Una llum en la foscor

“L’empa­tia és el secret dels actors”, diu Luis Tosar, i pre­ci­sa­ment és en aquesta capa­ci­tat de posar-se al lloc de l’altre que es basen unes tro­ba­des que es van fer fa uns anys, entre vícti­mes d’ETA i alguns ter­ro­ris­tes pene­dits. Iciar Bollain, cine­asta d’esquer­res que plan­teja temes soci­als i polítics en molts dels seus films, pro­posa a Mai­xa­bel un acos­ta­ment a aquest tema basat en per­so­nat­ges i fets reals: Mai­xa­bel Lasa és la dona de Juan María Jáure­gui, un des­ta­cat polític soci­a­lista basc assas­si­nat per ETA el 29 de juliol del 2000 a Tolosa. Luis Tosar i Urko Ola­za­bal inter­pre­ten Ibon i Luis, dos mem­bres del grup d’ETA que li va dis­pa­rar un tret al cap.

La pel·lícula bas­cula al vol­tant de les tro­ba­des entre Mai­xa­bel i els etar­res pene­dits i, de fet, el mètode de rodatge va tenir un cert paral·lelisme amb la rea­li­tat. Ho expli­cava Luis Tosar a aquest diari en el Fes­ti­val de Sant Sebastià, on la pel·lícula com­pe­teix en la secció ofi­cial: “És una escena de les més difícils que he rodat mai, i de les més espe­ci­als. Va ser màgic, es va rodar al final i mai ens havíem encre­uat. Blanca va tenir una idea genial que Iciar va accep­tar, d’apro­fi­tar que no ens coneixíem per no assa­jar ni rodar junts, i tro­bar-nos direc­ta­ment el dia del rodatge de l’escena, com si fos una tro­bada real.” Va fun­ci­o­nar: “Es va crear una màgia molt bonica al vol­tant d’aquest moment que s’anava a pro­duir.”

Blanca Por­ti­llo explica que aquest mètode li per­me­tia “apro­fi­tar el pànic immens” que li produïa tre­ba­llar amb Luis Tosar, que li sem­bla “un dels millors actors del món”. I con­clou: “L’experiència va ser col­pi­dora, no crec que em torni a pas­sar res així mai més en la vida.”

A Iciar Bollain (Madrid, 1967) no li ha tre­mo­lat el pols a l’hora d’afron­tar un tema espinós. Va pre­val­dre la seva admi­ració pel per­so­natge: “Mai­xa­bel em sem­bla un per­so­natge ins­pi­ra­dor, una llum en aquest pou de fos­cor que ha estat la violència d’ETA –comenta a aquest diari–. És una dona molt valenta que ha par­lat sem­pre clar, quan ETA matava també ho feia, i ha fet aques­tes tro­ba­des que s’han vist sovint amb incom­prensió. És una acti­vista de la con­vivència i és una dona que, més que en el perdó, creu en les sego­nes opor­tu­ni­tats. I té la capa­ci­tat de por­tar-la a la pràctica, també amb les per­so­nes que li han fet mal.”

Ara bé, ha obert un camí poc tran­si­tat: “Mai­xa­bel és ins­pi­ra­dora, però no és repre­sen­ta­tiva. Poques per­so­nes han fet això, d’un cos­tat i de l’altre, i no per això són pit­jors, sobre­tot les vícti­mes.”

L’objec­tiu d’aques­tes tro­ba­des era “aju­dar a repa­rar, a curar alguna cosa a les vícti­mes”. De l’altra banda hi par­ti­ci­pen “aquests homes que estan fent un camí d’autocrítica i de rein­serció, que és també l’objec­tiu”. “Una part del procés implica també assu­mir la res­pon­sa­bi­li­tat del que s’ha fet. El que es fa és una con­versa en què els dos tenen la capa­ci­tat d’escol­tar i posar-se en el lloc de l’altre. És com­passió en el sen­tit de sen­tir el dolor de l’altre.”

Mos­tra els ter­ro­ris­tes com a éssers humans, però acla­reix: “Jo no parlo dels ter­ro­ris­tes en gene­ral, només parlo de dos, que han fet un camí d’autocrítica i reco­nei­xe­ment de culpa.” Per la direc­tora de Te doy mis ojos, “és una història local, però té una lec­tura uni­ver­sal; de fet, aques­tes tro­ba­des es fan en llocs on hi ha hagut violència, forma part del que s’ano­mena justícia res­tau­ra­tiva”.Un altre objec­tiu de Mai­xa­bel és fer memòria de tot el que va pas­sar. “Venen gene­ra­ci­ons noves que no saben què és ETA –diu la direc­tora–. Perquè no es mati més, perquè no hi hagi la temp­tació de pen­sar que la violència és una via pos­si­ble per acon­se­guir alguna cosa, cal recor­dar el que va pas­sar, que és ter­rorífic.”La pel·lícula és tan fidel als fets com per­met el metratge: “Tant Isa Campo com jo vam inten­tar en el guió estar al màxim de prop dels fets. El que passa és que quan fiques en dues hores uns fets que han pas­sat en dues dècades has de con­cen­trar-los. Per exem­ple, la tro­bada entre Mai­xa­bel i Ibon crec que va ser el 2014, i ho hem acos­tat. Aquests van ser els tipus de llicències que ens vam pren­dre per poder armar la història. De les coses clau n’hem res­pec­tat la data, com ara de l’assas­si­nat, el judici a l’Audi­en­cia Naci­o­nal i el comu­ni­cat d’ETA quan va dei­xar les armes.”