“L’Avui tenia mancances però no ens sentíem de segona, érem una necessitat nacional”

Amb en Calaf veníem junts d’El Correo i amb l’Orta érem del mateix curs de periodisme.

Sí, a finals del 1972, poc abans d’acabar la mili. Vaig entrar-hi de col·laborador a la secció de local. Hi va haver una reclamació aquell any, que els diaris es van apujar no sé si 50 cèntims o 1 pesseta; un moviment fort a totes les redaccions demanant compensacions. A en Josep Playà Montaner i Xavier Batalla, que també eren col·laboradors, i a mi ens van dir que si aprovàvem els exàmens de juny entraríem en plantilla. Primer havíem d’aprovar a Barcelona i després anar a la revàlida a Madrid, amb professors de l’Escola Oficial. Vam aprovar i vam entrar a El Correo [Catalán]. I el 1976 em van venir a buscar per anar a l’Avui.

Em va cridar en Josep Faulí, que havíem tingut de professor a l’Escola de Periodisme. Vam coincidir en la presentació de la Nit de Santa Llúcia el desembre del 1975, ja mort en Franco, que es feia aquell any al Palau Nacional de Montjuïc, a la Sala Oval. Per presentar-ho van fer una roda de premsa amb dinar i allà vaig coincidir amb en Faulí. Aquella setmana jo acabava de publicar en català a El Correo una entrevista llarga amb en Francesc de Borja Moll, que el van fer doctor honoris causa a la Universitat de Barcelona. Jo portava les pàgines en català de cada setmana, que en dèiem El Correo del Dijous. En Jordi Pujol en persona i el director del diari em van dir: “Ves demà a Mallorca i fes-li l’entrevista, no esperis que vingui [a Barcelona] d’aquí a dos dies. Ves-hi, ves-hi.” Quan l’estava escrivint, per la tele emetien el discurs d’entronització del rei a les Corts.

Molt carregats. En Borja Moll, parlant de l’actualitat, em va dir: “Em fa por que s’acabi amb un llamp i un tro”, una expressió molt menorquina.

No se’n deia transició. Encara s’estava en els períodes de dol de la mort d’en Franco. En Borja Moll era un home gran que havia salvat els mobles el 1939 i abans, el 1936, perquè sabia alemany i italià, i va fer gramàtiques alemanyes i italianes. Mallorca va quedar plena d’italians. Era el gran portaavions des d’on venien a bombardejar Barcelona. Va poder salvar l’editorial gràcies al fet de saber alemany i italià. Tots els nostres pares, aquell novembre del 1975, tocaven fusta.

Perquè em va fer molta gràcia la proposta.

Sí, era una aventura arriscada. Jo tenia una criatura petita, però vaig creure que es podia fer.

Sí, autodidacta, com tots. A Vilafranca havíem fet una revista tota en català ja l’any 1969 que es deia Tothom, successora d’una altra que s’havia dit Acción, en castellà, d’Acción Católica. El Católica havia anat disminuint-se el 1959, en una acció arriscada del vicari, Jaume-Patrici Sayrach i Fatjó dels Xiprers, sense encomanar-se a cap bisbe. Aquest vicari va anar després al Poblenou [Barcelona] i va fer Quatre Cantons i després va estar molts anys a Santa Coloma de Gramenet i va fer Grama. Encara existeix el Fòrum-Grama.

Era un capellà i periodista de raça, sí.

Doncs que havíem de muntar un diari i a mi em van proposar muntar la secció d’informació local. Érem set persones. Ho vam tirar endavant. Vaig tenir una conversa llarga amb en [Josep Maria] Cadena, que per casualitat ens vam trobar al parc zoològic. Els noms inicials que proposaven en [Josep] Faulí i en Cadena eren gent nova que estava sortint de l’escola. “Si hem de competir amb La Vanguardia i altres diaris, voldria gent amb experiència”, li vaig dir. A Barcelona s’havia viscut la gran vaga de funcionaris municipals el dia que el rei feia la seva primera visita oficial. La vaga es va acabar amb una ocupació de l’Ajuntament i entrant els grisos tirant pots de fums a la galeria gòtica. Jo aquella nit era allà dins. “Necessito gent que si hi ha una vaga de funcionaris estigui avesada a anar-hi, que no siguem novells”, li vaig dir. Vam constituir la secció i vam tirar endavant.

No era pas el que tenia més anys d’experiència, perquè va venir en Jaume Fabre, que també estava a El Correo Catalán i el vam fitxar. En ell m’hi vaig poder repenjar. Venia la Maria Favà, que portava bagatge de Diari de Barcelona. La Rosa Maria Piñol, que portava tot el bagatge de Mundo Diario. En Joan Subirà, que debutava; era un capellà.

Va tenir la sort o la casualitat, sí. També hi havia en Joan Rendé, el fill de Sempronio, l’Avel·lí Artís, i en Xavier Garcia Pujadas de Vilanova. Ens vam distribuir les àrees.

Vaig estar a l’Avui fins al 1983.

Sí, perquè quan es van acabar els 80 milions inicials –que, per cert, els amos del Ciero [El Noticiero Universal] van viure estupendament bé, perquè cada setmana van anar cobrant per la impressió i el lloguer del local–, l’Espar [Josep Espar Ticó] i tot el grup de promotors van pensar que la sortida era convertir tot el que havien estat els comptepartícips en accions fent una nova aportació de capital. I es va fer. Recordo que hi va haver una assemblea al Col·legi d’Advocats en què en [Josep Maria] Puig i Salellas, que era el notari i estava al consell d’administració, va explicar la conversió. Llavors, com que ja havíem vist les sotragades econòmiques que tenia l’Avui, a la redacció ens vam plantejar si compràvem accions i hi entràvem com a accionistes. Ens vam reunir, en vam parlar molt i vam decidir posar-n’hi voluntàriament qui ho volgués, fer un esforç. No sé si les accions sortien a 1.000 o 2.000 pessetes. Crec que vaig posar-hi 4.000 pessetes. Ens vam convertir en accionistes.

No sé si 1.000 o 2.000 pessetes. Pensa que són anys que he començat a treballar i estava pagant una hipoteca. Anys difícils.

Per a mi són apassionants, divertits, preocupats, d’assumir molta responsabilitat. Professionalment els considero impactants.

Em marquen perquè és un compromís amb el país expressat per la llengua. Pensa que quan surt el diari som una bèstia rara. Hi havia gent que pensava que no ens en sortiríem. D’altres veuen que els que no feien periodisme en català semblava que tinguessin una xacra.

No tant del franquisme, sinó de l’àmbit cultural castellà. Semblava això. Però el cert és que dins la professió vam tenir un tracte de companys sempre. El fet d’haver-hi el Grup Democràtic de Periodistes, d’estar posats fora de la feina diària en aventures com la del Col·legi de Periodistes [on fem l’entrevista], democratitzar l’Associació de la Premsa, el combat per l’Estatut, ens feia còmplices a una bona part de la professió. No em vaig sentir mai de segona. Una altra cosa és que el nostre diari podia tenir mancances. L’Avui surt en la mateixa línia professional que El Correo Catalán i Diari de Barcelona.

L’Avui és una necessitat nacional. Si Catalunya és una nació, ha de tenir premsa i mitjans de comunicació en català. Això era clar. Crec que el cop de puny sobre la taula de “Hem de sortir” quan ja es té el permís, va ser un cop de puny ben donat. Potser ens hauríem pogut preparar millor, però llavors els diaris anaven així. De llibres d’estil editats no n’hi havia a cap diari. Vam fer el llibre d’estil a poc a poc i vam tirar endavant. Després van venir altres filigranes.

Sí, les seccions estaven estructurades de la més gran, Barcelona, Esports, Països Catalans –que era comarques afegint-hi Illes i País Valencià–, a la més fluixa de gent al principi, que era la que en Faulí i en Cadena en deien “teletips”, és a dir, Espanya i Internacional, i es va veure de seguida la necessitat de créixer. Recordo que en Joan Reventós em va dir: “Heu de reforçar la secció de nacional [Espanya].” També hi havia Economia, Compaginació i Suplements. La secció de correctors a cada diari estava als tallers, perquè corregien les pàgines després de picar-les en linotip, perquè la correcció d’originals estava en mans dels redactors en cap. Ja va ser una secció forta. Els primers dies, ells –en Joan Fortuny al capdavant, en [Bartomeu] Bardagí que l’ajudava i en Jem Cabanas que va ser una peça fonamental, l’Oriol Camps i gent jove– allà van haver de fer l’adaptació del que seria el primer llibre d’estil, és a dir, una “roda de premsa” serà “conferència de premsa”, “fi de setmana” és “cap de setmana”... Una de les primeres coses divertides va ser quan ens vam trobar la mort de Pau VI i “els papables”. Ens van dir que “papables” no estava admès en català i havia de ser “el qui ha de ser papa”. Anys després, quan vaig [a treballar] a El Periódico veig que allà hi havia molta cura per la llengua i a mi no em venia de nou perquè venia del català. La secció de correctors va ser important. Un minidebat va ser sobre els cinturons de ronda. No sé si va ser en Jem que va dir: “D’això tota la vida se n’ha dit «les rondes»”, i van ser “les rondes”.

Crec que va obrir camí, això és indubtable. Per exemple, en el món de l’esport va haver d’adaptar tot el lèxic esportiu. Després han vingut altres aportacions. Crec que l’aportació de l’Avui inicialment és bona. Quan fan TV3, com que hi havia molts diners, ja poden fer una secció molt més potent en relació amb la llengua.

Un dels avantatges de l’Avui és que va ser un diari popular sorgit d’un volum de gent que volia fer-lo, això és indubtable. El problema és que quan es va acabar el capital inicial l’empresa que en va sortir després, quan es va fer el món de les accions, no tenia la potència que hauria hagut de tenir. Sociològicament el país ja havia avançat molt, el camí polític del món democràtic o constitucional ja estava establert, i aquí no havia nascut una empresa periodística que l’aguantés.

Perquè em van venir a buscar. Em va trucar el director adjunt d’aquell moment, l’Enrique Arias-Vega. Hi ha moviments a El Periódico després de la sotragada de la gent que se n’havia anat a El País.

La plana de política. Hi ha un moment a l’Avui, jo diria que el 1978, que el món català i la informació local han pres unes noves dimensions i la secció de pes polític creix a tots els diaris, i vam prendre l’acord, parlant-ne molt, de transformar la secció de Barcelona-Països Catalans, que ja havíem unificat abans per treballar més bé. Amb l’Agustí Pons, que era l’altre cap de secció, vam dir-nos: “Això no acaba de rutllar, és massa gran, molta gent, aquí hem de fer tres seccions: Política, Cultura i Societat.” Jo vaig anar a Política, l’Agustí Pons a Cultura i l’Emili Álvarez Moliné es va quedar Societat.

Muntem la secció de Política passades les primeres eleccions democràtiques. El món polític s’ha estabilitzat, ja hi ha Parlament de Catalunya i tenim l’Estatut. Hi ha tota una dinàmica creada. Llavors a El Periódico vaig anar a la secció de Política.

Soc de diaris, i de la tele a Miramar i amb el programa Opinió. Cinc anys vinculat a la tele. A Catalunya Ràdio em va cridar en Josep Cuní i vam estar fent un any la tertúlia del vespre amb en [Ramon] Barnils i en [Jordi] Barbeta. Després vaig estar fent un comentari diari durant força anys, fins al 93-94.

No, era tan compromesa com totes les altres redaccions de Barcelona. La propietat tenia uns orígens, però un dels casos de l’Avui és que la propietat no tenia idea, és a dir, van donar llibertat i ens vam moure els primers anys en els paràmetres de l’Assemblea de Catalunya i “Volem l’Estatut”. Un cop aconseguit l’Estatut, com que ja hi ha crisis econòmiques a l’Avui, ens posem sota el paraigua de la Generalitat. Els anys de Tarradellas a la Generalitat. I després continuem al paraigua de la Generalitat els anys de Jordi Pujol. Jo aquí acabo la meva història a l’Avui. Al no haver-hi per part dels amos del diari un decàleg clar, som catalanistes, és a dir: Assemblea de Catalunya, Estatut, personalitat de Catalunya i llengua; i en el món polític érem unitaris. Aquell moment és el fort de la política unitària, que comença a acabar-se als anys vuitanta. Política unitària era l’Onze de Setembre, tots els partits eren allà. Es va produir en algun moment la crisi política passades les primeres eleccions. El món de l’Assemblea i el món dels partits polítics que ja havien tingut representació parlamentària es bifurquen i l’Avui queda amb un peu a cada banda. Jo, com a responsable de Política, tenia en compte el paràmetre dels resultats al Parlament de Catalunya.

Suposo que sí, però és que a l’Avui la propietat no apareixia. Almenys els anys que jo vaig ser-hi. Pensa que jo vaig estar al consell d’administració de l’Avui. La redacció va posar-hi accions i, a més, l’Ajuntament ens va donar el Premi Ciutat de Barcelona l’any 1979 i les 100.000 pessetes les vam posar totes en accions. Amb això vam aconseguir dos llocs al consell d’administració, que vam mantenir bastants anys. Vaig conèixer de primera mà la situació econòmica i tots els jocs que vam fer per sobreviure.

L’Antoni Reig. I en Cadena va ser-hi també per mèrits propis, fins que el van acomiadar.

Sí. Amb en Faulí una etapa curtíssima, perquè se’l carreguen després de la primera vaga de premsa, el 1977. Va estar-hi un any i escaig. Amb en Maluquer és amb qui aguantem tots els anys; ell se’n va anar potser mig any abans que jo marxés. La Generalitat i Jordi Pujol amb Lluís Prenafeta van assumir el “problema Avui” diguem-ne, els calés de l’Avui. Hi van fer una mica d’intervenció. Hi van tenir una petja notable i és quan van fer el canvi. El Maluquer se’n va anar de director general de Música [de la Generalitat] i llavors van posar-hi en [Jaume] Serrats Ollé. Jo al Serrats li vaig dir, quan vaig tenir l’oferta d’El Periódico: “Preu per preu, em quedo a l’Avui.” I l’Antoni Subirà, que en aquell moment feia de president del consell d’administració, em va dir: “Escolta, jo ensenyo a les meves classes que a la feina a vegades és bo canviar d’empresa.”

És el periodisme.

Després de quaranta anys fent de periodista hi ha moments de tot. De l’Avui tinc un bon record de tots. A El Periódico, els anys que vaig estar a Política, vam poder fer coses molt interessants.

No. L’any 1989 vaig passar a fer reportatges i durant els anys dels Jocs Olímpics vaig estar a Cultura amb [Josep Maria] Huertas. I després molts anys a la taula de redacció obrint el diari al matí i em vaig jubilar quan estava a la secció de comarques.

Tots.

Soc de paper, soc de paper.

En cap. Estic subscrit a Serra d’Or i al setmanari de Vilafranca, El 3 de Vuit. Fins la pandèmia comprava els quatre diaris cada dia: La Vanguardia, El Periódico, l’Avui i l’Ara. Actualment en compro dos i vaig alternant.

He llegit que t’ho va dir l’Agustí Pons. A l’Agustí li agraden les frases literàries. Els periodistes que fem la transició veiem néixer també els polítics. Pensa que els tractàvem de tu. A en Pujol el tracto de vostè quan és president de la Generalitat. A l’únic que tractàvem de vostè és a Tarradellas. Un periodista de Madrid, estranyat, em va dir: “Nosotros a Adolfo Suárez le tratamos de tú, le decimos «Oye, presidente».” Vam tenir la sort de tenir bona entrada amb tots. En un moment de crisi empresarial forta a l’Avui, els treballadors vam anar a veure tots i cadascun dels caps polítics. Els portàvem un microinforme i tots ens van rebre: Jordi Pujol, Carles Sentís, Joan Reventós, Antoni Gutiérrez-Díaz, Heribert Barrera i Joan Rigol. Quan els treballadors vam demanar de veure Tarradellas, estàvem bastant preocupats, li vaig dir al seu cap de premsa, que era l’Ernest Udina, i al cap d’uns dies em respon: “El president diu que si l’Antoni Ribas ho demana, que vinguin.” El vam anar a veure tres persones del comitè d’empresa, quan ell ja estava aquí, i ens va rebre molt amablement. Va fer venir en Josep Maria Bricall, que era el secretari de la Generalitat. Llavors no es parlava d’EROs, però estàvem en el clima d’un possible ERO. Ens va rebre a la Casa dels Canonges i després d’un quart d’hora ens va deixar amb en Bricall, amb qui vam anar al seu despatx una hora llarga. Un dels temes seriosos era que ens havíem de mentalitzar que es perdrien llocs de treball perquè no sortien els números.

Jo ja no hi era, i en Pujol va ser molts anys president, però hi ha fases d’algun gerent o conseller delegat bastant nefastes.

Sí, fèiem dinars setmanals per parlar dels editorials i es va generar un bon clima. Feia equip, compartíem els maldecaps i rèiem els mateixos acudits.

A El Correo Catalán, va ser interessant la manera de fer d’en Pere Pascual Piqué. En Rafael Pradas i en [José] Martí Gómez, per com coneixien la ciutat i els temes. A l’Avui, l’amistat amb en Cadena és molt interessant. Sempre aprenies coses amb ell.

Sí, però exactament mai he sabut per què el van fer fora. Suposo que devia ser inconvenient en aquell moment a algú del consell d’administració.

El principi d’ordinalitat jeràrquica es respectava. No era un diari assembleari. El director, el subdirector i els redactors en cap manaven, i la línia d’opinió la portava directament la direcció. No hi interveníem, nosaltres. Els editorials es discutien. No es tirava pel dret. I tothom tenia les seves idees, però no era una redacció anàrquica.

Perquè va tenir una enganxada amb el consell d’administració, amb en [Enric] Cirici, aquells dies de la primera vaga de premsa. En Cirici potser no acabava d’entendre per què fèiem vaga. Va durar una setmana, tots els diaris de Barcelona excepte La Vanguardia, perquè els diaris havien augmentat el preu i tothom volia un augment de sou. L’Avui ens vam sumar a la vaga per solidaritat i vam aconseguir amb en Jaume Vilalta [gerent] parlant: “Tu ens assegures que ens pots donar un ajut com la resta de diaris i es notarà?” Ens va dir que sí, ho vam posar per escrit i va ser l’acord. Vam aconseguir un dia més de vacances. Així acabàvem amb el maldecap del dia 31 d’agost o 31 de juliol. Vam consagrar els 31 dies de vacances.

Amb els aires d’aquell moment, això era el pa de cada dia. La primera pregunta que es feia era: “Aquest, de quin partit és?” Això és el clima que aflora amb la mort del Franco. Abans era clandestí i ningú parlava de res. La improvisació va ser tal que la constitució del consell de forces polítiques de Catalunya, on hi havia tots els partits, que es fa just a la mort de Franco, la dona una agència de notícies del Movimiento, Piresa. I als partits tu els trucaves i no tenien cap portaveu.

Totes.