Un ‘Eugene Onegin’ postmodern

Feia un quart de segle que el Gran Tea­tre del Liceu no apos­tava per les Esce­nes líriques en tres actes Eugene One­gin (1879) de Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893). Amb un lli­bret de K. Xilovski i del germà del com­po­si­tor, Modest Txaikovski, després de la con­tro­ver­tida direcció de Peter Konwitschny, ara fa 25 anys, és evi­dent que l’her­menèutica i la inter­pre­tació de l’uni­vers txaikovskià s’han anat engran­dint i, sense anar gaire enllà, noves bio­gra­fies, com ara la d’Ale­xan­der Poz­nansk, recent­ment publi­cada en cas­tellà, ens han permès com­pren­dre la cen­tra­li­tat d’aquesta òpera en l’ima­gi­nari cre­a­tiu del com­po­si­tor de Vótkinsk.

El direc­tor Josep Pons va mos­trar, una vegada més, que ha cons­truït un ins­tru­ment orques­tral cada dia més interes­sant que va des­ta­car per les qüesti­ons lli­ga­des al fra­seig i l’arti­cu­lació orques­trals, però que va mos­trar unes feble­ses en l’equi­li­bri entre veus amb l’orques­tra i en el tre­ball de les dinàmiques. Amb això no diem que aquest One­gin no fun­cionés, perquè seria fal­tar a la veri­tat, però també s’hi van tro­bar a fal­tar aquells ele­ments més rela­ci­o­nats amb la màgia i l’ànima.

Aquesta és la tragèdia que, al meu enten­dre i entre línies, pal­pita en l’One­gin. Un One­gin que ha inau­gu­rat la tem­po­rada lice­ista d’aquest curs, en què s’ha apos­tat per impor­tants con­tri­bu­ci­ons vocals del nos­tre país, com ara les de Josep Bros (Lenski), Mireia Pintó (Larina) i Josep Ramon Olivé (Capità), que ens agra­da­ria ja no només veure més sovint sinó que esde­vin­gues­sin una marca de la casa. Al llarg de les repre­sen­ta­ci­ons, s’hi han pogut escol­tar grans con­tri­bu­ci­ons, com ara la de la més que interes­sant Kris­tina Mkhi­taryan com a Tati­ana en el seu debut en el paper. L’escena final amb One­gin va ser de pell de gallina i es pot espe­rar que vagi encai­xant i inte­grant encara més el paper. No menys impor­tant és l’One­gin de Iurii Samoi­lov, de més entrega tea­tral que no pas vocal. Del pri­mer repar­ti­ment em va agra­dar, i molt, el Lenski del jove tenor rus Ale­xei Nek­liu­dov, de clara ascendència mozar­ti­ana. De menys a més va anar l’One­gin fet per Audun Iver­sen, i un xic freda, per no par­lar de pati­ment, va ser la Tati­ana de Svet­lana Akse­nova, que recordàvem de La lle­genda de la ciu­tat invi­si­ble de Kítej d’una manera excelsa.

Dins d’aquesta cor­recció musi­cal, més enllà de l’esmen­tat equi­li­bri vocal i orques­tral, cal par­lar d’una direcció escènica de Chris­tof Loy que, una vegada més, con­firma allò denun­ciat per Alain Finki­elk­raut: la pro­gres­siva con­versió de l’artista en un pro­feta de la cor­recció política i de la ide­o­lo­gia. És només així com podem enten­dre la con­versió d’una tragèdia romàntica, amb gran inten­si­tat i càrrega psi­cològica, en un psi­co­drama post­mo­dern que arriba a moments de deliri i esqui­zofrènia que no són els que tras­pua l’obra de Txaikovski, ins­pi­rada per Puixkin, sinó els dels direc­tor d’escena.