Sixena: la traïció de les monges

[Aquest article, inèdit, va ser escrit el 2017].

El monestir de Sixena va ser fundat pels comtes de Barcelona i reis d’Aragó l’any 1188 i es troba en l’origen de la branca femenina de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Allò que més endavant i a nivell popular ha estat conegut com “els cavallers de Malta”. Projectat, segurament, per ajudar la repoblació dels Monegres, el cenobi va gaudir de la protecció reial i es va convertir en panteó de reis i prínceps. Entre d’altres hi fou sepultat Pere el Catòlic, que va morir lluitant contra els croats a Muret, i l’hereu del qual, Jaume I, va passar la infantesa en mans dels templers del castell de Montsó que hi és relativament a prop.

Moltes noies de la noblesa catalana i aragonesa hi van professar. Però quan en extingir-se el casal de Barcelona es va voler elegir un nou rei, les monges de Sixena, no sense intensos desacords interns, van fer costat al comte d’Urgell, seguint en això més la posició catalana que no pas l’aragonesa, favorable als Trastàmara. Van jugar la carta equivocada i des de llavors Sixena va perdre el seu antic protagonisme afavorit per la cort. El posterior allunyament de la monarquia va acabar d’apartar el monestir dels centres de poder.

Dins l’orde de l’Hospital, Sixena era adscrit a la castellania d’Amposta. Pel que fa a les demarcacions diocesanes, el monestir pertanyia al bisbat de Lleida.

Els monestirs hospitalers a Catalunya i Aragó eren nombrosos. Les monges d’un d’ells, el d’Alguaire, prop de Lleida, l’any 1699 van abandonar el seu convent i es traslladaren a l’antic monestir masculí de Sant Joan de Jerusalem de Barcelona, que els cavallers de Malta, del seu mateix orde, acabaven de desocupar. Van continuar allà, amb alts i baixos, fins que l’obertura de la Via Laietana les va obligar a buscar un altre lloc. El 1860 se’n van anar a Sant Gervasi de Cassoles. Deixem-les-hi i tornem a Sixena.

Amb les guerres napoleòniques van començar els incendis i saquejos de Sixena. Els tràngols polítics van afectar el patrimoni d’aquest monestir durant tot el segle XIX. En arribar al segle XX Sixena era una ombra del seu passat, i les monges, per sobreviure, s’anaven venent obres d’art medievals.

La declaració de Sixena com a Monument Nacional el 1923 no va servir de res. Només hi va faltar que l’incendiessin en començar la Guerra Civil. Per evitar que les pintures murals de la sala capitular, una joia del romànic, s’acabessin de perdre sense remei, la Generalitat hi va enviar alguns tècnics sota la direcció de l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol. Van arrencar els frescos, que van quedar guardats fins que el 1940, acabat el conflicte, es van dipositar per a la seva conservació al Museu d’Art de Catalunya, l’actual MNAC. El 1943 el mateix Gudiol n’inicià la restauració, alentida per les dificultats econòmiques de la postguerra. S’acabaren instal·lant al museu el 1949 i, des de llavors, s’hi ha fet una tasca constant i costosa, perquè la seva conservació és difícil.

La resta del patrimoni monàstic es va dispersar entre els museus d’Osca i Saragossa.

Quan després de la guerra van retornar les monges santjoanistes, Sixena era una ruïna i la vida hi era difícil. Van recollir el que van poder i van mirar de seguir endavant. Però mantenir Sixena era costós i ningú no estava disposat a col·laborar-hi, fins al punt que el 1961 la Dirección General de Bellas Artes va autoritzar el Museu d’Art de Catalunya a acabar d’arrencar les pintures que quedaven abans que no s’acabessin de perdre. Les religioses, que de fet eren les legítimes propietàries, ho van ratificar complagudes i van cedir en comodat tot el conjunt pictòric al museu barceloní.

La situació del monestir de Sixena era tan precària que les seves monges van fer diverses temptatives per traslladar-se als voltants de Barcelona, sense abandonar, de moment, del tot el vell cenobi que, per a elles, era un símbol important. Per això el 1972 van cedir en dipòsit indefinit 180 objectes al Museu d’Art de Catalunya i, el 1974, 44 objectes més al museu diocesà del seu bisbat, el de Lleida. L’any següent van recuperar alguns dels objectes dipositats al museu barceloní i n’hi van vendre uns altres per 800.000 pessetes. La situació era clara: necessitaven recursos econòmics i a Barcelona els pagaven el valor real dels seus objectes. Ningú més va moure un dit per ajudar-les ni per retenir el patrimoni.

El convent de Sant Gervasi tampoc no anava sobrat de recursos. Finalment, les dues comunitats van fer efectiva la solució buscada durant tant de temps: agrupar-se per resistir. Les de Barcelona es traslladaren a uns terrenys més barats i alçaren una nova casa a Valldoreix. Els dirigí les obres l’arquitecte Jordi Bonet, amb una llarga experiència en construccions eclesiàstiques. El 1976 s’hi traslladaven les divuit monges de la comunitat catalana.

La comunitat aragonesa ja feia anys que es preparava per ajuntar-s’hi. El 1980 es traslladaren al nou monestir de Valldoreix portant amb elles alguns objectes antics d’un cert valor. Les ruïnes de Sixena van restar abandonades, però allà tothom va continuar sense fer res per impedir que marxessin ni les monges ni les seves coses.

A Valldoreix s’hi va formar una comunitat envellida i sense fonts d’ingressos. Va succeir aleshores un fet que per a elles fou providencial: la Generalitat, que es trobava als inicis de la seva nova etapa, va nomenar director general del patrimoni cultural el senyor Jordi Bonet, l’arquitecte d’elles. Bonet coneixia la situació de les religioses i, amb una afinada sensibilitat pel patrimoni artístic, va fer gestions per facilitar la compra d’alguns objectes per part de les entitats culturals. L’any 1982 el MNAC els comprava un bol d’argent del segle XIV per 600.000 pessetes. I el 1983 la Generalitat els donava 66.000.000 pessetes pels 44 objectes que des del 1974 elles tenien dipositats al Museu Diocesà de Lleida.

Cal entendre bé aquesta operació. La Generalitat, és a dir, els catalans, pagava una xifra elevada a les monges per ajudar-les a subsistir. A canvi no n’obtenia més que la propietat teòrica dels 44 objectes perquè, a la pràctica, les peces seguien al museu diocesà on elles les havien deixat.

Convé, però, que aquesta adquisició no s’entengui com un acte d’amiguisme, sinó de consciència patrimonial i d’intentar posar el patrimoni important a l’abast de la societat, extraient-lo, quan s’ho mereix, dels circuits comercials privats. I és que ningú no pot negar les vinculacions històriques i artístiques del monestir de Sixena amb el nostre país.

Quan ja feia molts anys que el senyor Bonet no era director general, el 1992 la Generalitat va tornar a comprar a les monges 12 objectes que tenien dipositats des de feia 20 anys al MNAC per 25.000.000 pessetes. Altre cop, doncs, una xifra important que ajudava a la supervivència de les religioses, a canvi d’un document de propietat que no canviava res de lloc, però que garantia definitivament l’ús públic del patrimoni cultural. I, per si no fos prou, el 1994 es va tornar a comprar pel mateix sistema un altre lot d’objectes per 14.000.000 pessetes més.

Tots aquests acords i vendes es feren sempre amb els permisos eclesiàstics preceptius tramitats a través del bisbat competent en cada cas, que era aquell en el qual en cada moment residien les venedores.

Va ser aleshores quan elles van enyorar les seves antigues coses i van demanar que la Generalitat els retornés alguns objectes que no tenien interès museístic però que per a elles tenien valor sentimental. I així van recuperar 41 peces.

S’han d’aclucar els ulls per no veure quin era el tarannà i com era la relació. Les monges santjoanistes, agraïdes, el 1992 van signar un document pel qual cedien la custòdia i l’ús de totes les pintures murals que tenien en comodat al MNAC i es comprometien a fer els tràmits per fer-ne donació definitiva a la Generalitat. I, com havien promès, van iniciar els tràmits, que es van perdre pels camins de l’administració eclesiàstica que, com els del Senyor, són inescrutables. La donació de les pintures murals, doncs, malgrat la voluntat escrita de les propietàries, està mancada d’un darrer paper encallat en alguna cúria en la qual, potser, ningú no s’ha preocupat mai de l’economia domèstica de les monges.

Però a Aragó hi ha algunes persones que ho veuen des d’un altre punt de vista. Roma acabava de separar del bisbat de Lleida les parròquies que no eren dins la demarcació administrativa de la província. El 1998, tres anys més tard d’haver expirat els terminis legals per fer-ho, el govern aragonès va voler exercir el dret de retracte sobre les adquisicions fetes per la Generalitat. El conflicte es va estar 14 anys aturat al Tribunal Constitucional. És la sentència que més li ha costat de fer en la seva història. Per acabar dient una cosa evident: que el govern d’Aragó no tenia el dret de retracte, és a dir, de recomprar una cosa que no s’hauria d’haver venut sense comunicar-li-ho. I per fer una insinuació tan innecessària com malèfica: que l’altíssim tribunal no entrava en la legalitat de la venda.

Mentrestant, a Sixena, l’any 1985 s’hi va instal·lar una comunitat femenina de nova creació procedent de França, religioses d’espiritualitat cartoixana i, per tant, de vida contemplativa i silenciosa. Aquestes monges van acabar abandonant Sixena.

Finalment, aquelles velles monges van anar passant definitivament d’aquest món miserable a l’altre. El 1998 va morir-ne una de les dues que quedaven i el 2000 es va extingir definitivament una comunitat que havia seguit durant nou segles els camins de la nostra història col·lectiva.

La resta de la branca femenina de l’orde de Sant Joan de Jerusalem no estava en gaires millors condicions. Dels dos únics monestirs que quedaven a Espanya, el de Zamora va tancar les portes i les seves tres darreres monges es van unir a les cinc de Salinas de Añana. La priora és la M. Virginia Calatayud. No n’hi ha més.

Doncs bé, estranyament, aquestes monges, que per falta de ningú més cal considerar hereves de les altres, van demostrar el seu agraïment per les deferències de la Generalitat amb les seves germanes de religió d’una forma que aquí no és habitual. Quan no va quedar ningú de la comunitat catalanoaragonesa, elles van interposar una demanda perquè els fossin restituïts els béns que s’havien venut I això sí que és estrany del tot: el 2013, des del País Basc on resideixen, van donar poders al Govern aragonès perquè pogués actuar en nom d’elles. I al Govern aragonès, amb el suport incondicional de l’ajuntament de Villanueva de Sijena, li va faltar temps per continuar amb la demanda.

La va presentar al Jutjat de Primera Instància d’Osca, tot demanant –ja que no se n’havien sortit amb el dret de retracte– que les vendes fossin declarades nul·les. La legislació deixa ben clar que quan un edifici és declarat bé cultural hi queden vinculats aquells béns mobles que s’esmenten a la declaració, però no els altres. I per això mateix és ben sabut que en les declaracions antigues, com la de Sixena, en les quals no s’esmentava res més que l’edifici, els objectes no queden protegits ni vinculats a la construcció, si no es fa una nova declaració expressa.

Tal com preveien algunes intel·ligències superiors, la senyora jutgessa d’Osca no només va admetre la demanda a tràmit sinó que –ella sí, molt més ràpida i eficaç que no pas el Tribunal Constitucional– va decretar la nul·litat de totes les vendes argumentant que el fet que Sixena fos declarat Monument Nacional impedia treure res del monestir. No es va fixar en el dipòsit de la Dirección General de Belles Artes al MNAC el 1961, ni en els dipòsits que feren a Lleida i a Barcelona les monges santjoanistes, les que ara presentaven la demanda representades pel Govern d’Aragó, ni en els objectes que quedaren al seu convent i que ara probablement guarden a Àlaba les mateixes que van exigir que la Generalitat retornés a Sixena allò que va pagar religiosament. Tots aquests actes jurídics repetits durant mig segle per totes les institucions del país eren nuls i ningú no se n’havia adonat fins que el Jutjat de Primera Instància d’Osca hi va fer la llum.

I les pintures murals? Ja se sap que un jutge tan savi com Salomó, que és representat a les mateixes pintures de la sala, va manar migpartir la criatura per aclarir qui era la veritable mare.

Només queda una pregunta sense cap resposta lògica. Per quin estrany mecanisme mental la priora de les santjoanistes vol que el Govern aragonès es quedi aquell patrimoni que les seves monges van vendre a la Generalitat? Una Generalitat que va pagar els preus justos amb escreix, que va assegurar la supervivència decent de les religioses i que ha mantingut amb dignitat el patrimoni històric del seu orde?

Potser caldria escatir quins personatges espanyols formen part del Reial i Sobirà Orde de Malta.

Perquè ho consent la Reverenda Mare Priora? Només una sola paraula de la M. Virginia Calatayud i s’acabarien necessàriament tantes mesquineses desassenyades.

*Antic cap de la Secció de Coordinació Museística i Protecció de Béns Culturals Mobles de la Generalitat.