Llibres

Antoni Veciana

Novel·lista

“Així com Nicolau es refugia dins l’aigua, jo ho faig dins l’escriptura”

Els accents, les vari­ants, ator­guen la riquesa a una llen­gua, l’ora­li­tat par­ti­cu­lar, els girs lingüístics locals, com s’ano­mena la mateixa cosa a les dife­rents parts del ter­ri­tori. Però, lamen­ta­ble­ment, el més habi­tual és ocul­tar o dis­si­mu­lar aquest accent, pas­sar-se al català estàndard. La pre­potència del cen­tra­lisme té unes urpes llar­gues i esmo­la­des.

Antoni Veci­ana (Reus, 1977) també ho fa, no par­lar tar­ra­goní –com ell en diu– si no és amb altres tar­ra­go­nins. La sort és que a la seva lite­ra­tura ho com­pensa amb una llen­gua rica, potent, ima­gi­na­tiva, com va mos­trar a la seva novel·la de debut, Nico­lau (2022), i ara ho ha tor­nat a fer a Dolça a la Torre de Fang, totes dues publi­ca­des per La Segona Perifèria.

Veci­ana és fun­ci­o­nari, dedi­cat a la gestió cul­tu­ral. Va ser col·labo­ra­dor d’El Punt, des del 1999 fins al 2022. És filòleg, dra­ma­turg i actor de tea­tre ama­teur. I neda­dor. Cal supo­sar que dins de l’aigua va crear Nico­lau. Espe­rem que no hagi estat col­gat de fang exis­ten­cial per escriure Dolça a la Torre de Fang.

La novel·la relata la vida ima­gi­nada de Dolça de Pro­vença, esposa de Ramon Beren­guer III, comte de Bar­ce­lona. Res­se­gueix el destí de la com­tessa des que aban­dona el paradís ter­re­nal de la Pro­vença fins a la seva mort en la terra de fron­tera que era la Cata­lu­nya del segle XII.

Aquest recor­re­gut vital està acom­pa­nyat –sovint fa l’efecte que acom­pa­nya– per tot de lle­gen­des i ron­da­lles que Veci­ana fa encai­xar en la nar­ració amb natu­ra­li­tat. Hi lle­gim tex­tos amb la violència, la fos­cor, les traïcions, l’ero­tisme, la fan­ta­sia i l’ora­li­tat tro­ba­do­resca pròpies de les ron­da­lles.

Si Antoni Veci­ana va escriure Nico­lau amb aigua de mar, ara uti­litza “el fang, la sang i la pols del camí per con­ver­tir Dolça de Pro­vença en la pri­mera dona cata­lana immor­tal”.

En algun moment, més que amb parau­les, sem­bla que crei per­so­nat­ges i històries amb fang... Per què tant de fang, al llarg de l’obra?
Nico­lau el vaig voler fer amb l’ele­ment de l’aigua i Dolça amb el de la terra. Dins del fang no veus el que hi ha fora. Els per­so­nat­ges que faig són com gòlems amb fang als ulls i els costa veure-s’hi. Els vaig mode­lant fins que tenen la visió clara, que és quan sur­ten del fang, com a les lle­gen­des mítiques. El fang és un ele­ment pri­mor­dial.
Com és que va deci­dir escriure una bio­gra­fia de Dolça de Pro­vença? La nar­ració és molt ima­gi­na­tiva però manté força rigor històric, oi?
El segle XII té molts buits i això et per­met fic­ci­o­nar molt, perquè els his­to­ri­a­dors, lamen­ta­ble­ment, no han pogut acce­dir a gai­res referències escri­tes i mol­tes coses se supo­sen, i això et dona marge per inven­tar, no pas per fer novel·la històrica, que no és el que vull fer. He inten­tat que sigui ver­sem­blant, no mal­trac­tar la història, però és un període amb molts fets que no se sap si van ser blancs o negres i jo els hi dono el meu color.
I per què va triar aquest per­so­natge en con­cret?
Vaig lle­gir que Joan Ama­des ubi­cava La lle­genda del cor men­jat [adap­tada cap al final de l’obra] a la Torre de Fang de Bar­ce­lona. Jo ja volia tre­ba­llar amb fang, i que et brin­din una història d’enveja, gelo­sia, odi i sexe, en un lloc que és de fang m’anava com anell al dit. Dolça de Pro­vença, una dona que era com­tessa i que va haver de renun­ciar al seu com­tat per casar-se amb un senyor de la guerra, em donava molt de joc.
Tècni­ca­ment com ho va crear? Ho pre­para tot abans? Suposo que rees­criu molt...
La veri­tat és que pri­mer ho haig de tenir tot encai­xat al cap, després escric molt ràpid i rees­cric molt poc. Un cop tinc dos o tres capítols que em donen el to uneixo les peces pen­sa­des i ho escric en unes quan­tes set­ma­nes. Escric com qui explica una història. Quan explico con­tes a les meves filles acabo molt can­sat, perquè has d’anar modu­lant. Miro d’escriure seguint el mateix procés. I quan escric, també em canso.
Ha vol­gut escriure una obra d’empo­de­ra­ment? La Dolça gua­nya guer­res, és menys­tin­guda pel marit i “deixa de ser com­tessa per no ser més que un ani­mal que pareix, com totes les bèsties feme­lles”.
Sí. Era un dels temes que volia escriure, l’empo­de­ra­ment femení i de per­so­nes opri­mi­des que no se sen­ten feli­ces. Les per­so­nes opres­so­res nor­mal­ment són homes i les opri­mi­des dones, per tant és empo­de­ra­ment femení, però també de per­so­nes que tenen una vida que no paga la pena ser vis­cuda i que deci­dei­xen bus­car una estratègia per sor­tir d’on són.
Aquest era un dels temes. I els altres?
Un altre tema és la traïció, que surt molt, al lli­bre. Sobre la història d’En Jan de l’Os, les meves filles em van fer ado­nar que com és que els amics tra­ei­xen el Jan, si són els seus amics. La història de Dolça i Ramon Beren­guer també és de traïcions cre­ua­des. M’interessa saber què fa que tra­ei­xis el teu amic. Una traïció és molt pit­jor que una guerra, en què saps qui és el teu ene­mic i que ell et vol matar i tu a ell. Quan algú et tra­eix, és una cosa molt difícil de pair i és el que he mirat d’expli­car.
Quina edat tenen les seves filles?
Deu i tretze, però En Jan de l’Os fa anys que els hi explico i sem­pre ens enca­llem en el moment de la traïció.
També apa­reix un col·lec­tiu de dones/ocell que llui­ten con­tra homes inva­sors...
La lle­genda de les brui­xes d’Alta­fu­lla ja exis­tia, amb això dels moi­xons. I la dels deus moi­xons dona molt de joc. En una pro­pera obra ho con­ti­nuaré, perquè m’ha que­dat molt per dir.
Va enri­quint la nar­ració amb tot de con­tes i lle­gen­des i ron­da­lles. Algu­nes de Joan Ama­des però també dels ger­mans Grimm?
Tots els con­tes els pots res­se­guir per tot el món. On nosal­tres posem un llop, un altre pot­ser hi posa un lleó o un tigre i, en comp­tes d’un ogre, uns hi posen un gegant, però l’esquema és el mateix. La Caput­xeta Ver­me­lla te la tro­bes per tot Europa i Àsia, amb vari­a­ci­ons, però el pinyol és el mateix. Ama­des t’ho explica i els Grimm i Per­rault, també, tots a la seva manera.
Per tant, beu d’Ama­des?
Sí, però, com feia ell, a través del conte m’ho faig venir bé per expli­car el que vull expli­car.
Bus­cava històries que s’ajus­tes­sin al que volia expli­car o ja les conei­xia i els hi feia lloc?
De tot. A més del que tinc al cap, també pre­paro unes estruc­tu­res del que expli­caré. Vaig aga­far de model l’espi­ral de Fibo­nacci. Per mi l’estruc­tura de la novel·la és aquesta, però ho vaig anar nete­jant perquè no es vegin els pilars. Si els pilars els tens molt ben mun­tats, aixe­car paret és ràpid. Per pre­pa­rar els pilars i l’estruc­tura sí que m’hi estic molt de temps.
A més dels can­vis cons­tants i juga­ners de nar­ració, des­taca espe­ci­al­ment, com ja va pas­sar a ‘Nico­lau’, la llen­gua oral que uti­litza, marca de la casa. Com ho tre­ba­lla?
Quan escric em pre­gunto si par­lant amb les meves àvies aque­lla frase l’hau­ria dit així. Escric com es parla al meu entorn imme­diat del Camp de Tar­ra­gona. Sovint pre­gunto a amics, amb els quals par­lem tar­ra­goní, si tal cosa la dirien així. Perquè de vega­des hi ha expres­si­ons que et sonen però dubto si, per exem­ple, s’ho inven­tava la meva àvia. I també vaig a bus­car fons bibli­ogràfiques per inten­tar no dir cap dis­ba­rat, per fil­trar vul­ga­ris­mes. Sí que faig una feina de revisió, en aquest sen­tit. L’Alco­ver-Moll el tinc trin­xat.
I aquest estil és perquè vol rei­vin­di­car la llen­gua o pre­ser­var-la?
Totes dues coses. És la meva veu autèntica d’escriure i, també, des­gra­ci­a­da­ment, vull dei­xar-ho com un tes­ta­ment del tar­ra­goní. Alguna gent em recri­mina que com és que escric així i no en català estàndard. Doncs pri­mer perquè escric com vull [riu] i, després, perquè vull ense­nyar que la llen­gua oral amb què s’expli­ca­ven històries també pot ser una llen­gua escrita amb què s’expli­quin històries. I que és ade­quada amb les nor­mes fabri­a­nes. Si Pom­peu Fabra hagués estat de Reus, l’estàndard seria el de Dolça o el de Nico­lau.
En què tre­ba­lla, ara?
En un recull de con­tes enllaçats que ja veu­rem on arri­baré. Del mateix estil que les dues novel·les.
Tant a ‘Nico­lau’ com a ‘Dolça’, les tra­mes per­me­ten aquesta ora­li­tat. En una trama con­tem­porània, pot­ser seria més com­pli­cat. O no?
Ho vaig inten­tar... Vaig pro­var d’escriure una novel·la del món de l’hoquei sobre patins, que és una de les meves pas­si­ons. I la veu que vaig tro­bar amb Nico­lau no hi encai­xava. Si mai tiro enda­vant la novel·la amb l’hoquei sobre patins de tema, hauré de bus­car una veu que m’hi encaixi. I no té perquè ser estàndard. Serà en tar­ra­goní, però una veu no tan ima­gi­na­tiva i poètica, que no qua­dra amb una història rea­lista.
Com és que no va debu­tar fins al 2022, quan ja tenia 45 anys?
No m’ho havia pro­po­sat i va arri­bar el moment de madu­ració i, també, que el desen­gany amb la rea­li­tat t’empeny dins la ficció. Per desen­gany vull dir la situ­ació naci­o­nal, entre d’altres fac­tors i, així com Nico­lau es refu­gia dins l’aigua, jo ho faig dins l’escrip­tura.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia