Rescabalar un curtcircuit cultural

Dins la sala, l’actriu Àngela Boix transmutava una lady Macbeth en una mena de compradora compulsiva del passeig de Gràcia del segle XXI (El somni de la senyora Macbeth, fins diumenge). A fora, el veïnat s’estranyava que el teatre de La Gleva tingués energia. La gran demanda d’electricitat per poder refredar els pisos feia saltar intermitentment el subministrament. “Teniu llum?”, es veu que preguntaven amb la mosca al nas de ser dels allotjaments que havien quedat a les fosques mentre el teatre il·luminava el carrer. A l’interior, l’aire condicionat, de fet, funcionava a mig gas, per no fer saltar el diferencial de la sala. Si Boix s’aturava una estona i demanava un got d’aigua al tècnic de llums (sense que el director Ferran Madico mostrés una preocupació excessiva, com si fos una acció ja prevista dins del muntatge), el públic es ventava amb vanos, programes i, fins i tot, coixins. Anar al teatre un dilluns és un fet puntual (normalment, les sales tanquen dilluns i dimarts) i, fins ara, semblava una operació de refugi climàtic per al públic. El que és segur és que és la jugada de Sudoku de bona part dels professionals per ampliar l’abast d’espectacles vistos al Grec.

Ferran Madico (amb dramatúrgia de Pablo Ley) ha destil·lat el rol de lady Macbeth en una mena de passarel·la de les vanitats, dels desigs, dels somnis. En una hora es veu com aquesta figura, interpretada per una versàtil actriu, guanya la centralitat de l’escena decidint fer accelerar el destí pronosticat per les bruixes i, cap al final, captar la seva vulnerabilitat empesa per la buidor i pels remordiments de consciència. Aquesta pugna interior es pot veure dalt de la passarel·la mentre la protagonista desfila carregada de compres de boutiques. Les bosses pengen de l’avantbraç i deixen lliures uns dits fins, elegants. És una dona del segle XXI que es veu amb la capacitat de somiar i d’obtenir allò que li dona poder i estatus.

La posada en escena estilitzada topa amb algunes patacades que primer són còmiques, de divertit equívoc fantàstic, però que acabaran sent veritables malsons. Boix domina l’escena i també el públic: mirant-lo de fit a fit, seduint-lo i també amenaçant-lo com una tigressa protegint el seu territori, s’encara amb la corda que puntualment esdevé el que serà un rei maleït shakespearià. En la investigació, Madico alterna la projecció a la paret i a terra amb rostres inquietants. També la veu en off situa la reflexió de cada escena (probablement, amb un excés d’informació; que ressona a una tesi massa dirigida). La peça agafa volada quan es deixa abstracta.

En la desesperació de lady Macbeth corren rius de pastilles de colors. D’extrema fisicitat i suor, algunes càpsules s’acaben enganxant als turmells com terribles presagis a la pèrdua de la voluntat. L’actriu que domina i que es transforma fins a implorar la seva mare. Al final, el desig, com les riqueses, se les endú el vent.

Diuen que a l’estrena de Tu em vas prometre una història d’amor a la Sala Beckett hi va haver fins a tres talls de llum. El teatre té aquesta èpica. Els últims 4 minuts de dilluns a La Gleva també van tenir el tall de llum corresponent. Finalment, doncs, la sala compartia la foscor dels altres veïns. Des de la sala es convidava a tornar-hi un altre dia. Madico lamentava que quedés tallat el final de major impacte. La llum té l’eficàcia de l’interruptor. L’actriu va demostrar la seva capacitat de concentració per recuperar el fil i superar l’inoportú curtcircuit. L’art no s’apaga tan fàcilment.