Dibuixos lluents i realitats mats

El primer cop que vaig anar al Saló del Còmic de Barcelona va ser en la primera etapa, a principis dels anys vuitanta, quan també se celebrava a Montjuïc. No era professional, però hi vaig poder entrar de franc gràcies a una acreditació com a guionista que em va facilitar el meu amic el dibuixant Miquel Fuster, amb qui vaig tenir una intensa relació fins que va anar a parar al carrer a causa del seu mal cap, que, bàsicament, era el seu alcoholisme. Va estar 15 anys com a indigent, fins que una decisió ferma i valenta li va fer deixar l'alcohol, i amb l'ajut de la Fundació Arrels va refer la seva vida. En la seva nova vida, precària però digna, va trobar la motivació d'explicar l' experiència a la seva manera: dibuixant una historieta. Dimarts passat em va trucar i va passar per la redacció per portar-me el segon volum de Miguel. 15 años en la calle, que té el títol de Llorarás donde nadie te vea (Glénat). A banda de l'alegria de veure el llibre publicat, el Miquel em va comentar la dificultat que té un dibuixant de còmics per guanyar-se la vida. Com en les professions més dures, l'esforç no sempre és equivalent a la recompensa. Són feines que s'han de portar a l'ànima. Per això, enmig de tot l'ambient disbauxat que es respirarà aquest dies al Saló, cal pensar que darrere cada vinyeta hi ha l'esforç d'un creador. El món del còmic és Hollywood només a Hollywood. A casa nostra hi molts autors que han d'aparcar la seva vocació i l'ofici per altres feines més de subsistència. La cultura dóna un rèdit social del qual només alguns dels creadors treuen un rendiment digne. El Saló, la feina que ara fan les biblioteques i la creació del museu del còmic són elements que ajuden a promoure un àmbit creatiu que alimenta l'imaginari de tota la població i que es tradueix en idees que s'apliquen més enllà de les vinyetes (cinema, disseny, literatura, videojocs...). Cal, doncs, que veiem el còmic com un mitjà cultural de primer ordre. I més ara, en temps de retallades, en què la cultura es considera la ventafocs de les necessitats socials.