Les enganyifes de Sixena

Per evitar qualsevol dubte i confusió vagi per endavant que l’única veritat que preval per damunt del gran rebombori que s’ha generat al voltant de les pintures de la sala capitular de Sixena és el seu valor patrimonial indiscutible.

Tota la resta són qüestions altament discutibles enteranyinades per tergiversacions, manipulacions, falsedats, mentides i maniobres de distracció que converteixen el litigi actual, judicial i polític, en una gran enganyifa.

La primera qüestió que vull plantejar és que l’actual litigi i les sentències corresponents tenen el seu origen en dos pecats originals. Un de remot i un de més recent. El més remot ens porta a l’any 1936 i a l’esclat de la Guerra Civil. Em centraré sobretot en aquest. El segon pecat original se situa en els orígens del plet i en una defensa feble, de baixa intensitat, des de Catalunya. Com si una capa d’incredulitat sobre el que estava començant a passar pesés a favor d’una resposta indolent.

Però anem a la qüestió fundacional; l’incendi de les pintures i el posterior arrencament, trasllat a Barcelona, restauració, rehabilitació i finalment museïtzació. La Guerra Civil, el cop d’estat militar i la subsegüent revolució social en l’Espanya republicana estan a la base mateix del conflicte de Sixena. No podem perdre de vista aquest punt de partida, l’estat de coses en aquell moment, el paper del Govern de la República i el de la Generalitat republicana, i els termes en què en aquells episodis es van plantejar les polítiques de salvament, de protecció i de concentració del patrimoni que configurava el Tresor Artístic Nacional, en el marc de les competències de les diferents administracions i de l’intent d’aplicar en plena crisi bèl·lica les lleis espanyola (1933) i catalana (1934) de patrimoni.

Ara sembla com si s’estigués imposant el principi de la devolució de l’art fins a les darreres conseqüències i sempre amb l’objectiu final de satisfer els legítims propietaris. Però on situem la frontera de la legitimitat i dels títols habilitants dels propietaris d’obres d’art de fa 89 anys; quines accions de salvament del Govern de la Generalitat, per exemple, atorgarien més legitimitat i més títols sobre determinades obres d’art que la propietat originària?; quina frontera establim entre la concentració i el salvament d’una banda i l’expropiació amb violència o el simple espoli? En definitiva, els moments convulsos de 1936 i les accions posteriors podrien potser suposar uns títols de legitimació per al Govern de la Generalitat per damunt de molts interessos privats, o eventualment dels drets d’alguna comunitat eclesiàstica en extinció i desmantellament. Els plets polítics mal resolts durant la guerra i el seu desenllaç en el franquisme estan a la base mateix dels dubtes seriosos sobre els drets reals de determinades administracions en el plantejament actual del plet erigint-se en representants institucionals d’una legitimitat legal que ostenten d’altres i que situen la qüestió en un terreny confús si del que es tracta és de retornar a la comunitat d’origen i al punt de partida geogràfic d’uns béns que han viscut els seus propis processos, ben coneguts, i que obren dubtes seriosos que plantejaré més endavant.

És justament des del pecat original de la guerra i del corresponent incendi de la sala capitular, més enllà dels autors materials del fet, que podem situar el triple engany que ens envolta en aquest litigi. Engany a Espanya, engany a Aragó i engany a Catalunya mateix.

L’engany a Espanya ens porta a la consideració comparativa del desplegament institucional dels anys de la República, amb una Catalunya estatutària, i el corresponent desplegament institucional a partir de 1978 de l’estat de les autonomies. És aquesta nova realitat constitucional la que desmanega els arguments, obvia els aspectes d’altres delimitacions territorials com les diocesanes, que situarien les accions a Sixena en el marc de la diòcesi de Lleida, desvirtua el caràcter de Museu Nacional del MNAC, on en aquest cas la denominació Nacional es referiria simultàniament a Catalunya i a la dimensió estatal, per damunt del mapa de les autonomies, d’un museu nodrit i constituït per l’impuls de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Govern d’Espanya. Per molt que els advocats i els polítics s’hi entestin, aquest no és un plet de frontera entre dos territoris homogenis. L’Estat hauria d’haver aportat en aquest cas el sentit d’estat de les col·leccions del MNAC, sigui quina sigui la seva procedència, com passa amb els fons d’altres museus radicats a Madrid. El MNAC, de la mà de la Generalitat, defensa la integritat de les seves col·leccions sabent quin és el seu origen, la seva procedència, la seva traçabilitat i a títol de què aquestes col·leccions es situen ara a Montjuïc. El principi de la devolució universal està carregat de trampes en les quals estan implicades totes les administracions i les administracions eclesiàstiques de tal manera que per a determinades devolucions es fa servir una vara de mesurar universal, absoluta, i en d’altres casos n’hi ha prou amb l’atribució indiscriminada a una administració diocesana més enllà de les parròquies o els convents d’origen de les peces.

L’engany aragonès neix de la voluntat mateix de situar les coses en el terreny d’un plet territorial entre dues administracions autonòmiques. Però els que pledegen des d’Aragó ometen els 89 anys transcorreguts, les circumstàncies i les connotacions, i fent valdre la pruïja d’una batalla entre territoris plantegen la devolució de les pintures a una propietat privada de naturalesa si més no ambigua i amb el principi d’un retorn ara a un convent sense monges i a unes instal·lacions sense condicions ni les estructures adequades per a la seva gestió. Per entendre’ns, si fos vàlid el principi de la devolució a Aragó (que discuteixo) abans que enviar les pintures a Sixena mateix potser tindria més sentit que les acollís algun dels museus provincials o diocesans aragonesos més preparats. Valgui l’argument per desmentir la línia decidida pel Govern d’Aragó i pel municipi on se situa el convent de Sixena.

Finalment l’engany a Catalunya. M’he referit ja a la tebior dels primers compassos de la defensa orquestrada en els orígens del conflicte tant pel que fa a les pintures de Sixena com a l’art de la Franja extret del Museu Diocesà de Lleida en benefici d’una diòcesi tampó. El problema el veig Catalunya endins i Catalunya enfora. Catalunya enfora ens costa molt de generar solidaritats tècniques i polítiques. D’acord que hi ha hagut experts internacionals que ara i des de fa temps han fet valdre les seves opinions contra el trasllat pels riscos inherents a la mateixa operació de rearrencament i trasllat, i que alguns experts espanyols s’han manifestat en el mateix sentit. Però el nostre problema és que tot el rebombori que neix a Catalunya sembla fet només a mida de Catalunya mateix, i tota l’allau d’informacions, escrits, entrevistes, memoràndums i manifestos originats aquí i fets sobretot per a consum intern ens situen en una bombolla mediàtica que ens produeix una certa satisfacció però que serà d’una operativitat dubtosa.

Mentre, per ara i per més endavant, queda obert el problema de la governança del MNAC i del seu empoderament com a Museu Nacional i alhora com a museu de la proclamada i mai executada cocapitalitat cultural de l’Estat. I és clar, aquest és un supòsit que ens situa en els llimbs polítics d’unes estructures territorials que uns no es creuen i frenen i que d’altres troben una cotilla inassumible des de les expectatives de la Catalunya que diem que volem ser. Però ara les coses són com són i no com voldríem que fossin i les hem de gestionar amb el pragmatisme del temps present. Això sí, no volem que com passa sempre a cada bugada hi perdem un llençol i que de passada uns i altres i els de més enllà ens vulguin contents, enganyats i entregats.

*Historiador i escriptor