1.050 anys del Beatus de Girona

El Ministeri de Cultura s’oblida d’inscriure’l en la Memòria del Món de la Unesco.

Beat, prevere i possiblement abat, va veure lligat al seu nom de pila el topònim Liébana, atesa la seva adscripció al monestir càntabre de San Martín de Turieno, avui monestir de Santo Toribio. De la seva vida, se’n coneix ben poc: s’ignora la data del seu naixement i la seva mort es va produir en els primers anys del segle IX. Diguem, per tant, que és un home de la segona meitat del segle VIII.

Més enllà de l’obra Comentaris a l’Apocalipsi de l’apòstol Sant Joan, a què ens referirem més endavant, Beat, juntament amb Eteri, bisbe d’Osma, van ser els autors d’un text conegut avui com a Apologètic o Carta d’Eteri i Beat a Elipand. Aquest darrer, arquebisbe de Toledo, era el màxim propagador de la doctrina adopcionista que proclamava que Jesucrist era fill natural de Maria, però només fill adoptiu de Déu, que hi hauria habitat com en un temple. Beat i Eteri defensaven la posició ortodoxa (la intervenció de l’Esperit Sant en l’afer de la concepció), amb el suport també de Carlemany i del papa Adrià. I que va condemnar la doctrina adopcionista en el concili celebrat a Narbona l’any 792.

No hi ha dubte que Beat emprava arguments teològics per combatre aquesta heretgia, però tampoc s’estava d’utilitzar dures desqualificacions en referir-se a l’arquebisbe de Toledo com a “testicles de l’Anticrist, del semen dels quals és engendrada la perversa prole que és copulada a la boca de l’Anticrist”. Elipand, però, no havia quedat curt quan havia qualificat el de Liébana d’“ovella sarnosa que ara pretenia ser el seu mestre”. Època d’escasses subtileses, sens dubte.

Com dèiem, però, Beat deu la fama als seus comentaris sobre l’Apocalipsi de Joan, o Llibre de les Revelacions, el darrer llibre del Nou Testament, que va ser escrit cap a final del segle I, i que tracta, de manera simbòlica i profètica, sobre la fi del món. En un context en què es presumia que l’any 800 pogués coincidir amb la fi, Beat compila, amb voluntat divulgadora, diversos textos anteriors dels pares de l’Església (Jeroni, Agustí, Ambrosi, Isidor, etc.) per tal de preparar els creients per a la imminent extinció.

El text de Beat, que potser va tenir més d’una versió, va ser escrit entre els anys 776 i 786 i va tenir durant l’època medieval una gran repercussió com ho demostren la quarantena de còpies (algunes només són fragments) de les quals se’n tenen actualment indicis. Ara com ara, no es pot afirmar que l’original confegit per Beat tingués il·lustracions (tot i que la seva vocació pedagògica ho pot fer suposar), però el cert és que els exemplars copiats a partir del segle IX (el més antic és un fragment de pergamí, datat a l’entorn del 890, custodiat actualment al monestir de Silos) són profusament il·lustrats i esdevenen uns còdexs amb un incalculable valor patrimonial, històric i artístic que, en al·lusió al seu autor primigeni, reben el nom genèric de Beatus. El 6 de juliol de l’any 975 (que alguns experts han interpretat que també podria ser el dia 9) és la data que de manera explícita figura en el darrer full del còdex gironí conservat a la catedral de Girona. Els 284 folis que conté estructuren el text en dues columnes en lletra visigòtica, l’escriptura que es va utilitzar entre els segles VIII al XII a la península Ibèrica. No només és excepcional que es conegui amb aquesta precisió la data de la seva finalització, sinó que també coneixem els responsables de la seva autoria. Al final del manuscrit s’hi llegeix, naturalment en llatí, el nom de l’escriba, “Prevere Senior”, i els de les dues persones que varen executar les il·lustracions: “Pintora En (o Ende) i servent de Déu”, i “monjo Emeteri i prevere”.

El mateix llibre encara ens informa que el primer propietari havia estat l’Abat Domingo, i sembla indiscutible el seu origen lleonès, concretament s’hauria executat a l’escriptori del monestir de San Salvador de Tábara, prop de Zamora. Sabem també que a l’entorn del 988 l’obra va emigrar a terres segures (eren anys de domini musulmà) i que el 1078 era en mans de Joan, cabiscol (és a dir, el mestre cantor o del cor) de la Seu de Girona, on el va llegar en aquella data.

El bon estat de conservació del Beatus de Girona (gràcies també a dues intervencions de restauració, l’any 1972 i del 2002) ens permeten gaudir d’unes il·lustracions prodigioses. De fet, és l’exemplar que més en conté (115 miniatures, moltes de foli sencer) dels que s’han conservat. I allò excepcional és que, com hem vist, l’autora principal en fou la monja Ende, l’única miniaturista de la qual es té notícia al llarg de la història (que ja havia participat molt tangencialment en un altre exemplar, conegut com el Beatus de Tábara) i que amb la seva obra supera les miniatures mossàrabs i ja anuncia l’arribada del romànic.

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco) va crear el programa Memòria del Món l’any 1992, amb l’objectiu de preservar de l’amnèsia col·lectiva el patrimoni documental mundial i assegurar-ne la conservació i difusió. Allò que pretén és singularitzar, resguardar, promoure i difondre aquella documentació considerada capital per a la història de la humanitat. Hi són consignats, per exemple, el manuscrit de la declaració del Manifest Comunista, els documents que van permetre l’adopció del sistema mètric decimal, la Novena Simfonia de Beethoven, la primera declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, la pel·lícula Los Olvidados, de Buñuel, la Cançó dels Nibelungs, els arxius de Tolstoy o la Bíblia de Gutenberg. A proposta del Ministeri de Cultura espanyol i de la Secretaria d’Estat de Cultura del govern portuguès, el 2015 es van incorporar en el registre de la Memòria del Món 11 exemplars de Beatus (en alguns casos només fragments) custodiats en diferents arxius i biblioteques dels dos estats peninsulars, un dels quals l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ubicat a Barcelona, que conserva un full (dues pàgines) d’un Beatus de final del segle X o inici del XI.

Es podrà argumentar, penso que de manera feble, que la candidatura es va limitar a còdexs en col·leccions públiques, però excloure’n el Beatus de Girona (al qual podríem afegir el de la Seu d’Urgell) significa una limitació que resta valor al conjunt de la inscripció i suposa privar la ciutat de Girona de sumar, juntament amb el Llibre del Sindicat Remença de 1448, un segon document a la Memòria del Món. Quan el juliol del 2021 es va fer arribar, a través d’un missatger més que reconegut, aquesta informació a l’acabat de nomenar ministre de Cultura i Esport, Miquel Iceta, la seva resposta va ser que ho valoraria. No deuria tenir temps però ara, com a ambaixador d’Espanya davant la Unesco, tindria una oportunitat immillorable.