Els Catarres: “Per tenir relacions còmodes calen converses incòmodes”

El nou disc d’Els Catarres s’anomena Paracaigudistes (Halley Records) i juga amb la idea, assenyala Èric Vergés, que la vida és un salt al buit i que les persones estimades del nostre voltant ens fan de “paracaigudes”, així com nosaltres també fem de paracaigudes per als altres. “La vida, des que neixes, és un salt en què no hi ha opció de tornar enrere –explica el cantant i guitarrista del grup d’Aiguafreda–. Has de confiar, doncs, en la gent del voltant perquè aquesta caiguda valgui la pena.”

Quinze anys després de la seva formació, i amb unes quantes cançons de volada popular (Jenifer, Fins que arribi l’alba, Invencibles...) a la motxilla, Els Catarres es mantenen entre els grups catalans més estimats, tot i que la seva història, constaten, ha tingut algun salt al buit. “El que hi va haver entre el primer i el segon disc va ser força important –recorda la baixista, Roser Cruells–. Hi havia força expectació perquè ens cardéssim una bona hòstia.” “Hi havia gent desitjant-ho, sí –remarca Vergés–. És molt propi d’aquest país, això, quan algú ho peta: «Sí, d’acord, però ja veuràs ara l’hòstia que es fotran!»”

En una de les cançons del nou disc, La fortuna, el trio canta: “Això nostre no és un cop de sort.” En preguntar-los si la frase és extrapolable a tot el que han viscut com a Els Catarres, no en tenen cap dubte: “Sí, és aquella idea que diu que la sort millor que t’agafi treballant”, opina Vergés. “Pots tenir algun moment de glòria, però la gent passa pàgina molt ràpid, i sense feina, o constància, no ens n’haguéssim sortit pas, com a grup. No pots creure que ets tan guai com penses que ets quan tens sort. Nosaltres, potser perquè tot plegat ja ens va agafar grans, a punt de complir els trenta, no ens ho hem acabat mai de creure del tot. Sempre hem tingut claríssim que això que hem viscut com a Catarres, tal com va arribar, qualsevol dia pot marxar.” Les “teràpies de grup”, hi afegeix Cruells, semblen haver-hi ajudat força: “No és que no ens barallem. Si hem arribat fins on hem arribat, de fet, és perquè ens hem barallat molt. Ens diem les coses a la cara i, al cap de pocs minuts, som capaços de fer un reset i començar de nou. Fa temps que sabem que per tenir relacions còmodes entre nosaltres cal haver tingut abans converses incòmodes.”

Aquesta filosofia ha permès segurament a Els Catarres fer el disc amb “tranquil·litat i calma”, una mica en el deixant d’aquell segon disc a què es referia Cruells, i, sense cap mena de preocupació tampoc, sonar “moderns”. “Si mai hem tingut aquesta preocupació, ja fa temps que l’hem deixat enrere!”, diu Vergés convençudament. “Fa temps que sonem simplement com volem sonar: hem apostat per un single [La fortuna ] que és una rumba catalana, cosa que no havíem fet mai, tot i haver estat escoltant Romesco [Gato Pérez] des que tinc ús de raó, i, després, hi ha cançons en una línia EDM [música electrònica de ball] i altres de caràcter més folk. A Catalunya hi ha un ampli ventall de músiques, i no crec que res hagi d’estar renyit amb res.”

Jan Riera, que s’ha excusat durant els primers minuts de conversa per llançar a les xarxes socials un missatge sobre la nova gira del grup, apunta: “Tot plegat, en aquest disc, ha estat força improvisat: hi ha una col·laboració amb Massilia Sound System [històric grup occità] que vam gravar fa temps només per la il·lusió de fer-la, una lletra de fa dotze anys que vam trobar en una vella llibreta, un tema que vam gravar ja fa tres anys... Mai no havíem fet un disc d’aquesta manera. No volíem que cap cançó sonés igual i, aquesta vegada, hem volgut donar màxima importància a les lletres, un dels ingredients bàsics que fan bona una cançó i que, per desgràcia, són una cosa que avui dia s’està perdent.”

Paracaigudistes, la cançó, va entrar a última hora, quan David Rossell, home de confiança d’Els Catarres, ja estava fent les mescles i el grup (després que Cruells comprés un bon pernil a l’Esclat) va pregar-li gravar-ne una més. I País estrany, Vergés ja la va escriure pensant a cantar-la acompanyat del solsoní Roger Mas. “És una cançó que parla de les contradiccions que tenim com a país, i en Roger hi aposta carisma i pes.” “No sempre ens en sortim, no sempre fem el cim, però malgrat tot seguim”, canten tots dos a la cançó. “A Catalunya, estem acostumats a rebre’n una de freda i una altra de calenta, o sovint dues de fredes! Però hem de continuar”, proposa Vergés. “Duri més o menys aquest moment de desencís, nosaltres hi hem de ser i hem de dir al món que no ens rendim.”

Els Catarres, amb noves incorporacions a la banda de músics que els acompanya, començaran gira aquest diumenge amb dos concerts a les escales de la catedral de Girona (18 h i 20.30 h, festival Strenes, entrades exhaurides) i ja tenen una vintena de dates confirmades en municipis com ara Olot, Barcelona, Valls, Sant Feliu de Pallerols, Campllong, Bellpuig i Puigcerdà, així com en nombroses festes majors i festivals, com ara el Cabró Rock, Cap Roig i el Canet Rock.