Sixena: el retorn o el respecte a la integritat del patrimoni

No conec amb profunditat el tema de les pintures murals romàniques de Sixena, però el conflicte al voltant del seu retorn al lloc original, el monestir de Santa Maria, em fa pensar en el retorn al país d’algunes de les pintures romàniques d’Andorra. És cert que el context és força diferent, ja que la majoria dels conjunts murals medievals andorrans (Sant Miquel d’Engolasters, Sant Romà de les Bons, Sant Esteve d’Andorra la Vella, Santa Coloma, Sant Cristòfol d’Anyós) es van arrencar per ser venuts fora del país, mentre que les pintures de Sixena van patir in situ els efectes devastadors d’un incendi durant la Guerra Civil.

L’arrencament de les parts que van sobreviure i el seu trasllat al museu, entenem que van ser justificats per raons de conservació. I parlo de justificació per recordar i insistir en la relació indissociable entre la pintura mural i el suport sobre el qual ha estat realitzada, el mur, i, per tant, amb l’edifici per al qual va ser concebuda. Indissociable, també, pels valors immaterials que acompanyen aquests conjunts medievals i que són, majoritàriament, d’ordre espiritual i sagrat.

Quan el Govern d’Andorra aconsegueix el retorn de la major part del conjunt de les pintures murals romàniques de l’església de Santa Coloma, el 2007, per mitjà de la seva compra, ho fa per recuperar unes obres rellevants que formen part del patrimoni cultural d’Andorra i contribuir, així, a enriquir el conjunt de referències culturals que cal transmetre a les generacions futures. Aquestes pintures, arrencades el 1933, van viure un autèntic periple: d’Andorra a Barcelona; després al sud de França, on van ser requisades pels nazis al baró Cassel, col·leccionista jueu belga que les havia comprat al mercat de l’art de Barcelona; posteriorment seran amagades a les mines de sal d’Alt Aussee (Àustria), probablement enrotllades (cosa que pensem que va afavorir que no es degradessin més), junt amb nombroses altres obres d’art requisades d’arreu d’Europa; en acabar la guerra, trasllat al Col·lecting Point de Múnic, on no s’acaben d’identificar i de relacionar amb els propietaris, i finalment dipòsit als museus de Berlín.

La quasi totalitat de les pintures que cobrien l’absis d’aquesta església van ser restaurades poc temps abans de la seva compra, a Alemanya, i ja havien recuperat la forma que tenien a l’absis original. La seva destinació era un dels museus estatals de Berlín, després de 35 anys d’invisibilitat als dipòsits d’aquests museus. La compra del conjunt, feta als hereus del baró Cassel, després de la restitució de les pintures a la família, com a bé espoliat pels nazis durant la II Guerra Mundial, va estroncar aquestes intencions. Aquesta restauració, minuciosa i complexa, fa que el conjunt gaudeixi d’un suport metàl·lic i d’una capa d’intervenció entre la pintura i el suport, que afavoreix la seva estabilitat i l’eventual reversibilitat, complint així uns principis fonamentals que guien la pràctica de la restauració/conservació de la pintura mural. Durant els 10 anys que van seguir el seu retorn a Andorra, les pintures es van conservar en locals climatitzats que asseguraven la seva conservació. Els primers anys van ser visibles sota demanda; els darrers anys es van guardar desmuntades però en bones condicions (el suport així ho permetia). Molts ciutadans andorrans van preguntar per què les pintures no retornaven al seu lloc d’origen. La resposta va ser simple i contundent: perquè tècnicament era molt complicat, per no dir impossible, i ningú estava disposat a posar les pintures en perill.

Avui, el conjunt es conserva a l’Espai Columba, edifici construït el 2017 expressament per a les pintures i que està situat prop de l’església de Santa Coloma. Si el visitant s’apropa al conjunt pictòric, pot observar les traces, cicatrius i altres nombroses ferides patides durant la diàspora que va viure aquest conjunt, com tants altres conjunts medievals d’Andorra i dels Pirineus durant la primera meitat del segle XX. El restaurador les ha deixat visibles (podria haver-les atenuat), com per respectar no solament el pas del temps sinó també els patiments soferts. Els arrencaments de pintura mural, avui, només són practicats en casos extrems motivats per necessitats imperioses de conservació. Encara que estiguin fets de manera tècnicament correcta, són intervencions que tenen una forta incidència sobre la integritat de les obres (fissures múltiples, abrasions, pèrdues de policromia, pèrdua de color...). La gran majoria d’obres murals arrencades han patit els estralls d’aquesta pràctica. També ho són, tot sigui dit, les operacions de restauració repetides, ja que impliquen una intervenció directa sobre les obres i acaben tenint la seva incidència. D’aquí que s’hagi de privilegiar la conservació preventiva...

Recentment, el Govern andorrà ha tingut l’oportunitat de comprar dos fragments de les pintures murals que decoraven l’absis romànic de Sant Esteve d’Andorra la Vella, testimonis rellevants de la pintura del 1200 a Andorra, i que van tenir la sort de viure relativament preservades de qualsevol agressió. La resta del conjunt es troba al MNAC i un altre fragment, al Museu del Prado. Aquestes dues escenes (la Flagel·lació de Crist i el Bes de Judes), més ben conservades que les de Santa Coloma, tampoc han retornat al seu lloc d’origen, sinó que han integrat també l’Espai Columba. Tampoc s’ha volgut arriscar la integritat de les pintures i s’ha considerat que era més prudent preservar-les al museu.

Així doncs, la missió que pesa sobre el patrimoni i que, al meu entendre, està per damunt de qualsevol altra consideració, per més legítima que la puguem trobar, és la preservació de la seva integritat. El patrimoni, per la seva multitud de valors intrínsecs, ha de ser transmés a les generacions futures en les millors condicions possibles. I aquesta missió ineludible es repeteix a cada generació.

“No heretem la terra dels nostres ancestres, sinó que és un préstec que fem a les noves generacions” (cita atribuïda a Antoine de Saint-Exupéry).