dansa clàssica o contemporània, sempre estan al límit entre la bellesa i el caos”, conclou Glòria de Castro.