“Just abans del ‘Qualsevol nit’ estava molt desmoralitzat”

Quan, el maig del 2023, set mesos abans de morir, El Punt Avui entrevistava Rafael Moll, l’antic director artístic de Zeleste insistia a dir-nos que a Sisa, abans de Qualsevol nit pot sortir el sol (1975), no el volia gravar ningú. “Això que us explicava en Moll [a qui Sisa va voler dedicar el disc quan finalment es va publicar tot definint-lo en els crèdits com a “músic somiatruites”] és veritat”, ens diu ara el cantant del Poble-sec, retirat de la música d’ençà la publicació, l’any 2016, de Malalts del cel però enfeinat amb uns escrits dels quals “si en surt alguna coseta interessant” potser publicarà. “Fins llavors havia gravat un single [L’home dibuixat, 1968], un LP [Orgia, 1971] i un altre LP amb Música Dispersa [1970], però se n’havien venut 300 o 400 còpies i veia que això de dedicar-se a la música estava realment pelut”, recorda. “Feia bolos, però no hi havia més públic que els meus quatre amics, i vaig enviar una cinta de casset amb unes quantes cançons a totes les discogràfiques que hi havia en aquell moment, des d’Edigsa i Concèntric a la Belter, EMI, Zafiro o Discofon, i ningú va dignar-se ni tan sols a contestar. Estava, com tothom que fa coses, i com és natural, convençut d’allò que feia, però, al mateix temps, estava molt desmoralitzat perquè m’adonava que allò no tenia cap mena de repercussió i no interessava a ningú.”

Moll, però, que ara fa dos anys es fotografiava somrient al sofà de casa seva a l’Eixample amb la carpeta del disc de vinil, d’un disc en el qual va creure des del principi, va ser qui, amb Víctor Jou, fundador de Zeleste, mort també l’any 2023, va fer possible que el destí de Sisa es capgirés com un mitjó. “En Moll, en mi, gairebé hi creia més que jo, aleshores!”, li reconeix ara Sisa, que hi va mantenir el contacte fins que va morir. “Tant ell com en Jou no deixaven ni un moment d’animar-me. «Sisa, aquestes cançons són collonudes, sonen molt bé!», no deixaven de repetir-me. «Ja veuràs, ho gravarem al nostre segell i ho farem bé, però, si us plau, no et desanimis, sobretot no et desanimis!»”

Fins i tot Joan Manuel Serrat, veí d’infància seu al Poble-sec, que volia produir-lo, segons ens deia Moll, va intentar que les discogràfiques canviessin de parer, però el desinterès per Sisa va portar-lo a haver-se de buscar la vida amb feines força menys creatives. “Anava a salt de mata”, recorda el músic. “Vaig fer de cambrer en un bar, vaig estar una temporada fent enquestes, venent llibres... i, al final, quan em va sortir la possibilitat de tenir una feina fixa en una companyia d’assegurances, ja desanimat, la vaig agafar.”

Moll i Jou, però, no havien llançat la tovallola i, després d’un sopar amb Claudi Martí, de la discogràfica Edigsa (que, segons assenyala Sisa, “feia un any o dos que tenia la meva cinta damunt la taula”), van aconseguir que el Qualsevol nit pot sortir el sol fos, junt amb el Diumenge de la Companyia Elèctrica Dharma i el Salsa catalana de l’Orquestra Mirasol (aquest produït encara amb els esquemes d’Edigsa), els primers llançaments de la nova entesa Zeleste/Edigsa. “[Claudi Martí] ens va imposar com a única condició que complíssim els pressupostos...”, ens revelava Moll.

Qualsevol nit pot sortir el sol, recorda ara Sisa, es va gravar a l’estudi Gema 2 del carrer Sardenya, amb Ricard Casals –que cinc anys abans hi havia entrat d’aprenent mentre La Trinca gravava Festa Major, i des d’aleshores havia treballat ja amb Màquina!, Pi de la Serra, Pau Riba o la Dharma– com a tècnic de so i un equip de músics –Jordi Vilaprinyó al piano i arranjaments; Xavier Riba al violí; Dolors Palau i Manel Joseph als cors; i Quino Béjar i José Franco a la base rítmica– que, per descomptat, desconeixien que allò que estaven a punt de gravar, com s’assenyala en la reedició en disc de vinil transparent que n’acaba de fer Satélite K, “marcaria un punt d’inflexió en la Nova Cançó i aportaria una nova manera d’entendre la música en català”.

“A la Dolors Palau, a qui havia conegut a través d’en Moll, la tenia molt calada”, diu Sisa sobre aquella cantant de Campdevànol que tanta petjada deixaria en aquelles cançons. “Ella no era cantant, no es volia dedicar a cantar, però tenia una veu molt bonica i especial. Aquella innocència ens encantava!” Vilaprinyó, un altre element essencial d’aquesta baula zelestial, va ser triat per Moll, amb qui havia coincidit al conservatori del carrer Bruc (“un tío estupendo, però seriós, de conservatori”, diu Sisa). A Manel Joseph, finalment, Sisa el coneixia de tot aquell ambient (“no hem d’oblidar que realment érem quatre, aquells anys...”) i, amb Xavier Riba, a qui Sisa va conèixer a través del seu germà, Pau Riba, “la connexió va ser total”. “Anàvem a casa de la Dolors, on també venia en Manel i, de mica en mica, anàvem muntant les cançons”, recorda el cantant, que va atribuir a Moll les funcions de productor en un moment en què s’ignorava que, d’aquesta feina, se’n deia “produir”. “Teníem clar que aquell disc havia de ser especialment brillant”, ens explicava fa dos anys Rafael Moll, satisfet de la visió que havia tingut cinc dècades enrere. “Amb la Dharma, que eren ells i prou, pagaves només l’estudi, però si per al disc d’en Sisa volíem un quartet de corda per a El setè cel, teníem clar que l’hauríem de pagar”, afegia el productor, complagut també que “el que teníem pensat en un principi i el resultat final s’assemblaven molt, cosa que, quan graves discos, no sempre és així”.

Qualsevol nit pot sortir el sol, la cançó, on “en Pinotxo” anava amb “la Monyos agafada del bracet”, entre una cinquantena de personatges del món perdut de la infància, era, com ha dit Sisa en reiterades ocasions, un tema, malgrat tot, que ni ell ni els músics sabien com abordar. “Era una cançó molt lenta, molt llarga... no sabíem gaire què fer-ne”, ens explica. “Però, al final, vam anar a parar a aquesta idea de conte explicat a un nen, amb aquest pianet senzill...”. I tot va canviar.

El disc –amb vuit cançons, entre les quals, també, El fill del mestre, El setè cel, Germà aire o Cançó de la font del gat– tenia una coberta també molt icònica de Sílvia Gubern, que, uns anys abans, havia fet amb Àngel Jové el projecte d’interiorisme de Zeleste i que, amb una imatge de la font màgica de Montjuïc, es convertia en la coberta perfecta per acompanyar aquest viatge de Sisa al món de la infància. “Recordo quan, amb la mare, pujàvem a la muntanya a berenar, i jugava amb altres nens”, diu Sisa. “Montjuïc, com el Paral·lel, com el Poble-sec, era també casa meva...”.

Quan preguntem a Sisa, que el dia de la Mercè complirà 77 anys, com es veu ara la infància amb l’edat que té, recorre a l’analogia amb un nen, un lleó i un camell que utilitzava Nietzche per descriure les tres transformacions de l’esperit. “La vida comença sent un nen; després et converteixes en un lleó; després, en un camell que, cansat, camina pel desert; i, al final, acabes sent altra vegada un nen. Jo estic ja camí del nen; de fet, voldria arribar al final de la vida sent altra vegada un nen. La infància és un refugi natural, que és el de la innocència. I jo, de fet, porto molts anys estudiant per a innocent. Vaig voler fer la carrera d’innocent... i encara no l’he acabada!”

Poques setmanes després de la publicació de Qualsevol nit pot sortir el sol, va produir-se un altre capítol important en la història musical del país: el primer Canet Rock, del qual aquest mes de juliol es commemoren cinquanta anys i on, a Sisa, se li va prohibir actuar per, suposadament, haver fet unes declaracions a Claudi Montañà en què el cantant s’apuntava a un “cert anarquisme individual”. “Fotogramas [on va publicar l’entrevista Montañà] era llavors la bíblia dels progres i, allà, hi declarava la meva simpatia cap a la idea anarquista”, recorda Sisa. “Eren simpaties més aviat des d’un terreny vitalista, no pas polític, però ho van entendre com van voler i suposo que em van prohibir l’actuació al Canet Rock per això, ja que, aleshores, els concerts te’ls autoritzaven o te’ls censuraven, però mai no et donaven cap explicació.”

Després del concert de Gualberto, com recorda a Canet Rock, mig segle de follia (Enderrock Llibres) el periodista Donat Putx –que, l’any 2015, va publicar també el llibre de converses Jaume Sisa, el comptador d’estrelles (Empúries)–, es va buidar l’escenari, on s’hi va col·locar una cadira i un micro amb un focus il·luminant-lo. Rafael Moll va pujar a l’escenari per dir que hi havia hagut un problema i Sisa no podria actuar, però la veu que a Sisa se li havia prohibit actuar ja feia estona que corria i, per megafonia, va començar a sonar Qualsevol nit pot sortir el sol. “Estava flotant, com en un núvol”, ens explica Sisa, testimoni amb els seus músics des del darrere de l’escenari. “A vegades encara tinc dubtes de si allò ho vaig viure o no”, afegeix tot recordant el moment, també, en què, ja de matinada, com immortalitzaria Francesc Bellmunt en el film sobre aquell Canet Rock, va cantar, junt amb Dolors Palau i Xavier Riba, El setè cel a la gespa del Pla d’en Sala. “Recordo viure una muntanya russa d’emocions: ràbia, perquè no se m’havia permès cantar, i agraïment, per veure com tota aquella gent estava rebent la cançó.”

Pocs mesos abans, Sisa estava venent assegurances. Ara, 25.000 l persones, amb encenedors, cantaven la seva cançó. Des d’aleshores, Qualsevol nit pot sortir el sol no ha fet res més que engrandir-se com una de les cançons en català més estimades de tots els temps.