Pluja fina, com agulles que desperten l’ànima

A l’assaig general, de Le Petit Cirque, quatre gotes van espantar la companyia (que patia per la integritat dels instruments de corda i perquè les ballarines no rellisquessin al giratori) i van aturar l’actuació. Va ser només un miratge, que es va reprendre en comprovar que aquelles gotes havien dissipat el núvol. Dijous passat, al concert de Clara Peya, també van caure unes gotes molt fines (res a veure amb aquelles que són grosses i calentes, que remullen els fulls per prendre notes amb un instant). El recital de comiat de gira del disc Corsé ni es va immutar. El públic va dissimular per l’angúnia de l’aturada o la suspensió. En realitat, la música de Clara Peya té molt de pluja fina, que desactiva alarmes, que exorcitza pors i reforça les abraçades afables entre persones desconegudes. De fet, com explica Irene Vicente a Oasi, en la seva instal·lació (que es pot veure fins avui al Centre de les Arts Lliures), les zones de vegetació dels deserts són com petites fuites dels canals subterranis d’aigua naturals. La humanitat, forçosament, acaba trencant la crosta de l’egoisme i la impunitat del Poder. La pluja fina, sobretot a l’estiu, vigoritza l’ànima.

La música de Clara Peya beu de la profunditat de l’artista. En la seva buidor que diu surar al seu dia a dia, necessita escriure allò que li rega el cap, gravar-ho al mòbil i enviar-ho a la seva germana Ariadna… I que ella li respongui que és preciós. I que el piano i l’electrònica se sumin a la veu d’altres cantants (si no ho fa la mateixa autora) per anar recosint el nou disc en forma de vestit. El Teatre Grec ha estat una de les poques oportunitats de veure una Clara Peya íntima en un espai per a dues mil ànimes. Els que vam viure les funcions de Pluja (2016), en què la cantant compartia racó amb Guillem Albà per a un grapat reduït d’espectadors en una grada diminuta sabem fins a quin punt la intensitat de l’art posa la pell de gallina. Peya aconsegueix el repte que 2.000 persones no tinguin pressa per seguir un recital carregat de sorpreses amb el mateix món interior d’una peça de petit format. Els que seguim la cartellera teatral, més que no pas les dels concerts sabem la conjunció màgica, i tan explosiva (per les propostes valentes) com estable (per la seva ferma continuïtat) és una sorpresa revisitar aquella manera de tocar el piano entre obsessiva i compulsiva (“sempre estic contant”, deia Clara, al Grec), sense un relat dramatúrgic que evoluciona, que gira i que denuncia. Evidentment, el caliu del concert té una connexió amb el públic molt diferent de la disbauxa de la Ludwig Band de l’any passat, però la vivència personal d’estar en un moment irrepetible és similar.

Clara Peya és la mateixa de sempre. I aprofita les oportunitats que es reserva per adreçar-se al públic per clamar la fi de l’agressió israeliana a Palestina (no només a Gaza). I ho fa, no erigint-se en gran estadista, sinó donant veu als pensaments d’un periodista egipci: d’aquí uns anys, tothom dirà que estava en contra d’aquest genocidi que ja fa més d’un any que s’allarga, impunement.

Ariadna i Clara (i viceversa) Peya són Les Impuxibles, un duet que reivindicava un format de musical al 50% entre música i coreografia. Després d’(A)Murs. A love history (2013) que es podia llegir com una aventura puntual, van demostrar tenacitat presentant altres peces, cada cop més temàtiques i amb trama i personatges com Limbo, Aüc o la més transparent de totes, Suite TOC Núm. 6. A Harakiri (TNC, 2022) reflexionaven sobre el suïcidi; a Caramel (Lliure, 2024), sobre les addiccions. Ara, els seus muntatges són per conèixer tots els punts de vista de temes convulsos i que mai jutjaran.

Tornem al concert, interpretat com si fos al menjador de casa seva per on van passant veïns de la comunitat a participar-hi. El Corsé (metàfora de l’autoexigència i de la perversitat de les modes socials com ara la dictadura dels cossos normatius, de voler respondre sempre amb declaracions i prohibicions que eviten pensar i debatre) se’l van retirant tots els integrants de la banda: Clara Peya, Aina Zanoguera i Carmen Aciar, Adrià González, Didak Fernández i fins i tot, el cos de ball (Júlia Sanz Fernandez, Kiko López, Valeria Jones).

Amb un espai amb múltiples tarimes per anar donant diferents relleus i punts de tensió a la posada en escena, que signa Ariadna Peya, el colofó el posen les col·laboracions puntuals de Salvador Sobral –potser va quedar massa desprotegit en el seu a cappella final amb un diàleg dolorós amb la ballarina–; la potència de Mariona Castillo sortint d’entre el públic mentre el cor feia coixí amb les notes a boca closa; un Albert Pla que, des del xiuxiueig, va aixecar els riures d’una actuació intensa i silenciosa per part del públic, que no voldria perdre’s ni un refilet. Fos d’una càlida Kathy Sey o, sobretot, del comiat amb Sílvia Pérez Cruz (pletòrica Nana para mí). Peya es bressola amb la suavitat d’unes cançons íntimes per a grans minories.