Rock pulcre i majestuós per als pares de la casa

Dad rock. La mena de rock, deuen pensar els adolescents, que agrada als seus pares. Així és com definia un bon amic (i pare d’una criatura), dijous, la música de Wilco, grup de Chicago encarregat d’inaugurar el tercer Alma Festival al Poble Espanyol, amb una fesomia –espai generós de grades en un lateral i, també, al fons– una mica diferent de la dels dos estius anteriors. Wilco no és un grup que sembli capaç, ja, de trencar barreres generacionals, però els pares –i les mares– van tornar a sortir ben satisfets, dijous, de l’onzè concert que oferien a Barcelona d’ençà del seu debut també al Poble Espanyol, en aquella ocasió per gentilesa del Primavera Sound, l’any 2004, quan ja havien publicat cinc discos i ja pràcticament ens havíem fet la idea que Wilco pertanyien a aquella classe de grups americans que no inclouen mai el sud d’Europa en les seves gires.

El grup, a diferència de la majoria de vegades, va arribar dijous sense disc nou a presentar (a banda d’un EP de sis temes publicat l’any passat, del qual vam escoltar un únic tall: Annihilation) i, durant dues hores, van oferir uns quants tastos de les seves diferents cares: des del rock d’arrels dels seus començaments fa ara justament trenta anys –vam vibrar amb Box Full of Letters, del seu disc de debut, A.M. i I Got You (At the End of the Century), del monumental Being There– fins als llargs passatges instrumentals de cançons com Impossible Germany, amb el guitarrista Nels Cline –absent en l’última visita del grup a Barcelona, per covid, l’any 2022– fent unes quantes filigranes i aconseguint posar en sintonia Thin Lizzy, per exemple, amb el jazz.

Jeff Tweedy, cantant, guitarrista i compositor principal, continua amb tan poc carisma com és habitual (“com està tothom?” va ser la frase més llarga de la nit), però Wilco són un d’aquells grups que ho pot fiar tot a les cançons, interpretades amb una pulcritud extrema, conjugant tècnica prodigiosa amb fondària emocional, i exhibint un fons de catàleg corpulent i inescrutable. I Am Trying to Break Your Heart i Jesus, Etc (del seu disc probablement més reeixit, Yankee Hotel Foxtrot), que van ser rebudes com dos grans clàssics, i California Stars (del primer volum del projecte que van fer a partir d’un conjunt de textos inèdits de Woody Guthrie) semblen les tres úniques cançons inamovibles del repertori. Les altres dinou podien haver estat unes altres i el concert hagués estat igual de bo, tot i que, del concert de dijous, per exemple, serà difícil oblidar la sempre sorprenent Via Chicago (amb aquelles combinacions de calma i tempesta que el grup sempre ha estat tan hàbil per crear) i joies una mica més amagades en la seva discografia (com Either Way i One Wing) que Tweedy i companyia, davant d’un cartell lluminós amb el nom del grup, van reivindicar amb fermesa i convicció.

Moltes cangurs, dijous a Barcelona, i aquells avis als quals van tornar a endossar els nets van tenir probablement una vetllada força diferent, però aquells pares i mares que van retrobar-se amb Wilco van tornar a veure un grup de rock majestuós, ple de matisos i refermat en tot un clàssic del nou mil·lenni.

L’Alma, el festival que va fer possible aquesta nova exhibició de la banda, rebrà aquest dissabte a l’Alan Parsons Project (torn, aquesta vegada, dels avis!), però promet també espectacles (Zahara, Raule, Rag’n’Bone Man...) per als més joves. El dad rock, en tot cas, dijous va endur-se un gran triomf.