Lectures de Proust

La recorde com una bar­reja d'esforç i gaudi extra­or­di­nari. No sé si els lec­tors més joves ho con­si­de­ra­ran un motiu d'interès per apro­par-s'hi, però crec que ja esta­ria bé que situàrem allò del plaer de la lec­tura en el lloc que li cor­res­pon. Una obra com la Rec­herche exi­geix dedi­cació –hores de lec­tura, si més no–. Quan t'hi dedi­ques, reps a canvi el gaudi que et pro­du­eix el des­co­bri­ment de la gran lite­ra­tura.

La meua pri­mera lec­tura com­pleta fou en la tra­ducció espa­nyola de Pedro Sali­nas. Ara, sin­ce­ra­ment, no recorde amb pre­cisió els aspec­tes que més m'interes­sa­ren. Ja fa molts anys d'això. Però sí que recorde que la capa­ci­tat de Proust per endin­sar-se en els meca­nis­mes de l'ànima humana em van sor­pren­dre d'allò més. Quan més tard vaig lle­gir que Gaziel el qua­li­fi­cava com “el genial minero del espíritu humano”, vaig gra­var-me la frase en la memòria. Al cap­da­vall, a la Rec­herche tot és al ser­vei d'aquest objec­tiu.

Proust revo­lu­cionà el món de la nar­ra­tiva. Això és ja una afir­mació uni­ver­sal­ment accep­tada. Qual­se­vol comen­tari crític sobre la nar­ra­tiva euro­pea d'aquells anys ho posa de mani­fest. I el que és més impor­tant, més enllà dels comen­ta­ris crítics, el text, l'obra en si, encara hi és com un monu­ment extra­or­di­nari de la capa­ci­tat de la lite­ra­tura per fer créixer el conei­xe­ment del com­por­ta­ment humà. Si poguérem comp­tar tot el que hem begut de les seues pàgines, la xifra resul­tant ens dei­xa­ria asto­rats.

En pri­mer lloc, que no es dei­xen impres­si­o­nar pel volum. Que s'hi endin­sen amb la con­vicció del que milers de lec­tors de tots els temps han cons­ta­tat; és a dir, que és una de les grans obres de la lite­ra­tura de tots els temps. Que lle­gir implica també l'esforç per apren­dre i que d'aquest esforç no rebran sinó bene­fi­cis que redun­da­ran en el gaudi. Que lle­gir Proust és com bai­xar al fons de l'ànima humana per a des­co­brir els llocs més recòndits de les seues pas­si­ons. I que vagen amb molt de compte amb l'acu­mu­lació de fets en apa­rença tri­vi­als i en la ralen­tit­zació del que s'hi conta. Són només nega­tius en apa­rença. D'això es deriva pre­ci­sa­ment una de les grans vir­tuts de la nar­ra­tiva prous­ti­ana.

Jaume Cabré

La vaig lle­gir cap als trenta anys en francès, pràcti­ca­ment seguit o de dos en dos volums. Després, he anat relle­gint frag­ments con­crets. Fa uns qua­tre o cinc anys, vaig lle­gir Mon­si­eur Proust, de Celeste Alba­ret, i em va agra­dar molt. Proust sem­blava un per­so­natge més del seu macro­cos­mos. M'hau­ria agra­dat lle­gir aquest lli­bre abans de la novel·la per aca­bar de situar l'escrip­tor.

M'interessa sobre­tot la visió del temps que esclata al final. Quan comen­ces a lle­gir la famosa frase de “durant molt de temps vaig anar a dor­mir d'hora”, no saps com aca­barà la novel·la, i al final sorprèn veure com es tanca el cer­cle. Això vol dir que Proust, quan l'escri­via, ja sabia com l'aca­ba­ria, i això em va sor­pren­dre molt perquè jo no escric així. M'ima­gi­nava que escri­via a raig i no és cert. Em fa pen­sar en la pel·lícula de gàngs­ters Hi havia una vegada a Amèrica, en què un per­so­natge pre­gunta a l'altre: “I què has fet durant tot aquest temps?” “Anar a dor­mir d'hora”, li res­pon. Això vol dir mol­tes coses: que dus una vida molt orde­nada i contrària a la dis­bauxa men­tal, que és tot el con­trari del que feia Proust, com sabem.

Em passa com amb Tho­mas Mann, la influència, com més pro­funda, més irra­ci­o­nal i inquan­ti­fi­ca­ble és. Tenim mane­res d'escriure molt dife­rents i també de con­ce­bre el fet escrip­tu­ral. Ells són de la corda de Henry James, que s'està tres pàgines per obrir una porta, i tot i així només l'obre una mica. Jo sóc de tenir la porta oberta direc­ta­ment. Tot i així m'agrada, com Guerra i pau. Ara, no vull saber ni com ni en què m'han influït.

Mel­cior Comes

Hi vaig anar a parar perquè un lli­bre porta a un altre i un autor, a un altre autor. En escrip­tors que em van agra­dar en pri­mer lloc, hi havia Proust entre les seves influències con­fes­ses. I això m'hi va por­tar. Així de sen­zill. Capote deia que volia ser el Proust nord-ame­ricà. Doncs en pri­mer lloc havia de conèixer Proust per saber a què es refe­ria.

No tinc cap volum pre­di­lecte, la veri­tat. Ho veig tot com un enorme con­ti­nent o com un mar, i no puc divi­dir els meus afec­tes. Pot­ser des de Sodoma i Gomorra es comença a tenir un bes­llum del sen­tit total del pro­jecte, però si hagués de fer la meva pròpia tria, aga­fa­ria epi­so­dis de tots els volums.

Crec que em vaig ado­nar que sense una gran sen­si­bi­li­tat afec­tiva, sense ima­gi­nació moral, sense capa­ci­tat de visu­a­lit­zació i sense alè poètic, aquest ofici no té gaire sen­tit. La lliçó de Proust és dolo­rosa, perquè en el fons t'ado­nes que no saps res i no pres­tes prou atenció a la vida que vius.

Crec que és un autor amb una sen­si­bi­li­tat allu­nyada dels temps ultra­mo­derns. Proust és incom­pa­ti­ble amb el capi­ta­lisme impa­ci­ent, amb Twit­ter i amb les sèries nord-ame­ri­ca­nes, que poden arri­bar, però, a tocar alguna fibra prous­ti­ana, com vam poder veure a The Sopra­nos. Sigui com sigui, no entenc com es poden exta­siar amb David Fos­ter Wallace i pas­sar de Proust, que en alguns sen­tits fa el mateix i millor.

Ama­deu Cuito

No crec que et canviï la vida, però sí la manera de lle­gir. Després de lle­gir la Rec­herche és més difícil lle­gir novel·les tra­di­ci­o­nals amb un fil argu­men­tal, perquè t'acos­tu­mes a la doble veu, la del pro­ta­go­nista, que parla en pri­mera per­sona, i la del nar­ra­dor anònim, que opina, que refle­xi­ona sobre el que passa en el relat. Això marca un abans i un després en la novel·la. I també pel fet que l'acció avança a través de la des­cripció, que aquí no és mera­ment el deco­rat de l'acció, sinó el motor.

Hi ha parts que són millors que altres, però no sabria des­ta­car-ne una. Trobo extra­or­di­nari el capítol de la mort de la grand-mère.

Pot­ser el tema de la gelo­sia, que és con­subs­tan­cial a l'ena­mo­ra­ment. De vega­des, trobo que s'allarga una mica. I quan vaig a relle­gir l'obra, no agafo mai el volum de l'Alber­tine, perquè ja me'l sé.

No li pre­gun­ta­ria res, però l'escol­ta­ria par­lar. Deien que era un con­ver­sa­dor extra­or­di­nari i diver­tidíssim i m'hau­ria agra­dat poder sen­tir-lo en directe. Ara bé, pel que diuen els que el van conèixer, era una per­sona molt com­pli­cada. El senyor Proust no m'interessa.

Un clàssic és el d'Ernst Robert Cur­tius, un dels pri­mers que va posar el dit sobre l'obra. A banda, hi ha els dos grans espe­ci­a­lis­tes, Jean Ives Tadié, amb el seu lli­bre sobre l'estil de Proust, i François Com­pagnon Proust entre deux siècles. Una estu­di­osa holan­desa, Nell de Hullu, també acaba de publi­car una tesi sobre la gènesi de l'obra i com va pas­sar de ser una tri­lo­gia a una sèrie de set volums, tot ple­gat seguint el model de la rosassa, que el mateix Proust esmenta en un moment donat de l'obra.

Lluís Maria Todó

La pri­mera notícia em a venir a través dels lli­bres de text de bat­xi­lle­rat; la lite­ra­tura uni­ver­sal de 6è curs, o pot­ser la lite­ra­tura fran­cesa de 5è, no n'estic segur. En canvi, recordo per­fec­ta­ment que el lli­bre estava cata­lo­gat dins de la cate­go­ria “nove­las de tempo lento”, una d'aque­lles clas­si­fi­ca­ci­ons que t'aju­da­ven a memo­rit­zar la matèria de cara als exàmens, però que, en aquest cas, no t'esti­mu­lava gaire a lle­gir les peces cata­lo­ga­des així. Molt més tard, vaig començar a lle­gir Proust en part per curi­o­si­tat eròtica (vaig començar, com tanta gent, per Sodoma i Gomorra), en part per pres­tigi mundà; ho explico a El Mal francès. Després, quan vaig fer la car­rera vaig lle­gir la novel·la sen­cera.

D'una manera deci­siva i que, al mateix temps, em costa molt cali­brar. Quan vaig publi­car la meva pri­mera novel·la, molts crítics van par­lar de la meva fili­ació flau­ber­ti­ana, per man­dra o per ignorància. Però sabia per­fec­ta­ment que tant l'empenta que em va por­tar a escriure-la, com el fet que trigués tant a fer-ho eren efec­tes de la lec­tura de la Rec­herche. Sento no ser gaire ori­gi­nal, però, efec­ti­va­ment, lle­gir Proust et can­via la vida; i si escrius, et can­via la manera d'escriure.

En pri­mer lloc, el nar­ra­dor, és clar; una maquinària de crear iden­ti­fi­ca­ci­ons sense com­pa­ració a la història de la lite­ra­tura uni­ver­sal, em sem­bla. Després, és clar, Char­lus, una cre­ació que, penso jo, estira fins al límit la noció mateixa de per­so­natge, i pot­ser per això és tan difícil ima­gi­nar-lo, i fa que les ver­si­ons cine­ma­togràfiques siguin tan dece­be­do­res. Jupien tam­poc el veig, però m'ins­pira una sim­pa­tia enorme. En canvi, m'ha sem­blat conèixer alguna senyora Ver­du­rin i alguna Ori­ane a escala local.

Tots, i cada dia més actu­als; tret d'un, que diria que és d'ordre fisiològic, o neu­ro­nal: la lec­tura de la Rec­herche exi­geix unes ses­si­ons de lec­tura i una con­cen­tració men­tal que em sem­bla que els més joves ja no estan entre­nats per efec­tuar. En gene­ral, tinc la sen­sació que a mesura que creix la con­si­de­ració dels ente­sos sobre l'obra, dis­mi­nu­eix el nom­bre dels seus lec­tors poten­ci­als.

Enric Bou

Vaig lle­gir-la per pri­mera vegada el 1971. Recordo començar la lec­tura de l'últim volum, Le temps retrouvé, en un tren Bar­ce­lona-Bella­terra, dels encara Fer­ro­car­rils Cata­lans. Després, l'he lle­git en francès, quan vivia a França. I el 1993 vaig ata­car l'edició en qua­tre volums de a Pléiade, amb els Esquis­ses, que són una mina de tro­ba­lles.

La cons­trucció del record i la con­ser­vació de la memòria. I les fra­ses llarguíssi­mes, com­ple­xes, de sin­taxi rebus­cada. M'apas­si­o­na­ven.

Només he vist la de Volker Schlöndorff. És un lli­bre massa difícil d'adap­tar. Pot­ser el millor és el que va fer Fellini a Amar­cord: un dels nois de l'escola és idèntic al jove Proust.

N'hi ha tants! Pot­ser el pas­satge dels dos cam­pa­nars de Mar­tin­vi­lle del pri­mer segon volum de Com­bray.