un clàssic rus
xavier serrahima
Andrei Platónov, com un do del cel
Per explicar una història del període estalinista Platónov entén que cal adaptar el llenguatge a la situació que es viu
Si parlem de poesia resulta ben obvi que la literatura és, per damunt de tot, llenguatge: és el com que transmet el que (“[La poesia ha d'assolir] aquell subtil equilibri entre el que es diu i la manera com es dit”, afirma Miquel Martí i Pol en una de les cartes adreçades a Joan Vinyoli recollides a Barcelona / Roda de Ter). En la novel·la, per contra, aquesta evidència resulta cada vegada més qüestionada; massa sovint, l'argument sembla que compta molt més que no la forma que s'escull per fer-lo arribar al lector, talment com si narrativa i guió cinematogràfic fossin pràcticament el mateix.
Per fortuna, encara hi ha autors que tenen clar que en art escrita no hi ha fons sense forma, i alguns d'ells –quan no han quedat enxampats únicament en l'envescadora xarxa de la forma– han deixat una petja indeleble en la narrativa moderna: James Joyce, Marcel Proust, William Faulkner, Louis-Ferdinand Celine... Andrei Platónov, tot i no assolir el nivell dels esmentats, n'és un bon paradigma: posa de manifest que el llenguatge no tan sols determina la novel·la, sinó tota la societat del seu temps.
A La rasa (Edicions de 1984, amb traducció de Miquel Cabal), Platónov, per explicar una història del període estalinista, entén que no n'hi ha prou de servir-se d'una manera precisa, sinó que cal adaptar –si es vol, pervertir, en la mateixa accepció que el totalitarisme soviètic pervertia els conceptes comunistes)– el llenguatge a la situació que es viu. Així, en Vósxev, l'inadaptat a la uniformització, que “enyorava el futur”, acomiadat perquè “s'aturava a rumiar enmig del ritme general de la feina”, quan troba un ocell mort, no li queda a les mans un animaló, sinó “un ésser magre i penós, mort de la fatiga del treball”. I els cavalls de les granges no es distingeixen per races, sinó entre socialitzats i no socialitzats.
Aquesta elecció converteix, no cal dir-ho, l'obra en estranya, diferent, poc accessible, en exigent; ras i curt, en una rara avis¸que, com a tal, es nega a admetre classificacions o qualificacions; per tant, en incòmoda, no ja per als dirigents soviètics, que castigaren l'escriptor severament per la seva improductivitat i per la seva desafecció al règim, sinó per a la majoria dels lectors, avesats a la literatura convencional, que sacrifica la personalitat a la comercialitat, la recepta a la creativitat personal.
Als altres, a la minoria que opina que la literatura és –o, més aviat, hauria d'ésser– quelcom més, un com que narra un què, si s'atreveixen a acarar-s'hi, probablement es dividiran a parts iguals entre els que el rebutjaran amb fermesa i els que l'acolliran com un do del cel. Si vols saber a quina facció pertanys –a la platonoviana o l'antiplatonoviana–, no et quedarà altre remei que llegir-lo.
Potser (i només potser) hi “trobar[às] més del que buscaves”.