Amb relació a les pintures de Sixena exposades al MNAC

Haver salvat, fa més de 85 anys, unes pintures murals de l’abandonament, haver-les restaurat i reinstal·lat, cuidat i exhibit amb tota cura, es mereix un gran respecte i un profund agraïment. Des del punt de vista de la protecció i de l’estima del patrimoni artístic, no hi ha cap altra lectura possible.

Es podrà litigar sobre la propietat o sobre la validesa de la compra –que no pas un robatori ni una apropiació com a botí de guerra– per part de la Generalitat de Catalunya. Es podrà discutir si el litigi va ser condicionat pels canvis de límits del bisbat de Lleida a favor del de Barbastre-Montsó (1995); sobre possibles pressions en el si de l’Església catòlica o sobre pressions polítiques dintre d’Espanya.

El que no es pot discutir és que Catalunya va salvar les pintures i les ha restaurat i mantingut en perfecte estat fins al dia d’avui. Sense aquesta actuació, ara no hi hauria ni litigi ni pintures. És, per tant, des del respecte que Catalunya té el dret d’exigir que cal analitzar la situació present i les reclamacions del govern d’Aragó.

Les veus forassenyades que reclamen que el MNAC sigui obligat a pagar una fiança mentre no es compleixi la sentència del Suprem de torna-les a Aragó haurien de tenir present que no hi ha millor fiança que el fet que les pintures estiguin obertes a la visita pública, en perfectes condicions de conservació.

La història d’aquest litigi s’ha centrat, fonamentalment, en la propietat de les pintures. En tot cas, la sentència del Suprem només argumenta sobre aquest punt. Demandants i demandats potser haurien hagut d’invocar amb claredat que tant la llei del patrimoni de Catalunya (Llei 9, de 30 de setembre) com la llei del patrimoni històric espanyol (16/1985, de 25 de juny) plantegen cauteles molt clares sobre el trasllat i conservació d’obres d’art que han estat declarades patrimoni cultural. Com és el cas de Sixena, que té la declaració data de 28 de març de 1923 (Codi RI-51-0000241).

I si els litigants no ho varen fer prou, el jutge no ho podia ignorar, com ha fet, en la seva sentència; ni el Ministerio de Cultura, a qui la llei esmentada atorga tots els poders en qualsevol autonomia de l’Estat, no s’ho pot mirar sense fer-hi res.

En el món del patrimoni artístic, hi ha moltíssims casos en què el bé cultural està dipositat o exposat en un lloc diferent de l’emplaçament original. Altrament, l’ICOM és partidària de no desfer col·leccions. Se’n troben quantitat d’exemples molt notables en el camp de l’escultura, la pintura, les arts decoratives..., tant aquí com en d’altres països. Per citar-ne només uns exemples: la Dama d’Elx, que es mostra al Museo Arqueológico de Madrid, té diverses còpies distribuïdes en altres museus del territori i moltes de les obres del Museo del Prado són de procedència diversa. També els museus dels Estats Units i d’Europa guarden originals procedents de diversos territoris del país. A Florència, l’original del David de Miquel Àngel es troba a la Galeria della Academia, i exposat al públic hi ha una còpia a la Piazza della Signoria.

Ningú no pot ignorar la situació de fet en què es troben aquestes pintures murals. Tota mena d’experts, d’arreu de l’Estat espanyol, així com els millors especialistes de l’estranger, en declaracions col·lectives o bé a títol individual, s’han pronunciat sobre la impossibilitat d’arrencar-les de Barcelona i reinstal·lar-les a Sixena, sense que pateixin danys irreparables. Alguns fins i tot han posat percentatges a aquests danys. Ben al contrari, a hores d’ara, no se’n coneix cap que s’hagi postulat per fer aquesta feina i, alhora, en garanteixi el resultat.

S’obligarà, tal vegada, tècnics convençuts del mal resultat de l’operació, que ho facin contra la seva voluntat i, a sobre, resultin responsables dels danys que es produeixin? S’atrevirà la Generalitat a aplicar-los aquest càstig?

Tècnicament, la situació real, la situació de fet, és aquesta. Per això només es poden qualificar d’irreflexives les afirmacions d’endur-se’n les obres “por las buenas o por las malas”. Com ho pensen fer? Amb un equip de la Guàrdia Civil? A qui li semblarà bé acabar essent propietari d’un bé malmès? Es proposa defensar un nou judici de Salomó, on el que menys importa és com acabi la criatura? Volem pensar que no!

Per tot plegat, no entenem que la Generalitat de Catalunya –diari El Punt Avui dixit– hagi eliminat les alarmes més dures de l’informe dels experts a petició, precisament, del govern d’Aragó, la part contrària en el litigi! I que ja només parli dels terminis en els quals pensa executar aquest despropòsit.

Com tampoc no podem entendre que el Ministerio de Cultura –dirigit per un ministre català– present en el patronat del MNAC que hauria dictaminat, per unanimitat, la improcedència d’arrancar i traslladar les pintures, no vegi el mal que es pot fer a un art tan sensible i fràgil i no faci honor a les obligacions i drets que li atorga la llei del patrimoni espanyol, prenent una posició clara i definitiva per protegir aquest bé cultural i fent un arbitratge segurament imprescindible.

Una bona solució seria fer-ne una còpia, que amb els mitjans tècnics actuals permet obtenir una fidelitat extraordinària, i col·locar-la a Sixena. A Barcelona hi hauria l’original explicant que el propietari, segons el jutge, és el monestir aragonès. Tindríem, així, una doble exhibició d’aquestes pintures: al lloc original i, alhora, al millor museu d’art romànic del món. Això seria un win and win.

Aquesta solució no s’ha inventat per tapar la boca a les reclamacions aragoneses. A Catalunya hem predicat anteriorment amb l’exemple instal·lant, a l’església de Santa Maria de Taüll, un duplicat de les pintures originals conservades al MNAC i declarades patrimoni de la Unesco.

Només podem i volem esperar que els dirigents de Catalunya, d’Aragó i de l’Estat, al marge de la controvèrsia política, es deixin guiar pels experts i decideixin salvar les pintures murals de Sixena.

Barcelona, 30 de juny del 2025