Quin cost tindrà acatar la sentència de Sixena?

Els temps de plantar cara políticament a la justícia espanyola obstinada a desmembrar i allunyar del país el patrimoni cultural català s’han acabat. El president de la Generalitat, Salvador Illa, ho ha exemplificat en la seva primera declaració a la premsa hores després que es conegués, dimecres, la sentència del Tribunal Suprem que mana traslladar les pintures murals de la Sala Capitular del monestir de Sixena a Aragó. Des de Kobe, on està de viatge oficial pel Japó, Illa ha subratllat que no vol “obstruir” l’aplicació del veredicte de l’alt tribunal, segons el qual el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) s’ha de desprendre d’una de les obres de referència de les seves col·leccions. “El marc de la sentència és el que és i s’ha de respectar”, ha reblat.

El president sap que trepitja un terreny minat tractant-se del conflicte, llarg i pesat, que enfronta Catalunya i Aragó des de fa dècades pel llegat artístic que fins no fa tant es veia com una herència comuna de l’esplendorosa història de la Corona d’Aragó. Una de les mines més perilloses és la que han avisat els experts que esclatarà si es mouen les pintures. Està en perill la seva conservació, perquè és una peça extremament delicada que ha sofert diverses vicissituds; la principal, un incendi, el 1936. Illa sosté que no es poden “córrer riscos” i que s’han d’evitar “danys irreparables”. El president ha fet un raonament lògic: si les complicacions són tècniques, cal un “debat tècnic” per prendre les decisions adequades. I ha transferit tota la responsabilitat al MNAC. Qui marcarà “els ritmes” no serà el govern sinó el MNAC, a qui correspon, entén ell, estipular “com i en quins termes” s’executa la sentència.

La setmana que ve es reunirà amb caràcter extraordinari el patronat del museu del Palau Nacional, integrat per representants de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i l’Estat, per estudiar l’operació. El ministre de Cultura, el català Ernest Urtasun, va assenyalar aquest dimarts que espera i desitja la màxima col·laboració entre les institucions aragoneses i catalanes “per poder decidir de forma compartida i conjunta els pròxims passos que s’han de fer.” Fa pocs mesos Urtasun es va mostrar crític amb la manera com políticament es va gestionar el litigi pels béns de Sixena que exposava el Museu de Lleida, i que la Guàrdia Civil es va endur per la força el 2017, sota l’empar de l’article 155.

Al museu de capçalera de l’art català se li acosten dies de molta tensió i de moltes pressions, internes i externes, però de moment no perd la calma. El seu director, Pepe Serra, va declarar fa uns anys que, mentre ell fos al càrrec, les pintures murals de Sixena no es retirarien: “Ho dic ben clar, seria una bajanada, un despropòsit internacional.” L’avalaven les opinions dels experts de més prestigi del món, que alerten que els riscos són múltiples en tot el procés de trasllat: abans, durant i després. Fins i tot durant el transport, qualsevol vibració o canvi de temperatura causaria pèrdues generalitzades de pintura.

Els criteris científics tan unànimes són els que va esgrimir la consellera de Cultura, Sònia Hernández, dimecres. Hernández va ser més contundent (o, si més no, menys ambigua) en la defensa del patrimoni català, protegit per llei, que no pas el president Illa. Segons ell, no està tan clar que les pintures no es puguin manipular: “Alguns experts mostren una preocupació alta i altres, no.” De moment, excepte els de baix perfil que s’han alineat amb els postulats del govern d’Aragó (en algun cas, recompensats amb un alt càrrec en l’administració), públicament no n’ha transcendit cap, que vegi viable la mudança.

Hi ha sentència, però qui l’executarà? Aquest és, ara mateix, el gran interrogant. La directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) i excap del departament de conservació restauració del MNAC, Mireia Mestre, valorava així la sentència en unes declaracions a TV3: “És negativa per a Catalunya, per al MNAC, i jo diria que és molt negativa per a tots els tècnics del patrimoni i per a tota la gent que s’estima el patrimoni, al marge que sigui de Catalunya, Aragó o qualsevol altre país.” I hi afegia un comentari important: “S’hauria de veure si és executable. Hi ha un codi ètic del professional de la restauració que diu que quan es posa en risc el patrimoni que s’intervé, el que s’ha de fer és no fer l’actuació i no dur a terme el projecte.” Mestre reconeix que l’operació es pot fer, però que el que cal avaluar és “a quin preu: a costa de la degradació irreversible d’aquestes pintures.” Posa d’exemple el cas del Guernica, de Picasso. Quan el govern basc el va reclamar, els tècnics van desaconsellar radicalment el trasllat perquè es malmetria. Ningú els va discutir el seu parer. “I el Guernica no va ser arrancat ni cremat com les pintures de Sixena, que a més són de final del segle XII i principi del XIII.”

I que ja no són els frescos que eren en origen. És a dir, ja no tenen per suport un mur. Quan els monuments men de la Generalitat republicana van arrencar el que havia sobreviscut al foc, provocat pels revolucionaris del poble, i s’ho van endur a Barcelona per restaurar-ho, van traspassar les pintures a tela, que, al seu torn, es va tensar i es va clavar sobre llistons. Els suports de fusta es van construir simulant els arcs de la Sala Capitular de Sixena, però no són còpies exactes; les mides són aproximades i, per tant, no s’adaptarien a l’arquitectura original.

I encara més: la falta de garanties que ofereix la Sala Capitular per al bon manteniment de l’obra és molt preocupant. El monestir està situat sobre un terreny pantanós i, ja des del moment mateix en què es va fundar, al segle XII, ha tingut problemes d’humitats. Això, per a unes pintures tan delicades, seria un atemptat, insisteixen els experts. La restauració, un cop es van extreure dels murs, va implicar l’ús de materials orgànics: la mateixa nova tela de cotó, els adhesius de caseïnat càlcic i coles animals. Si aquestes restes orgàniques entren en contacte amb la humitat, la pintura es degradarà. Al MNAC, els nivells de temperatura i humitat estan absolutament controlats, de manera que s’ha aconseguit que l’estat de les pintures es mantingui estable.

La sentència del Tribunal Suprem no fa cap tipus de menció a aquestes consideracions tècniques, únicament se centra en la titularitat de l’obra: pertany a una monja que viu a Àlaba sense cap relació amb Sixena. El govern d’Aragó li va demanar poders per fer la reclamació i ella va acceptar. Sentir-la declarar en el judici d’Osca va posar en evidència un fet, que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Els efectes sí que seran, tard o d’hora, visibles: una obra d’art custodiada en un museu públic, que l’exhibeix sense cap restricció, passarà a mans d’un privat que, com el seu nom indica, pot fer l’ús que vulgui de la seva possessió.

I és justament el jutjat de primera instància d’Osca, on va començar tot el rebombori, el que té ara la tasca de redactar el protocol que regirà el polèmic trasllat.