Humor, tetes, jocs de miralls i ratafia

Déu n’hi do, la que va organitzar Rigoberta

Bandini (àlies de la barcelonina, ex-Mamzelles, Paula Ribó) en la presentació al Palau Sant Jordi (entrades exhaurides) del seu segon treball, Jesucrista Superstar: una posada en escena marcadament teatral durant la qual semblava que La Cubana apareixeria en qualsevol  moment  a l’escenari; cançons (In Spain We Call It Soledad, A ver qué pasa, Pamela Anderson...) que van fer botar des de la primera fila fins a la última grada del Palau; moments d’ensucrament com quan un espectador va pujar a l’escenari per demanar de genolls a la seva parella que es casés amb ell; reivindicació feminista (amb Bandini i les seves sis coristes mostrant orgullosament els pits a Ay Mamá); i estones, també, de recolliment en què Ribó, ara en mode cantautora, va cantar una cançó de Joan Manuel Serrat que la “va marcar d’adolescent”: Una guitarra. “Estic tocant al Palau Sant Jordi? Estic tocant al Palau Sant Jordi?”, es preguntava la cantant, que ja havia trepitjat aquest recinte a finals del 2022, quan, només uns mesos després de provar fortuna, com una semidesconeguda, al Benidorm Fest, va decidir fer un primer Sant Jordi i, immediatament després, agafar-se un any sabàtic per agafar distància amb tot el que havia viscut i estar amb la família. “Estic sense paraules perquè tocar aquí és el que posa més nerviosa del món”, va afegir. “Juguem a casa i és més difícil, però també més bonic!”.

Van ser, en total, quasi dues hores de concert amb el bon humor i les ganes de festa com a pilars de tot plegat, amb set canvis d’outfit i pentinat, coreografies de tota mena i un fort sentiment de comunitat, tot i que les vulnerabilitats i l’autoparòdia van jugar també un paper important. “Aquesta cançó és un conte que parla del buit existencial que, a vegades, em travessa”, va dir abans de cantar Los milagros nunca ocurren al salir de un after la cantant, que, uns minuts abans, durant un interludi amb imatges d’arxiu projectades a la gran pantalla, apareixia plorant en un moment de crisi mentre era consolada per la seva corista (i cosina), Belén Barenys. “Tot això has de treure-ho, has de treure-ho...”, li deia.

L’encaix de Bandini (que havia irromput a l’escenari amb gavardina groga de xarol, talment com un musical ie-ié) en el món de la faràndula, d’altra banda, va ser abordat quan, en un moment del xou, ella i una presentadora incapaç de dir el seu nom (“Roberta Bandini? Rosaura Bandini?”) van simular estar en un concurs musical televisiu amb clares semblances a l’inefable Benidorm Fest que la va enlairar.

El concert, o la performance, o el joc de miralls que va ser també, en gran mesura, l’espectacle d’aquest dissabte a Montjuïc, va tenir altres moments curiosos, com quan es van servir xarrups de ratafia als espectadors de les primeres files (un va dedicar els seus instants de glòria a cridar “viva las tetas!” i un altre va ser qui, convidat a l’escenari, va demanar la mà de la seva promesa) o Esteban Navarro, teclista, humorista i marit de la cantant, convidava al públic a donar-ho tot amb “una mica de makinetis importada de València”.

Al final, Bandini, tot reverenciant al mestre Battiato, exposava els seus alts i baixos amb Busco un centro de gravedad permanente i el públic, molt heterogeni, s’acomiadava amb una gran ovació de la cantant. Potser algun dia, com Estopa, com Aitana, acabi triomfant també a l’Estadi Olímpic.