Una llar per a l'art

Hi ha una diferència impor­tant entre gale­ris­tes: els que trac­ten els col·lec­ci­o­nis­tes i els artis­tes com els seus cli­ents i, per la mateixa raó, l'art com la seva mer­ca­de­ria; i els que no tenen cli­ents, tenen amics que, casu­a­li­tats de la vida, són artis­tes i col·lec­ci­o­nis­tes, una part d'ells matei­xos, i és per això que ente­nen l'art no com una pos­sessió sinó com una experiència per com­par­tir. La gran diferència és que aquests gale­ris­tes viuen l'art amb natu­ra­li­tat. Hi ha un abisme entre els que tre­ba­llen per a l'art i els que maqui­nen perquè l'art tre­ba­lli per a ells. Molts gale­ris­tes podrien ser i fer qual­se­vol altra cosa (segu­ra­ment l'art els ho ben agrai­ria), però n'hi ha que no, n'hi ha que fan que el sen­tit de la seva vida pivoti dia i nit al vol­tant de l'art.

Mic­hael Dunev per­tany a aquesta mino­ritària estirp de gale­ris­tes. La seva gale­ria del car­rer Major de Tor­ro­e­lla de Montgrí, pro­ba­ble­ment una de les més pre­ci­o­ses del país, ama­rada de la història d'una casa res­tau­rada del segle XVII on havia resi­dit la família Ber­nat Metge, és una llar, o més i tot un refugi, per a l'art i per a tota ànima com­pro­mesa amb el món de l'art. A Dunev li agrada rebre bé la gent en el seu espai. Rebre-la bé i fer-la sen­tir en un lloc espe­cial on l'explo­ració de la cre­ació artística pot ser tan sols una bona excusa per par­lar i pas­sar una estona agra­da­ble. Dunev és un gran con­ver­sa­dor de coses que tenen a veure amb l'art o que sem­bla que no hi tenen res a veure. Fas­cina sen­tir-lo evo­car i invo­car el seu peri­ple, que va començar a Madrid, on va néixer el 1952, i va con­ti­nuar a l'Amèrica Lla­tina en uns anys setanta de molta empenta i lluita con­tra algu­nes for­ces del mal per des­ple­gar la seva pròpia car­rera artística, uns pro­jec­tes en forma de foto­gra­fia i cinema que li van com­por­tar entu­si­asme i frus­tració a parts iguals.

Després, un amic li va des­per­tar la curi­o­si­tat pel gale­risme, i el 1982 inau­gu­rava la seva pròpia gale­ria a San Fran­cisco, Califòrnia, fins que a finals dels noranta va des­co­brir l'Empordà, es va ena­mo­rar boja­ment d'aquesta terra, i va començar una nova etapa tot tras­lla­dant-hi tot el seu món. Dunev va obrir la seva gale­ria en una època en què l'Empordà era el Con­sell de Cent dels estius. Ja fa uns anys que aque­lla feli­ci­tat, pot­ser arti­fi­ci­osa, es va inter­rom­pre, i ell és dels pocs que seguei­xen al peu del canó, des­a­fi­ant uns temps poc ama­bles per a un mate­rial tan sen­si­ble com el de l'art. Tan sen­si­ble i tan rebel quan és trac­tat amb les lògiques estres­sants de la fast cul­tura, d'accés pro­hi­bit a la seva gale­ria.