L’esperança a la gran pantalla

És dijous, un dia sempre atapeït d’actes culturals, i som al bell mig del barri jueu de Girona, més concretament al Museu d’Història dels Jueus, on té lloc el cicle de conferències El món jueu a la gran pantalla, coorganitzat entre l’Institut d’Estudis Nahmànides i la Càtedra Ferrater Mora (UdG). Hi hem vingut a sentir una xerrada titulada Walter Benjamin: a propòsit del cinema, a càrrec de Paula Kuffer, professora de la Universitat de Saragossa.

“Quines són les conseqüències de l’ús de les imatges en el nostre entorn?”, es pregunta Kuffer al fil de les aportacions de Benjamin en obres com ara L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica. Segons ella, Benjamin ens ajuda a veure que cada cop és més clar que el món mateix s’ha transformat en una gran imatge: els concerts, les visites, el turisme, les relacions socials, tots els esdeveniments compartits esdevenen imatge. Vivim constantment sota l’impacte de les imatges. Aquest bombardeig dificulta la nostra capacitat de fer-nos càrrec de la nostra experiència, d’explicar-nos un relat sobre la nostra pròpia experiència. “Els ulls ja no saben mirar, la nostra mirada està travessada per l’aparell”. Hem perdut la capacitat de vincular-nos amb el passat, d’imaginar un futur, de generar relats significatius. Desapareix la tradició, no hi ha cultura, la història és història. La nostra relació amb l’entorn social i la natura està dominat pel desenvolupament tècnic. L’auge de les intel·ligències artificials ens aboca a un escenari d’indistinció entre la realitat i la ficció, la veritat i la mentida, la identitat i l’alteritat. Què podem fer davant d’un escenari tan pessimista?

Segons Kuffer, i seguint Benjamin, ens cal buscar l’alliberament de cadascú de nosaltres en tant que individus que formem part d’una massa, a partir de les possibilitats que ens atorga la reproductibilitat tècnica. El cinema ens ajuda a veure’n la possibilitat. El cinema és l’exponent màxim de la generació d’imatges. Ara bé, també ens permet representar-nos simbòlicament, Ens permet fer un relat “fictici” del relat quotidià i dur-hi a terme una tasca de reflexió que ens permeti mitigar els efectes de la distorsió experiencial en la qual vivim a causa de la reproductibilitat tècnica. En definitiva, hem d’aprendre a viure de nou a través de la gran pantalla allò que les petites pantalles ens han fet oblidar.