La pau de saber que ens ets...

Activista de la cultura i poeta per sobre de qualsevol altra etiqueta, Biel Barnils (Barcelona, 1976) és un habitual dels recitals d’ací i d’allà. No ha publicat gaire, però és un viciós del poema, que destaca en aquest volum Caminades, Dietaris de viatges a peu, que ha publicat Lleonard Muntaner, Editor. Tenia ganes de clavar-li queixalada, tant pel personatge –fill del meu mestre i amigot Ramon Barnils– com per la manera d’escriure que té, ben a l’estil dels noucentistes, que dominen abassegadorament l’escena del país, sense ser-ho gens. Es pot fixar en una flor, una planta, un arbre o un rierol, però sense que els escarafalls dominin la situació. Deia Joan Brossa que “per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida”. Aquesta consigna és una de les que aplica Barnils en aquestes passejades, que em recorden les de Robert Walser i no tant les de Peter Handke, experts excursionistes pel angles obscurs de la societat. Barnils em convenç quan, després d’una descripció, deixa anar un “la pluja despinta les tonalitats grises que m’envolten.” La natura el saluda i la seva veu reverbera al bosc. Al contrari que en el meu cas inundat de japonesos idiotitzats que s’han perdut al Park Güell, destruït per les administracions municipals, amb unes tanques tan absurdes com l’expressió vàcua de l’alcalde Collboni, que tant la té per un enterrament com per un concert. Barnils té un àrea d’influència paisatgística notable. Les seves rutes poden anar de racons del país d’Osona, Tàrrega i l’Ampolla a endinsar-se pels misteris de Budapest i pel Marroc dels nostres germans, Tànger, Tetuan i Xauen, fins a arribar a la bella Asilah, mirall del paradís.

L’inici del llibre ja resulta fulgurant: “Una boira de color de lluna embolcalla el paisatge, sembla que el cel es fiqui pertot i vaig baixant, Carregat de records que se m’apareixen transito per camins familiars.” Aquesta motxilla de records és una de les característiques del text. La primera persona no resulta omniscient sinó que és la d’un amic que t’acompanya, sovint agafat de la mà, com un nen o els pares. L’espai temps, com sintetitza al viatge al Marroc, han desaparegut i tot s’omple de sensacions i percepcions, que identifiquen, fan còmplice, el lector. Barnils aconsegueix que ens ho passem bé amb la seva companyia. És un acte de generositat, que sovint la nostra literatura menysprea, tant des de la tradició com de l’avantguarda.

Barnils també ens dona alguna guia de viatge, tant Pío Baroja o Màrius Torres com Henry David Thoreau. Bones lectures paral·leles mentre visita els avis, que poden rememorar les ensenyances de la guerra com evocar la joventut mentre són al paisatge idíl·lic del nord del Marroc. O els fantasmes sempre presents, apareguts com una satori enmig d’una de les narracions: “La pau de saber que ens ets.” Bon llibre en aquests dies de xafogor, més fresc que anar a la piscina.