“És clar que vull l’èxit, però cada cop miro més el viatge”

El Fran Araújo de Movistar Plus+ va tenir la idea que això podia ser una sèrie de televisió. En el seu moment hi va haver un desenvolupament que van fer el Jaume Balagueró i Alberto Marini, però que no va arribar a tirar endavant. Això va ser fa uns cinc anys. Com que Filmax tenia els drets de la novel·la, vam pensar que podia ser interessant i vam començar a desenvolupar-la amb el Pol Cortecans. Vam estar així un parell o tres d’anys, desenvolupant-la, i després vam tornar a parlar-ne. Vaig recordar que la idea havia estat d’en Fran, així que vam trucar a Movistar Plus+ per veure què els semblava. Ens van dir: “Volem que sigui un thriller, no volem terror, volem un thriller, i volem que ho facis tu, Pau.” La idea és utilitzar el punt de partida, el detonant de la novel·la, i fer la nostra versió del viatge d’aquesta mare que busca la nena; una mare que viu una situació traumàtica en què perd la filla i, set anys després, rep una trucada i li diuen: “¡Mamá, ven a buscarme!” Ella té la sensació que és la seva filla i comença una cerca sense saber si és una bogeria, un camí cap a la fe o si realment segueix el rastre de la nena.

Hi ha un degoteig d’elements sobrenaturals, però creiem que és un thriller psicològic, ple d’intensitat, esdeveniments, girs i finals climàtics. Utilitzem la part sobrenatural per parlar de la fe, d’allò que estem disposats a creure quan tenim la necessitat de fer-ho perquè, si no, la realitat és massa dura, i fins a quin punt estem disposats a deixar de banda la ciència. La nostra protagonista, que és la Miren Ibarguren, que fa un paper dramàtic quan habitualment estem acostumats a veure-la en comèdies, és una ginecòloga, una persona de ciència. La presentem en el primer episodi en un part, donant a llum, sent una persona capaç d’enfrontar-se a aquestes coses, i després es troba de sobte en una situació en què veu coses que s’escapen de la raó i la ciència. Aquest element paranormal podria tenir una explicació científica que encara no hem entès, o podria ser una qüestió de fe. És el dilema en què l’espectador acompanya la protagonista durant tota la sèrie. Mai ens entreguem al gènere fantàstic ni acabem en un terreny paranormal, però sí que hi ha elements que obren la porta a la fantasia i donen una identitat molt particular a la sèrie.

Sí, totalment. Al final, la ficció no deixa de ser una mena de recipient on volem que l’espectador aboqui les seves emocions a través dels nostres personatges, que pugui projectar-s’hi i pensar com es comportaria en aquella situació, o identificar-s’hi perquè li ha passat o coneix algú a qui li ha passat. Els elements sobrenaturals no deixen de ser situacions metafòriques. Pel que fa a la fe, en l’època que vivim estem a mig camí entre ser persones molt escèptiques –sembla que no hi hagi ideologies, que no creguem en res i que la gent no tingui valors– i, al mateix temps, estem en una època en què la gent creu en tot: les cartes del tarot, les cartes astrals, la religió, o el contrari, Déu no existeix però sí que existeix una altra cosa. La sèrie explora aquesta necessitat de creure que tenim tots. Aquest ingredient paranormal posa llum sobre coses que, d’entrada, rebutjaríem. Pots dir “Jo no crec en res”, però el dia que esperes el diagnòstic d’unes proves i penses que pots tenir una malaltia, estàs estirat a la llitera i de sobte penses: “Si hi ha algú allà dalt, dona’m un cop de mà.” Creiem quan ho necessitem. En aquesta sèrie, la mare té la necessitat de creure en alguna cosa. Llavors, el que és paranormal serveix per parlar d’això, de coses que no estan tan lluny del nostre dia a dia. Al final, quan fas l’aniversari, bufes les espelmes i demanes un desig. I no ho fas de qualsevol manera, hi dediques un moment seriós. Per què? Sabem que no funciona, però el desig el demanem bé. Perquè una part de nosaltres vol creure-hi. La sèrie explora això i en parla a través d’una trama plena de girs i esdeveniments, però aquesta reflexió és a la llavor de la història.

En un moment donat va ser una decisió personal. Volia entrar al món de les sèries, vaig veure venir l’onada i vaig pensar que allà hi havia un camí que m’interessava molt. Amb l’Eva [Santolaria], la meva parella, vèiem A dos metros bajo tierra, El ala oeste de la Casa Blanca, Los Soprano, 24..., tota aquella època de sèries, i vaig pensar que aquell salt era molt interessant i volia enganxar-m’hi. Des d’aleshores, tot i que em plantejo que en algun moment potser faré una altra pel·lícula, el que m’ha passat és que les idees que se m’acudeixen fins a avui tenien format de sèrie. Segurament jo mateix havia posat el meu cervell en aquest mode. Però, en realitat, no sé què faré demà, potser arribarà una altra cosa. No crec que hi hagi una gran diferència: les sèries de televisió cada cop són més curtes i les pel·lícules són més llargues. Una sèrie de quatre episodis de 40 minuts són 160 minuts, gairebé com una pel·lícula de dues hores i mitja. Al final, és una qüestió de relat; depèn de la història que se t’acut i vols explicar, i quin format li escau més, no hi ha cap altra diferència.

Amb molt d’afecte, com una cosa molt maca i amb un gran aprenentatge. Recordo que em va trucar en Jordi Roure de TV3 i em va dir de fer-ho. Jo venia de fer Herois, havia treballat amb nens, i pensava: “Una altra vegada? Ja ho he fet, ha estat molt bé, però a veure si m’empatxaré.” Però em va dir: “Aquesta sèrie potser no la veurà gaire gent, però els nens que estiguin en un hospital s’hi podran identificar.” Això em va tocar la fibra. La vaig fer pensant en ells. I el que vaig aprendre, més enllà de l’èxit que va tenir, és que has de tenir un motiu de fons per fer les coses, no només l’industrial o el comercial, sinó un motiu que et mogui. Hi ha una frase de Shakespeare que m’agrada molt: “No és gran qui emprèn grans empreses, sinó qui té grans motius fins i tot per a les empreses més petites.” Aquests grans motius són el que Polseres... sempre m’ha deixat, a banda del prestigi personal que em va donar per poder fer altres projectes, perquè al final va ser un èxit, i els èxits sempre t’empenyen professionalment.

Vint i escaig o trenta versions. I, a més, encara ara se segueix venent. A Itàlia han fet cinc temporades, ens han superat. Ha estat una bestialitat a tots els nivells: repercussió, venda, retorn emocional i econòmic, impacte professional... Una cosa molt maca, i més en una època en què no es venia a fora com es ven ara. En aquell moment no era gens habitual.

No sé quin és el factor que fa que una cosa així es produeixi. El que sí que sé és que com més passa el temps, menys m’obsessiona. No és que no m’importi, és clar que vull que funcioni i tenir un gran èxit, però cada cop miro més el procés, el viatge, el que em mou a fer-ho i connectar-hi. Jo estic enamoradíssim d’Herois. Va tenir la mala sort de sortir el mateix any que Pa negre i va ser una pel·lícula que va passar desapercebuda quant a premis, repercussió i taquilla. Però, en canvi, han passat els anys i encara hi ha molta gent que em diu que és la seva pel·lícula preferida. S’ha guanyat un espai al cor de moltes persones. Llavors, què és l’èxit? És una cosa que té moltes cares. En el meu llit de mort, si em preguntessin si Herois va ser un èxit, diria que sí, rotund. Tot i que no ho va ser ni en taquilla, ni en festivals, ni em va donar una empenta professional. Però és un èxit perquè tinc la sensació que ha arribat al cor de molta gent, i amb el temps això m’arriba.

Dels que siguin. Moltes gràcies.