Ollé aixeca l’òpera de Xostakóvitx com a ‘thriller’ per empoderar la dona

Àlex Ollé, artista resi­dent del Liceu, estrena la seva pri­mera pro­ducció amb l’òpera maleïda de Dmi­tri Xos­takóvitx. El com­po­si­tor rus, de ben jove, va estre­nar Lady Mac­beth de Mtsensk com a himne per al nou règim soviètic: havia de ser el pri­mer títol que mostrés el paper eman­ci­pa­dor de la dona a Rússia. Tot i que va rebre mol­tes feli­ci­ta­ci­ons pel debut, la pro­ducció (i la resta del pro­jecte) es va atu­rar en sec quan un edi­to­rial del Pravda (el diari ofi­cial comu­nista) blas­mava el títol per anti­re­vo­lu­ci­o­nari. La lle­genda diu que va ser el mateix Sta­lin que va escriure l’arti­cle, després de veure la funció. El com­po­si­tor, al qual s’havia pla­ne­jat el seu assas­si­nat, va haver de sobre­viure com­po­nent sim­fo­nies. L’òpera, que es va poder veure fugaçment el 2002 (9 fun­ci­ons) en una pro­ducció de gira al Liceu, s’estrena dime­cres vinent i pre­veu 8 fun­ci­ons més, fins al 7 d’octu­bre (ara, amb pro­ducció pròpia).

Per a Àlex Ollé, aquesta par­ti­tura té un clau de thri­ller en què cada per­so­natge té el seu to musi­cal que l’iden­ti­fica i manté fidel la intenció del músic: Que el públic empa­titzés amb la pro­ta­go­nista, Kate­rina, tot i haver assas­si­nat el seu entorn per acon­se­guir treure’s de sobre el jou mas­clista. Per Ollé, l’òpera fa un retrat d’una soci­e­tat del 1934 que, avui, encara no ha can­viat prou.

Si hi ha una par­ti­cu­la­ri­tat afe­gida a la pro­posta escènica és que els intèrprets cir­cu­len durant les tres hores llar­gues del mun­tatge sobre un llit d’aigua. Vol ser la metàfora que evi­denciï la depressió en què viu una dona que, contínua­ment se sent traïda. De fet, Kate­rina canta al dar­rer acte: “L’aigua del llac és com­ple­ta­ment negra. Negra com la meva consciència. I quan el vent xiula al bosc, el llac fa ona­des, grans ona­des de por.” Ollé ha adver­tit que l’aigua, que s’uti­lit­zarà un cop trac­tada (uns 20.000 litres) els reti­ra­ran de l’aigua freàtica que periòdica­ment emer­geix dels soter­ra­nis del tea­tre. Aquest sis­tema ser­virà també per a una futura pro­ducció la tem­po­rada vinent, ja ha adver­tit el direc­tor con­vi­dat.

Els dos can­tants pre­sents a la roda de premsa d’aquest matí, Sara Jaku­biak (Kate­rina) i Pavel Cer­noch (Ser­guei) cele­bren una posada en escena valenta i molt cohe­rent. Per a Cer­noch, fa de Ser­guei per ter­cer cop, cele­bra que s’hagin incor­po­rat els punts de vista dels artis­tes al per­so­natge. Pons admet que els estu­dia “quan estan dis­trets” abans de la rèplica cor­res­po­nent. Incor­po­rar la seva mirada per­met que tot­hom e senti més còmode. Sara Jaku­biak debuta en el rol de Kate­rina.

El Gran Tea­tre del Liceu torna a estar de cele­bració, perquè engany faran 25 anys de la reo­ber­tura del tea­tre a les Ram­bles. Va ser un moment cru­cial en el fet que tots els sec­tors polítics i soci­als, insis­teix el direc­tor gene­ral Valentí Ovi­edo, es van posar d’acord en què calia recu­pe­rar el Liceu després de l’incendi. Es va fer, a més amb una mirada molt més àmplia, que incor­porés a tot el públic i que obrís la porta al món audi­o­vi­sual. Avui la pro­gra­mació esco­lar, la de l’Under35 (adreçada als joves, que enguany està pro­gra­mada pel 7 d’octu­bre), les òperes comu­nitàries i el seg­ment audi­o­vi­sual són refe­rents inter­na­ci­o­nals.