Hawley marca el Vida 2025

Per què podem considerar el Festival Vida el més interessant que es convoca a Catalunya? Seria la mateixa resposta que podríem donar per als aficionats al cinema que prefereixen les sales de versió original i les pel·lícules triades per especialistes en comptes dels que programen crispetes amb superherois. El Vida, com abans havia fet el Faraday fins al 2010 –també a Vilanova–, assumeix riscos, no programa els de sempre i la seva oferta és estimulant, coneguis o no coneguis els artistes que hi actuaran.

Hi podem afegir l’espai, la Masia d’en Cabanyes –un tresor del Romanticisme amb un museu destacat a dins–, i la quantitat d’implicats al voltant, tant artesans de roba i complements com gastronòmics. Diríem que aquí les crispetes són substituïdes per creps i entrepans de qualitat, lluny de les salsitxes de plàstic amb cervesa caríssima d’altres festivals. En l’edició del 2025 hem tingut plats forts de bon començament. El concert inaugural, enguany a càrrec de la Big Band de la Ludwig Band, va ser un esdeveniment especial. El concert especial es va iniciar l’any passat per celebrar el desè aniversari del Vida. Amb una formació única i catalana, la Big Band de la Ludwig Band disposa de gent potent, una desena de músics que s’afegeixen a la formació habitual del grup d’Espolla. A part dels seus sis membres, s’hi afegeixen Roger Calduch (percussions), Meritxell Neddermann (teclats), Neus Aranda (trompeta), Alba Armengou (trompeta), Eneko Urrestarazu (trombó), Eva Fernández (saxo), Irene Reig (saxo) i Tarta Relena (cors). La Big Band de la Ludwig Band va reinterpretar el seu repertori amb una formació de setze músics i els arranjaments firmats per Sergi Vergés, extrombonista de l’Orquestra Plateria i professor d’arranjaments de jazz al Conservatori del Liceu. La Big Band va apostar per fer versions dylanianes, amb més o menys sort, sota un plugim que no va anar a més.

A continuació, un altre dels plats forts, l’uruguaià Pablo Pablo, fill de Jorge Drexler i nebot de Daniel, un altre cantautor important. Pablo Pablo triomfa en format acústic i té moltes coses a dir. De fet, les diu i repeteix en els seus himnes a l’amor, disconformes i poc tòpics, com a demostració fefaent que no tots els joves són zombis ni votants dels ultres.

Per acabar d’arrodonir la cosa, els organitzadors, Dani Poveda i Xavi Carbonell, entremaliats de mena, van proposar el Secret Show, un concert sorpresa a l’escenari paral·lel de la Cabana, que van fer coincidir amb el plat fort de la jornada, el britànic Richard Hawley, cantant d’èxit i que ha participat en projectes de gent tan notòria com Pulp, Jarvis Cocker i Arctic Monkeys, per citar els més coneguts. La sorpresa va ser Figa Flawas, un dels grups catalans revelació dels últims anys, que va estrenar cançó nova fent-la coincidir amb Hawley, en dos xuts apoteòsics que van fer desplaçar milers de persones d’un escenari a un altre.

Més gòtic del que és habitual i posant ordre com un autèntic mestre, Hawley va sortir a fer l’actuació de la jornada: obsessiva, barroca, eclèctica i, per moments, contundent. Amb ulleres negres, camisa blanca i tupè de rockabilly, va alternar temes més carregats i amb solos espectaculars de la seva banda amb d’altres de més lleugers, entre peces de rock clàssic i balades etèries en què el romanticisme surava en la seva veu de baríton. Ens va acariciar amb cançons tan inspirades com Is there a pill? i The ocean, que semblava feta per a l’ocasió: “Em vas dur allà, al costat d’aquest oceà. Saps que ha passat molt de temps. Et vaig estimar només perquè em vas portar allà, a l’oceà...”

Si tenen oportunitat, no es perdin un dels meus grups favorits, els nord-americans Future Islands, que actuen avui aquí mateix !