Orgull d’una orquestra de veritat

El calendari assenyalava que aquest dimecres era el segon dia del mes de juliol i pocs érem conscients, quan vam assistir al darrer concert de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu (OSGTL) d’aquesta temporada, de la singularitat de la data. I és que un 2 de juliol de 1877 havia nascut a la ciutat alemanya de Calw l’escriptor i poeta Hermann Hesse (1877-1962). En el dia exacte de 148è aniversari del naixement de l’autor d’El llop estepari, l’orquestra liceista va interpretar les Quatre últimes cançons (Vier letzte Lieder, 1848) de Richard Strauss (1864-1949), totes amb poemes del citat Hesse a excepció de la darrera, que es basa en una del romàntic Joseph von Eichendorff (1788-1857). Aquestes quatre últimes cançons de Strauss s’han convertit ja no només en un símbol del final del postromanticisme musical, sinó en una de les mostres més sublims de cant del cigne d’un autor i, per tant, d’elegia i de comiat.

L’esmentada formació orquestral està encarant el final de l’etapa de Josep Pons com a director titular i no és d’estranyar que la temàtica escollida per a aquest concert fos la del comiat amb la programació de les cançons straussianes, però també de moments molt especials de la literatura wagneriana com el Liebestod i el monòleg del rei Marke del Tristany i Isolda, a més del comiat de Wotan de La valquíria. Seguint el camí de les grans nits wagnerianes signades pel director de Puig-reig, recordem l’estratosfèric primer acte de la citada Valquíria d’ara fa un any, enguany s’havia anunciat la presència estel·lar de la soprano noruega Lise Davidsen i del baríton Matthias Goerne. Davidsen, però va haver de ser rellevada pel seu embaràs de bessons i es va decidir comptar amb el concurs de la fantàstica soprano lituana Asmik Grigorian (Vílnius, 1944) que, precisament, aquests dies està deixant sense paraules el públic liceista en les representacions de la Rusalka de Dvorak. Les Quatre últimes cançons van obrir el foc musical i ens van permetre ja no només reescoltar aquesta joia, sinó veure el que, ara per ara, és l’orquestra del Liceu. Una orquestra de les de veritat. La connexió entre el gest de Pons amb la massa orquestral és d’una entesa tan gran que, fins i tot, s’és capaç de posar-se al servei de les necessitats dels solistes. Si bé Grigorian coneix a fons els lieder straussians com ho demostra el seu enregistrament discogràfic sota la direcció de Mikko Franck i de la poc coneguda versió pianística de Max Wolff, és veritat que la seva naturalitat i emissió fàcils van haver de tenir la complicitat de Pons i posar l’orquestra al servei de la lituana en mostrar una flexibilitat rítmico-temporal més pròpia del lirisme que no d’una concepció estrictament germànica. Talment com si fos un tastet musical de l’anunciada nova producció, la pròxima temporada, del Tristany i Isolda (1865), vam poder escoltar tres números musicals en què Pons va assolir aquella fluïdesa en el discurs sonor, tan característica de la seva concepció de Wagner, que juga sempre a favor de la importància textual. En el debut de Grigorian a La mort d’Isolda vam corroborar que sense tenir la veu més ideal per al rol va aportar elements propis d’una personalitat vocal de primer ordre.

Tota una altra cosa va ser la participació del reputat liederista Matthias Goerne, que en la seva tossuderia per poder cantar papers wagnerians sembla que hagi anat en detriment del seu estat vocal i mostra un enfosquiment del color i d’una projecció que vol assolir en tot moment el volum sonor necessari per interactuar amb l’orquestra. El conegut monòleg del rei Marke va fer patir força, si bé el sentit declamatori del text, ben subratllat per Pons, va descobrir-nos multitud de detalls i matisos. Menys brillant va ser el comiat de Wotan a Die Walküre, que va sobtar per la dependència de l’orquestra al servei d’un Goerne que no se’n sortia. No va ser la millor vetllada per a un artista d’una carrera admirable i que a més va enterbolir el resultat d’una orquestra que, en aquest darrer tram de l’etapa de Josep Pons, està convertint cadascun dels seus concerts en una festa musical.

Acostumats com estem a una vida musical molt laxa i mancada d’entusiasme, és un goig gaudir de concerts com el d’aquest dimecres, que fa despertar orgull d’orquestra. Sense voler caure en els terrenys panegírics, molt em sembla que encara ens falta més temps per prendre plena consciència de la feina desplegada per Josep Pons. Això fa preguntar-nos si no hagués estat convenient per exhibir aquest orgull que el pròxim concert de l’orquestra liceista a la platja hagués estat amb el director titular i no per interpretar una versió simfònica, totalment respectable, d’un històric musical del Paral·lel. A més, ja se’ns diu a més que la primera temporada post-Pons, la 26/27, no hi haurà encara un director titular perquè es farà la selecció amb els directors convidats. Ens imaginem una situació equivalent en l’elecció d’un entrenador de futbol en què a cada partit es provarà un entrenador diferent? Malgrat tot, orgull d’una orquestra de veritat.