Cinemes plens, platges buides
Avui fa 50 anys de l’estrena de ‘Jaws (Tauró)’, el film que va fer que diverses generacions tinguessin por al mar
La pel·lícula, que va impulsar la carrera de Spielberg, també va canviar la indústria de Hollywood
-
Una tintorera JORDI RIERA. -
“El tauró funciona, rodem!”, cridava Steven Spielberg cada vegada que Bruce, una de les rèpliques mecàniques de tauró blanc recoberta de poliuretà de 12 tones de pes, no els feia la punyeta. Es van necessitar fins a tres models, que van ser batejats amb el nom de l’advocat del director, Bruce Ramer. Donades les dificultats, Spielberg va optar per no mostrar tant la bèstia i insinuar-la més. UNIVERSAL. -
Portada del llibre PLANETA.
El 20 de juny del 1975 marca un abans i un després a Hollywood. Jaws (Tauró), l’adaptació cinematogràfica del best-seller de Peter Benchley, tan anunciada a la televisió (com mai s’havia fet), arribava a la cartellera amb una gran expectació. Universal, la productora, anava fort, amb tot, confiant en una estrena massiva sense precedents a més de 450 sales. A fora dels cines, les cues eren interminables. A moltes projeccions, alguns espectadors que havien abandonat la projecció per vomitar tornaven per veure com acabava. Tot eren aplaudiments. Només catorze dies va necessitar la pel·lícula per aconseguir superar els beneficis, i això que havia costat el doble de pressupost i un munt de maldecaps que van estar a punt de fer cancel·lar el rodatge. El 5 de setembre, Jaws ja s’havia convertit en la pel·lícula de més èxit de tots els temps. Cines plens, platges buides, va titular algú en un diari. Naixia la llegenda i res continuaria igual.
No tot van ser flors i violes, però, rere aquesta pel·lícula que va canviar per sempre més la indústria cinematogràfica. El rodatge, com ha transcendit, va ser tota una aventura. Això, per no qualificar-lo d’infern. Que ho fos, també va ser un encert per al resultat final de la pel·lícula, perquè es van triplicar els dies de rodatge i, per tant, va suposar més temps per als actors per preparar-se les escenes que anaven improvisant i afegint al guió. I perquè el tauró protagonista, recreat mecànicament i que fallava més que una escopeta de fira, no aparegués tant a la pantalla.
Tot aquest ambiciós projecte arrenca amb la compra dels drets de la novel·la de Benchley –inspirada en una onada d’atacs de taurons ocorreguts a la costa de Nova Jersey el 1916– per part dels productors David Brown i Richard D. Zanuck. En van pagar 175.000 dòlars, una fortuna a l’època. El primer que van fer va ser seleccionar el director que s’encarregaria de l’adaptació. Les seves preferències no van reeixir (John Sturges, Dick Richards, Richard Fleischer...), fins que van optar per un plat de segona: Steven Spielberg. Aquest va entrar en escena quan se’ls va presentar, entusiasta com era ell, decidit a dirigir el projecte. Que hagués rodat l’èxit El diable sobre rodes (1971) i que aquesta s’assemblés temàticament (substituïu el camió per un gran esqual i aquí ho teniu) tenia punts. Encara no havia estrenat Boja evasió (1974), però van confiar en aquell jove cineasta que tenia tanta empenta i ganes com talent. Ell, per la seva banda, molt ambiciós, sabia que si se’n sortia podria tirar endavant projectes encallats, com el guió que tenia encara a les beceroles d’un encontre d’extraterrestres a la tercera fase. Spielberg, que no acabava de veure clara l’adaptació del guió arranjat pel mateix autor de la novel·la, va requerir els serveis del seu col·lega i guionista televisiu Carl Gottlieb. Després de salvar aquest escull, començaria el càsting d’actors i sobretot convèncer els productors que si volien una pel·lícula amb empremta autoral calia rodar en exteriors, en espais naturals, com s’havia fet al Nou Hollywood dels setanta, atorgant veritat a la ficció.
Peter Biskind, autor de l’estudi referencial Moteros tranquilos, toros salvajes. La generación que cambió Hollywood, recull que Steven Spielberg va suplicar poder embarcar-se al vaixell de Tauró però que alhora també tenia por que la producció fos massa comercial. “Vull fer pel·lícules serioses”, va dir a un dels productors, el qual li va respondre: “Bé, aquesta serà una pel·lícula comercial, sens dubte. I et permetrà fer totes les pel·lícules serioses que vulguis!”
És així com Spielberg va emprendre la producció concebent la pel·lícula com havien fet anteriorment Francis Ford Coppola amb El padrí (1972) i William Friedkin amb L’exorcista (1973), les dues pel·lícules més comercials inscrites en l’anomenat Nou Hollywood; una batalla que emprendria armat de tossuderia per poder filmar en un entorn natural i no pas en un estudi i amb un tanc d’aigua. El realisme era la seva bandera. I el seu infern, perquè tenia por al mar i es va animar ell sol a rodar a mar obert.
“Necessitem un vaixell més gran!”
El rodatge va començar el 2 de maig del 1974 a Martha’s Vineyard, un paratge turístic que esdevindria Amity Island, i va concloure al setembre, 105 dies més tard del previst, amb un cost de nou milions, més del doble del pressupostat. Spielberg va tenir malsons i no només per les despeses. Les marees i el mal temps no van ser el pitjor, Bruce va ser la seva creu. De fet tres, els tres models de tauró blanc (Carcharodon carcharias) recoberts de poliuretà de 12 tones cadascun i que va batejar amb el nom del seu advocat, Bruce Ramer. Recullen les cròniques que s’espatllaven tot sovint i l’aigua salada els degradava. Els taurons sempre feien vaga i es desesperaven tant que rodaven a batzegades. “El tauró funciona, rodem!” cridava. Això quan les marees respectaven la filmació i cap veler apareixia de fons. La solució va ser fer-lo desaparèixer de pla i d’aquí que quan entra a escena de forma presencial, i Roy Scheider crida “Necessitem un vaixell més gran!”, la seva súplica prenia tot el sentit i crèdit del món. A més, ens va regalar una altra frase mítica per a la posteritat.
Sigui per les pífies mecàniques o perquè tenia clar que el recurs de la tècnica cinematogràfica donaria el cop d’efecte desitjat, Spielberg va rodar plans subjectius i submarins del tauró (antològics, gràcies també a la banda sonora de Williams). En aquest sentit, ell mateix s’havia pronunciat més d’una vegada: “No és un film sobre un tauró, sinó sobre la por. Més concretament, la por a l’aigua. Allò que no podem veure.” Exactament, la genialitat de la proposta rau, com s’ha escrit posteriorment, en el fet de no veure el tauró. Fos per les dificultats tècniques, la inexperiència o el perfeccionisme, el propòsit del cineasta va passar a ser aguantar al màxim fins a mostrar la criatura, l’estrella de la funció. Insinuar, suggerir, projectar la idea... Quants cineastes no van heretar aquesta genialitat? Soderbergh, Fincher, J.J. Abrams, Ridley Scott (Alien no deixa de ser un tauró a l’espai) o què dir de M. Night Shyamalan, que ha arribat a construir una filmografia sencera amb aquests postulats.
Spielberg va desafiar els elements i en va obtenir una gran recompensa. També va produir efectes col·laterals a la indústria. Ian Nathan, a la biografia del director, Steven Spielberg (Libros Cúpula, 2024), diu que ningú “podia haver anticipat el profund impacte que tindria no només en el cine, sinó en la cultura popular”. I l’esmentat Biskind, que Tauró “va posar fi a una dècada de films revolucionaris i decents des del punt de vista artístic, fets per companys autors de Spielberg”. Els blockbusters ja no s’estrenarien exclusivament per Nadal sinó a l’estiu i, des d’aleshores, ningú mai més miraria amb tranquil·litat sota el mar. Per aquests i tants altres motius, aquell 20 de juny, Jaws va entrar en la història del cinema.
‘Taurons al Sena’
La grata sorpresa és que rere un argument prou delirant –un tauró blanc decideix procrear al riu Sena coincidint amb la celebració d’un triatló– esdevé una divertida proposta que se’n fot de tot (picada d’ullet als Jocs Olímpics inclosa) amb més gràcia que els Sharknado de torn i menys mitjans que la saga Megalodon.
Reediten la novel·la de Peter Benchley, l’origen del fenomen
Publicada el 1974, Tiburón va aconseguir l’èxit immediatament i va estar durant 44 setmanes a les llistes de més venuts. El 20 de juny de l’any següent, es va estrenar la cèlebre adaptació al cinema dirigida per Steven Spielberg, en què Peter Benchley va col·laborar com a coguionista. Des de llavors, l’obra s’ha consagrat com un absolut clàssic contemporani de la cultura pop. En una nova traducció a càrrec de Javier Calvo, aquesta edició inclou contingut addicional dels arxius personals de l’autor, com ara reproduccions del manuscrit original, fotografies del rodatge i diversos textos en què narra en primera persona l’escriptura de Jaws (Tauró) i la seva col·laboració amb Spielberg. “Molt més que una apassionant història de taurons. És un estudi escrit amb precisió i ritme àgil que forja una metàfora que encara ens estremeix cada cop que entrem a l’aigua”, va escriure un crític a The Guardian. Un efecte que encara provoca avui dia.
‘A 47 metres’
Durant una immersió, dues germanes que estan de vacances a Mèxic queden atrapades en una gàbia de seguretat per veure taurons blancs. Que l’oxigen se’ls acabi no serà pas l’únic perill mortal que es trobaran. Estimable producte amb Mandy Moore com a protagonista que va tenir una segona entrega, també dirigida per Johannes Roberts, que no li arriba a la sola de la sabata.
‘Deep blue sea’
Partint de Tauró i Alien i amb la disposició de nous avenços digitals, Renny Harlin va servir un producte l’any 1999 ben empaquetat de cinema de terror aquàtic, en què a uns científics biomèdics se’ls en va de les mans l’experimentació i la sang tenyirà de vermell el blau marí. L’escena amb el sermó de Samuel L. Jackson cruspit per l’esqual ha passat a formar part de l’antologia del gènere.
‘Sharknado’
El que va començar com la parida del segle va esdevenir tot un fenomen amb tanta continuïtat i fervor que als EUA milions d’espectadors es reunien als sofàs carregats de crispetes per gaudir veient com taurons voladors transportats per un huracà es cruspien la gent per aigua, terra i aire. Cinc anys després, en la sisena entrega, El último sharknado: ya era hora (2018), apareixen dinosaures!
‘Infern blau’
Posem-nos seriosos, novament. The shallows (2016) va tornar a posar les coses a lloc i va fer rebrotar les pors més atàviques i mitològiques (la bella i la bèstia) amb una proposta de caire realista però alhora servida per entretenir que es troba entre les millors pel·lícules hereves del film de Spielberg. Que la dirigís un català, el maresmenc Jaume Collet-Serra, ens omple de satisfacció.
‘Megalodon’
Tornem a Sharknado, però en format blockbuster, amb una premissa argumental molt esbojarrada però que es ven bé: un equip de científics i milionaris aconsegueix explorar més enllà de les fosses marines alliberant un megalodon, el tauró gegant prehistòric, el peix carnívor més gros de la història de la Terra. Amb un millor guió, seria una obra mestra de l’entreteniment.
‘Open water’
Chris Kentis va obrir la veda l’any 2003 a un nou plantejament en el gènere de terror amb taurons: un major realisme i d’immersió quasi documental, basant-se en casos reals. Aquí, es narra l’esperit de supervivència d’una parella que va quedar flotant en un mar Carib infestat de taurons. The reef (2010), en aquest cas ambientada a la barrera del coral australiana, en seria una altra.
