Neguit pel futur del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

La plana major dels historiadors del país viuen amb preocupació el futur del Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC). Oficialment no ha transcendit el canvi de rumb de la institució, creada el 1984 per la Generalitat sota l’impuls de l’historiador, editor i polític Josep Benet (1920-2008) amb la missió de recuperar i dignificar la història de Catalunya dels segles XIX i XX, però els inputs que els arriben no són positius. El Govern català estaria a punt d’amputar el CHCC de la direcció general de Memòria Democràtica per transferir-lo a l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, dins de la qual el centre quedaria desdibuixat com un servei més, sense autonomia pròpia i diferenciada, del Museu d’Història de Catalunya.

Els historiadors neguitosos per la reconversió s’ensumen un desmantellament de facto de les funcions d’aquest ens que va néixer amb el propòsit d’investigar i difondre la història contemporània de Catalunya, especialment la que fou silenciada durant els 40 anys de dictadura. La polèmica s’ha encès a les xarxes socials amb les preocupacions compartides de diversos historiadors, com Jordi Oliva, ex coordinador del Cost humà de la Guerra Civil a Catalunya, el projecte més emblemàtic propulsat pel CHCC, si bé el 2019 va ser traspassat al Memorial Democràtic, i d’alguns ex directors de l’organisme, com Enric Pujol i Lluís Ferran Toledano, que estan a l’espera que les autoritats aclareixin l’horitzó per, si cal, fer algun tipus de protesta pública.

Segons fonts oficials consultades per aquest mitjà, la continuïtat del CHCC no sembla estar en discussió, però una altra cosa és en quines condicions ho farà a partir d’ara. El servei de premsa del departament de Justícia i Qualitat Democràtica, del qual depèn el centre, s’ha limitat a dir a aquest mitjà que “el Govern, com fa amb tots els ens corporatius que gestiona, treballa per mantenir la qualitat del servei que proveeix i analitza quines passes poden ser les millors en el futur per garantir-ho” i que “en tot cas no es produeix ni es produirà cap desmantellament del centre. El Govern aposta pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya com una eina útil per a la preservació de la nostra història i cultura així com a lloc de trobada del debat acadèmic al voltant d’aquest àmbit.”

Aquest mitjà havia plantejat al departament de Justícia i Qualitat Democràtica tota una sèrie de qüestions que validarien el futur del centre, però a les quals el servei de premsa no ha contestat: Per què s’ha decidit transferir-lo al Museu d’Història de Catalunya? Mantindrà la seva autonomia o quedarà desdibuixat dins del Museu d’Història de Catalunya? Tindrà director propi (l’actual és Jaume Sobrequés)? I personal propi (actualment té, a més del director, quatre treballadors), pressupost propi (a quant pujaria) i un pla per poder desplegar les seves missions de recerca i de publicacions? Per a cap d’aquests interrogants hi ha, de moment, resposta.

Per als historiadors vinculats al centre, no és una deriva recent, sinó cuinada des de fa temps, i que s’ha anat demorant fins a la mort de la vídua de Benet, Flòrencia Ventura, a finals de maig passat al 103 anys. Ventura, com ja feu el seu marit fins als seus últims sospirs, va ser incansable en la defensa de la tasca del CHCC i no va defallir quan va intuir que no s’hi apostava prou, que és el que ara pensen que passarà, en la nova etapa, historiadors notables del país, que comparen el cas amb el que ja ha succeït al Born, que ha estat absorbit pel Museu d’Història de Barcelona per una decisió política controvertida de l’Ajuntament de Barcelona de l’alcalde Jaume Collboni. El CHCC va tenir la seva primera seu al Palau Moja i actualment, i ja des de fa uns anys, la té al Palau de Mar, feu del Museu d’Història de Catalunya. Investigadors a part, la institució té per tresor un centre de documentació, d’accés públic, que compta amb un fons aproximat de 40.000 llibres, una hemeroteca amb 2000 capçaleres i un arxiu i un fons documental procedent de donacions de personalitats rellevants de la història de Catalunya, ara de destí incert. I la fita més rellevant d’aquestes quatre dècades d’existència, que el col·lectiu d’historiadors no vol que s’interrompi: un catàleg d’unes 700 publicacions que han rebut suport en la recerca i/o en l’edició.

Al cap i a la fi, el que inquieta és que es perdi definitivament la idea primigènia que tenia Josep Benet d’ajudar la investigació en història de Catalunya a les joves generacions sortides de la universitat i als investigadors locals; de proveir el Parlament i els seus diputats d’aquells estudis clau per conèixer i entendre les vicissituds del país, per així contribuir a millorar l’exercici de la política; i d’evitar que s’utilitzés la història com un instrument de desnacionalització per part de l’Estat espanyol.