Un triangle màgic de quatre arestes

En geometria, un triangle té tres vèrtexs i tres arestes que els uneixen. Introduir-hi una quarta aresta implica, forçosament, aportar-hi un nou vèrtex i convertir-lo en un principi de piràmide: dotar de volum una figura plana. A Massilia, que es pot veure al Teatre Akadèmia fins al 6 de juliol, la proposta de La Jarra Azul, amb direcció de Nelson Valente, és afegir una nova dimensió al relat lineal que permet viatjar per l’espai i el temps. Assistir-hi en directe veient com creix la peça com si fos espontàniament té la intensitat d’una cursa de cavalls, com el del premi Carlos Pellegrini d’aquell 5 de novembre de 1939.

La troballa de Massilia és construir una dramatúrgia a partir de tres claus. Per una banda, una història feta a partir de les cròniques de Constantino del Esla (un periodista de Lleó que havia fet de corresponsal de la Guerra Civil a Espanya per a La Nación de Buenos Aires i que relata en una crònica, del 5 al 15 de novembre, el viatge que van fer exiliats espanyols des de França amb la por de topar amb un submarí alemany). El segon vèrtex és l’habilitat d’Albert Boronat i Maria Donoso de barrejar fets històrics amb retalls delirants. La peça neix de l’aventura dels exiliats salpant des de França amb l’anècdota del pura sang Romántico en una cursa de cavalls desigual i (després d’un relat sobre un el pastís de plàtan, que no es tanca) la peripècia del peregrí pel Camí de Sant Jaume que deambula de la ironia a la lucidesa i contemplació. Finalment, el tercer vèrtex d’aquest triangle virtuós és la interpretació de quatre actors (Laura María González, Júlia Molins, Lluís Marquès i Martí Salvat) que es passen el relat sense ànsia, que assumeixen ser la veu fent de cavall, de joquei, d’entusiasta percussionista o de l’obsessiu peregrí. Ells se cedeixen la veu de la narració, l’espai sonor i la cançó són elements que impregnen i conjunten el quadre amb molta eficàcia. La il·luminació, aparentment neutra, sap trobar els clarobscurs que centrin les mirades del públic allà on hi ha la propera baula d’aquesta cadena de troballes.

La companyia La Jarra Azul ja va fer dos treballs anteriors sobre les tripulacions de la II República que van travessar l’Atlàntic. Ha estat amb la voluntat de celebrar els 25 anys que han decidit tancar una trilogia amb una tercera expedició (de les 60 que hi ha documentades des de la Guerra Civil i el posterior exili dels republicans). El 2005, amb el director xilè Víctor Hugo Rascón Banda, Los niños de Morelia parlava sobre la canalla que fugia de la guerra com qui anava de colònies i es va trobar creixent i sobrevivint amb un veïnatge cada cop més reticent a la seva presència. La seva representació tenia tanta veritat que ressonava a ofrena i ritual: l’actuació grupal traslladava elements simbòlics al prosceni, com si fossin restes d’un naufragi de la història que van a parar a la platja. Winnipeg (2020) va ser un viatge de les petites desventures dalt d’un vaixell confiant en la supervivència i patint sempre pel naufragi: l’espai era viscut des de dins, com si la petita bastida fos una mena de vaixell que en qualsevol moment pot anar a la deriva. Aquest Massilia juga amb la tensió d’una història trenada i la potència i el focus dels actors, cronistes que assagen el seu relat i que s’aixopluguen en una taula a la recambra, al fons de l’escena. El tercer treball de la trilogia de l’exili és com una construcció vulnerable de Jordi Galí, que va agafant alçada davant del públic, amb les despulles de la història, i una guitarra, un ukelele, unes petxines o una màquina de moldre cafè.

El 4 de juliol el fill de Constantino del Esla assistirà a la funció de l’Akadèmia. En una carta recent a La Nación lamentava que s’haguessin oblidat de citar el pare en un article sobre els cronistes de guerra al diari on havia treballat fins al 1968. Ara, el muntatge el recupera i ell n’està gratament satisfet. Massilia ajuda a comprendre el pes de la memòria, de la necessitat de reescriure i rellegir l’ahir per reformular-se preguntes avui i no conformar-se amb les respostes perfectes, que poden perdre la seva virtut si es limiten a ser lemes buits de compromís. És un espectacle que manté la tensió des que el primer intèrpret omple fins a dalt un got d’aigua parsimoniosament i l’acaba reomplint, de nou, al final. D’una sensibilitat extrema, clama per l’esperança de qui necessita mirar coralls i balenes i ignori la por de trobar-se un submarí.