Del temps i la terra que sempre recomencen

Que una bona part del seu treball es basi en les fotocòpies i el fang ja anticipa la mena de persona que et trobaràs al davant. Pere Noguera (La Bisbal d’Empordà, 1941), a qui vaig a veure en ple muntatge de l’exposició que presenta fins al 28 de setembre al Bòlit de Girona, és l’home aparentment menys complicat del món, un home corrent, però que s’ha fet gran i està cansat, m’aclareix amb la mateixa parsimònia amb què m’acompanya per la sala de la Rambla i m’assenyala el gran mural de fotocòpies que ha penjat a tot un pany de paret, o em comenta el vídeo de l’acció que va desplegar a les terreres de la Bisbal, o m’ensenya la primera fotocopiadora que va fer servir (comprada de segona mà) i que va cobrir de fang fins que va fer crosta i “ja era una altra cosa”.

La del Bòlit és l’última d’un cicle d’exposicions d’homenatge que l’han tingut ocupadíssim l’últim any, començant per la de la Filmoteca de Catalunya i seguida per les del Museu Terracotta de la Bisbal i la de Can Mario de la Fundació Vila Casas a Palafrugell. N’està agraït, d’aquest reconeixement múltiple, però amb vuitanta-tres anys ara té ganes de “fer per fi vacances”. Li demano, malgrat tot, si ha portat a Girona alguna obra recent, només perquè se suposa que els periodistes hem d’estar obsessionats per la novetat, i amb molta educació m’aclareix que “qualsevol retrospectiva és una obra nova, en el sentit que hi ha una tria, una mirada, una interpretació”, encara que a la seva edat, insisteix, “l’únic que pots ensenyar és el passat”. No hi ha pas derrota, en la manera de dir-ho, com tampoc no hi ha cap to de retret en el fet que els homenatges hagin arribat al final, tan concentrats i seguits: “No tinc pas la sensació que m’haguessin oblidat i ara tothom hagi hagut de córrer a reparar-ho, és només que em sento més còmode quan el ritme de treball me’l marco jo.” I se n’ha fet uns bons farts, de treballar, des del seu pas per diversos tallers de ceràmica de la Bisbal, poble de terrissaires, fins a les seves pioneres experimentacions amb la fotocopiadora, que li permetien trastocar la visualitat de la cultura de masses amb un mitjà de reproducció tècnica d’ús corrent, barat i quasi banal. En una de les primeres exposicions que va presentar, La fotocòpia com a obra document, a la Sala Vinçon de Barcelona el 1975, havia passat per la impressora des d’un tros de paper pintat d’aquells típics dels apartaments dels setanta, fins a un paquet de tabac o els seus propis trossets d’ungla tallats al llarg de tot un any. Al Bòlit de la Rambla, en mostra molts més, d’aquests “caps i puntes de coses viscudes”, organitzats en el gran mural de Memòria monocroma, quasi una rèplica de l’Atles Mmémosyne d’Aby Warburg i que reflecteix, amb l’omnipresència del blanc i negre, aquella grisor de l’època, aquell present anodí que aflorava quasi insolent malgrat la pretensió cosmètica del canvi de règim. Aquí hi ha reunides imatges que han format part del seu univers personal des de 1974 i que conformen, com assenyala Ingrid Guardiola, una mena de fris visual de més de cinquanta anys d’una de les trajectòries més lliures i coherents de l’art català.

El fang, tan present en tota la seva obra, irromp amb el bany a què va sotmetre la seva primera fotocopiadora, el 1979, però sobretot en les accions i performances que han estat part substancial de la seva activitat artística almenys des dels vuitanta, sempre vinculades al seu entorn immediat: el Daró, el Ter, els boscos de l’Empordà. Al fons de la sala, mentre parlem, em subjuga la projecció contínua d’Observar el Daró (1996), una filmació on se’l veu d’esquena, assegut en una cadira de balca, mirant-se impertèrrit el riu cabalós que corre incessant davant d’ell: una pel·lícula sobre el temps, una invocació d’Heràclit. A Pere Noguera no li agrada parlar d’un “llenguatge determinat” per referir-se a la seva manera de treballar. “He agafat el que millor m’ha servit a cada moment”, aclareix, tant si eren les fotocòpies com les enfangades o la instal·lació videogràfica. Però la terra és veritat que hi ha estat des del principi, en totes les facetes possibles, començant per la pràctica artesana com a terrissaire: “He fet ceràmica industrial, esmaltada, fumada, de totes classes, i sempre m’ha servit per experimentar, per mirar d’entendre on vull ser.” El seu profund coneixement del fang li va permetre publicar, arran d’una exposició a la Fundació Miró el 1978, el llibre catàleg Terrissa de la Bisbal. L’argila com a matèria. El procés d’elaboració com a pràctica, que ara ha reeditat el Terracotta Museu, i on ja posava de manifest la coherència entre la forma de les peces i la seva utilitat, entre les eines i la matèria. És un saber que serveix alhora per a l’ofici com per entendre el profund compromís de Pere Noguera amb el paisatge i la seva relació amb els objectes, sotmesos sempre als efectes del temps, al rovell, l’erosió, l’esquerda. Potser en cap de les seves accions aquest deixar-se abraçar pel corrent incessant de la terra no és tan commovedor com a El motiu és secret, on de nit cava un forat a la clariana d’un bosc de les Gavarres per enterrar-hi la petita llanterna amb què s’ha servit per veure-s’hi. Era un homenatge al seu amic Jordi Benito, que acabava de morir.