Duels de duets

El dissabte és tradicionalment un dels dies forts de l’(a)phònica, amb les activitats començant aviat al matí i repartint-se per espais diferents del municipi, com és tipologia del Festival de la Veu de Banyoles. Tanmateix, els concerts més destacats d’aquest 28 de juny es concentraven cap a l’hora baixa, i encara que molt diferents en estil i matèria musical, tots constaven de duets, nominals o factuals. Així, vam poder veure la cantautora Mar Pujol amb l’inestimable companyia de la violoncel·lista Bruna González; després la díade formada per Magalí Sare i Manel Fortià; una altra encapçalada per Raül Refree i Maria Mazzotta; i finalment, el duo empordanès de rock alternatiu Cala Vento, que celebraven el seu 10è aniversari.

Al Claustre de Sant Esteve, on s’han viscut innumerables tardes màgiques al llarg d’aquests 21 anys d’(a)phònica, Mar Pujol va posar en evidència com de futurible és el seu destil·lat d’indie folk trobadoresc, auroral i augural, amb el cel·lo donant profunditat cambrística als arpegis evocatius de la guitarra i la tessitura apaivagada de la veu, malgrat el “constipat” que la cantora del Lluçanès va confessar patir. Excepte per algun moment puntual, no va afectar l’actuació, i les delicades cançons es van succeir com filigranes capaces de suspendre místicament el temps: parlem del cronològic, ja que la calor no es va aturar i l’auditori es ventilava com podia, agitant vanos. Providencial, per tant, la decisió de conduir el bis a dins de l’església contigua. L’acústica de l’ampla nau neoclàssica era propícia, així com la frescor de l’interior. El públic va lliurar un gran aplaudiment, que va sonar com pluja, la que esperem que caigui aviat.

Seguidament, a la zona de la Muralla, el públic lluitava –amb cordialitat– per les millors zones d’ombra, mentre Magalí Sare i Manel Fortià omplien l’escenari reimaginant grans èxits del cançoner popular català i llatinoamericà, com ara “Angelitos Negros” o Óleo de una Mujer con Sombrero. La veu de Sare és centrípeta i encisadora, planant amb embruix sobre les notes esquives i serpentines de l’heterodox Fortià, probablement el millor contrabaixista de la seva generació. La parella fa anys que gira junta i la complicitat és evident, ja que s’entreajuden amb tota naturalitat: ell fent cors i ella acariciant el gran instrument amb maniobres percussives. La confitura potser mereixia un espai més íntim, però el caire performatiu, portat casi com una celebració ritual, funciona a la perfecció, amb els músics i els espectadors retroalimentant-se i gaudint extensament.

Posteriorment, al Teatre Municipal, Refree i la cantant Maria Mazzotta van fer trampa en aquest duel de duets, comptant amb quatre coristes, que van donar complexitat harmònica i dramàtica a la fita. Elles van, de fet, encetar l’espectacle, teixint polifonies mentre irrompien per la platea com nereides o vestals, amb llargs vestits blancs cerimonials. En contrast, el músic barceloní i la vocalista de Lecce, Salento, s’abillaven amb un negre profund com l’inframón. Com una mena d’òpera pirandel·liana, es prestava una vestidura contemporània i exploratòria a cançons tradicionals del sud d’Itàlia, amb una dramatúrgia convincent, coadjuvada pels efectes reeixits de la il·luminació fluorescent i la boirina fel·liniana produïda pels fums escènics. L’atmosfera tètrica corroborava la veu potent, tel·lúrica i lamentosa de Mazzotta, capaç de parir amb el diafragma, com una ploramorts, tot el dolor i el dol del cosmos. No obstant, el disseny de so va resultar descompensat, amb els samples i l’orgue d’església equalitzats massa alts, obnubilant a vegades la veu de la cantant i amb els greus generant vibracions incòmodes per l’audiència, que va tenir recepcions mixtes: mentre alguns cridaven ‘bravo’, altres ni tan sols aplaudien, potser congelats per les temperatures àrtiques que desprenia l’aire condicionat de la sala.

Finalment, a l’Auditori d’Ateneu, els Cala Vento van deslliurar el seu rock directe, trepidant i adrenèrgic, sense pors, postureig ni artificis, arrancant, per això mateix, amb un dels seus grans èxits Isla desierta. Aleix Turon (guitarra i veu) i Joan Delgado (bateria i veu) van brindar amb cava pel seu aniversari i també pel de la mare del segon, present a la sala, transmitent així un aire familiar i de proximitat. La comunicació amb l’assistència era fluida, però més enllà, els empordanesos van ser capaços de passar la seva química a la turba, que no va deixar d’entonar els himnes generacionals, que seguien un rere l’altre com a llamps, amb aquelles lletres d’hedonisme, amors líquids i contemplació oceànica, com ara Un buen año o Teletecho. Presentant la més reflexiva Fin de Ciclo, el duo va explicar que faran un interregne de concerts per enfocar-se en la confecció del nou disc i el final apoteòsic, a l’estil post-punk revival, va sorgir amb Abril, amb tothom ballant i gaudint.

Ja amb temperatures més sòbries, la nit acabaria com és habitual vora la Muralla, amb les actuacions electritzants de dos projectes emergents del panorama català: Les Testarudes, un col·lectiu femení deutor de sonoritats jamaicanes, i el combo Dan Peralbo i El Comboi, amb les seus trets d’inspiració britànica. A part de l’excel·lent organització i de l’ambient amable i convivial, l’(a)phònica continua així complint la funció de promocionar amb criteri i solidesa els nous talents del país.