En espera de la decisió de Binoche i la resta del jurat

Des que comença el Festival de Canes, si no és abans, es fan pronòstics sobre les pel·lícules amb més possibilitats de guanyar la Palma d’Or (o de figurar almenys en el palmarès) i és així que, al primer dia, ja es va parlar de la fascinant El so de la caiguda, amb la qual Mascha Schilinski alterna i associa la vida de quatre famílies que, abastant la temporalitat d’un segle, ocupen una mateixa casa: en principi una granja que, amb el temps, es converteix en un altra mena de lloc de residència deixant entreveure la transformació del món rural mentre també s’hi observa l’evolució de la condició de les dones. Aquesta pel·lícula continua essent la preferida d’aquesta cronista, encara que, per afecte, voldria que guanyés l’esplèndida Romería, amb la qual Carla Simón parteix d’una experiència pròpia per revelar no només la història amagada dels seus pares, sinó la d’una època marcada per la heroïna i la sida que sembla haver estat esborrada.

En tot cas, la cineasta catalana ho té difícil per aconseguir la Palma d’Or, però pot trobar un lloc en el palmarès que s’anunciarà avui a la nit en la cerimònia de clausura. Per la potència visual de les seves imatges rodades en bona part al desert del Sàhara, també té possibilitats Sirat, del gallec Oliver Laxe. Una de les favorites és Un simple accident, amb la qual Jafar Panahi denuncia la repressió del règim iranià amb un humanisme que evita que una víctima no es converteixi en un botxí. Una altra és L’agent secret, que, dirigida per Kleber Mendonça Filho, aborda l’atmosfera sinistra i corrupta de la dictadura brasilera als últims anys setanta. Cap al final del festival, s’ha afegit clarament a les favorites Sentimental Value, una pel·lícula molt bergmaniana de Joachim Trier protagonitzada per Renata Reinsve, que va guanyar el premi a la millor interpretació femenina fa quatre anys a Canes amb La pitjor persona del món, dirigida pel mateix cineasta noruec. En aquesta cas, Reinsve encarna una actriu que entra en crisi abans d’interpretar al teatre La gavina i que es nega a participar en una pel·lícula del seu pare (un personatge que sembla concebut a imatge i semblança d’Ingmar Bergman) perquè se sent abandonada per ell. Amb potència dramàtica i complexitat, Sentiment Value aporta una reflexió molt sòlida sobre la relació, sovint la contradicció, entre l’art i la vida.

És possible que, per la seva simpatia cinèfila, Nouvelle Vague, de Richard Linklater, sigui reconeguda al palmarès. En tot cas, qualsevol altra pel·lícula no esmentada també hi pot figurar i fins guanyar la Palma d’Or. Tot jurat, essent a més els de Canes tan heterogenis, pot sorprendre i es així que ves a saber què premiarà el d’aquesta edició. Presidit per Juliette Binoche, la resta dels seus membres són les actrius Halle Berry i Alba Rohrwacher, l’escriptora Leila Slimani, la cineasta Payal Kapadia, l’actor Jeremy Strong i els directors Dieudo Hamadi, Hong Sangsoo i Carlos Raygadas. Potser es deixaran enlluernar per Resurrection, amb la qual el xinès Bi Gan (set anys després d’impactar amb Llarg viatge cap a la nit, presentada a Un certain regard) fa una mena de llarg recorregut per la història del cinema i, suposadament, per la del segle XX. Un exercici estètic que pot resultar fascinant, però que, a parer d’aquesta cronista, amaga una certa buidor.

En el moment d’escriure aquesta crònica, encara no s’han projectat les últimes dues pel·lícules que es presentaran a la secció oficial. Ho faran, doncs, a l’últim dia en un horari que sembla una manera de marginar-les. És el cas de Jeunes mères, que, a propòsit de cinc mares solteres, fa suposar que els germans Dardenne (guanyadors de la Palma d’Or per Rosetta, al 1999, i El nen, al 2005) abordaran amb la seva honestedat i sobrietat la vida de personatges en circumstàncies difícils, precàries i fins marginals. I de The Mastermind, un film de l’excel·lent directora nord-americana Kelly Reichardt sobre el robatori d’unes obres d’art als EUA en un moment dels últims anys setanta.

El festival s’acaba i una té la sensació que, davant d’una programació inabastable, s’ha perdut algunes de les millors pel·lícules, projectades fora del concurs de la selecció oficial o en altres seccions paral·leles o alternatives. Una d’aquestes pel·lícules és Imago, que Déni Oumar Pitsaev ha rodat a la vall georgiana de Pankissi i que, projectat a la Setmana de la Crítica, ha guanyat l’Oeil d’Or al millor documental. Això mentre que The Six Billion Dollar Man, film d’Eugene Jarecki sobre el cas Julian Assange, ha rebut una menció especial del jurat d’aquest premi.