Els cineastes rars sempre troben un espai a Canes

Els cineastes rars (o potser és que cada vegada és mes rar ser pròpiament un cineasta amb una manera de fer que no passi pels formats i filtres que fins ha assumit el cinema dit independent) poden aliar-se a través de productores (també evidentment rares) com ara Andergraun Films. La productora catalana de Montse Triola i Albert Serra va ser una de les que van fer possibles Misericordie, film d’Alain Giraudie en què, escapant-se a tota classificació, passa de tot i sempre de manera sorprenent en un petit poble occità. Es va presentar a la secció no competitiva Canes Première, en la qual, en la present edició, també s’ha projectat Magalhâes, una altra coproducció amb la participació d’Andergraun Films. La pel·lícula, a propòsit del navegant i comerciant portuguès Fernão de Magalhães, que va arribar el 1521 a les després anomenades Filipines amb una expedició pagada per l’imperi espanyol, està signada per un cineasta rar, el filipí Lav Diaz, amb els seus plans de llarga durada (com ho són els seus films) i la seva mirada estranyament observacional. Tanmateix, s’hi detecta el treball en la fotografia i el muntatge de l’extraordinari Artur Tort, col·laborador fonamental de les obres d’Albert Serra des de fa més de deu anys.

Gràcies a l’immens talent de Tort, a Magalhães no només hi ha belles imatges per ser justes, sinó també de molt cruentes, que volen donar compte de la violència exercida pels “colonitzadors” de l’època que van explorar el món que no coneixien amb el propòsit d’enriquir-se (com sempre) amb el pretext de convertir els nadius a la “veritable fe cristiana”. Encarnat per l’actor argentí Gael Garcia Bernal, Magalhães comença a fer-se present en el film com un jove que forma part d’una expedició portuguesa que arriba a Malacca (actualment a Malàisia) creant la sensació entre els nadius que aquells “homes blancs” responen a les seves pregàries als déus: aviat, havent-hi una massacre, s’adonaran que fora millor que les seves pregàries no haguessin sigut ateses. Retornant a Portugal, Magalhães té la idea que, per arribar a les illes cobejades per les seves espècies, podia haver-hi una nova ruta: és així que va descobrir el després anomenat “estret de Magalhães”, amb el qual, pel sud, es passa de l’oceà Atlàntic al Pacífic. La idea no va comprar-la el rei portuguès, però sí l’emperador Carles I. Potser els millors moments de la pel·lícula, una travessia de dues hores i mitja que, pels criteris de programació amb els seus horaris, els assistents al festival de Canes que s’hi van embarcar van començar a fer a dos quarts d’onze de la nit, corresponen a un viatge interminable amb amotinaments, execucions, desesperació i angoixa en no divisar terra ferma. El film, que segueix lliurement la documentació històrica, mostra com, en arribar a l’illa de Mactan, es va reproduir allò que, suposadament, havia passat a Malacca: els “salvadors”, volent imposar el cristianisme i els seus interessos, van revelar-se com uns criminals contra els quals van rebel·lar-se els nadius esperonats per Lapu-Lapu, rei de Mactan, i Magalhães va morir en la batalla. Els colonitzadors, però, van tornar al lloc i d’altres que van anomenar les Filipines després que Juan Sebastián Elcano completés la “volta al món” que va encetar Magalhães amb la seva ambició i cobdícia compartida.

No hi ha dubte que Wes Anderson, encara que tingui les seves aliances amb la gran indústria cinematogràfica i una gran capacitat per seduir actors famosos per fer petits papers sense cobrar com si se sentissin honorats pel seu reclam, és un cineasta també rar, a la seva manera i en la mesura que ha creat un món propi amb una gran imaginació visual que exhibeix en decorats brillants. Al director, entre altres films, de The Royal Tenenbaums, The Life Aquatic, Moonrise Kingdom i la tan enlluernadora The Grand Budapest Hotel, tampoc no li és aliena una fantasia fabuladora capaç de crear mons originals, sovint amb la complicitat del seu amic Roman Coppola com a guionista o inspirador d’arguments. Tanmateix, tot i que no deu ser per res que segueixi tenint fans incondicionals, n’hi ha que es pensen que Anderson es complau en el seu enginy visual, la seva originalitat i les seves ocurrències fins a arribar a crear un efecte de saturació. Una nova mostra d’això, a parer d’aquesta cronista, és The Phoenician Scheme / L’esquema fenici, presentada a concurs a la selecció oficial. Benicio del Toro hi encarna un potentat sense escrúpols que, enriquint-se amb el tràfic d’armament, vol deixar la seva herència a la seva única filla (té mols altres fills, tots nois, als quals té abandonats), que és una novícia aliena al món del pare. Però, entre viatge i viatge en avió privat, va creant-se una relació (i potser un afecte, tot i que quasi sempre tot és tan fred en els contes d’Anderson) entre tots dos mentre que el pare potentat va trobant-se amb altres negociants d’armes. Potser vol dir alguna cosa sobre el món, però hi ha tanta broma amb poca gràcia i tant d’embolcall visual sense ser tan brillant com en films anteriors que tot pot semblar un miratge que amaga un no-res. Una altra cosa, a considerar seriosament tot i la seva irregularitat i a vegades certa confusió, és O agente secreto, film de Kleber Mendonça Filho que, fent-hi present la seva estima per les sales de cinema, aborda la corrupció i la persecució en temps de la dictadura brasilera.