Musculatura del sistema empresarial català
Al tancament de l’eix de musculatura del sistema empresarial català celebrat el 27/5/25 dins del 4at Congrés d’Economia i Empresa de Catalunya es va comentar la història de superació, d’arrelament, de la visió, de l’evolució constant, l’esforç, la responsabilitat i la resiliència històrics del nostre teixit empresarial. De la generació de cohesió social amb ocupació de qualitat i formació de talent. De la localització estratègica del nostre país.
Cada cop som més conscients que calen polítiques públiques que enforteixin el teixit empresarial, format majoritàriament per pimes, que són a més a més de la majoria d’empreses les generadores de la majoria del PIB i dels llocs de treball, perquè passin de ser tallers a fàbriques. Calen polítiques territorials específiques per comarques.
Respecte a la cooperació públic-privada com a motor del desenvolupament econòmic i social cal reclamar major seguretat jurídica, escorçar els terminis judicials, que l’administració no demani informació que ja té.
Si pensem quines activitats són les que enforteixen, sense dubte hi trobarem la política de clústers liderada per Acció, la logística sostenible, i el pla estratègic de la família empresària.De la relació entre ESG i el valor de l’empresa. A part de competir per valor les empreses han de guanyar dimensió. Hi ha una correlació entre dimensió i R+D, internacionalització i productivitat. S’ha de cooperar per competir, per arribar si és oportú a les fusions. La internacionalització és una palanca de creixement, hi ha 49.000 empreses catalanes que exporten de forma regular. Un repte és la diversificació de mercats, la UE és el 60%. Es necessita tecnològica (xips), energètica i en les cadenes de subministrament.
Els principals reptes, a part dels típics laborals i fiscals, són les infraestructures, rebaixar les càrregues burocràtiques amb una administració més eficient. El repte de superar la manca de personal passa per les polítiques migratòries, automatitzar les tasques que no aporten valor i reduir la sinistralitat i l’absentisme. Cal prestigiar l’FP, dual.
Es va destacar el repte del relleu en un teixit format en un 95% per microempreses (menys de 5 treballadors). En els pròxims 15 anys es jubilaran el 50% dels empresaris catalans. El primer repte és la creació d’empreses, el segon el seu creixement i finalment la continuïtat. Aquesta depèn de la seva resiliència, de la prevenció amb alertes avançades i de la transmissió. Necessiten simplificació administrativa per poder créixer, i que la seva fiscalitat no sigui pitjor que la de les grans empreses. Els autònoms treballen més hores i guanyen menys que els empleats, també es posen malalts, però agafen menys baixes.
El capitalisme d’accionistes està evolucionant cap a un social de stakeholders, en el que es dona més importància a les persones i al territori, facilitant la intercooperació i les decisions transversals amb organitzacions més planes.
El sector industrial crea millors llocs de treball; el risc d’augment competència en sectors deficitaris fa necessària una política industrial ajustada a la nova societat, que és més que Trump i la IA, facilitant la competitivitat al món global. Això requereix innovació (que la recerca es converteixi en aplicació), suport als sectors emergents, tecnologia per augmentar la productivitat, captar i retenir talent, creixement emprenedor competint per valor en lloc de preu, i una administració propera que faciliti l’activitat.
Hem de creure que tenim oportunitats dins de la variable geometria geopolítica. “Com a l’escac, cal fer la millor jugada possible amb les peces que tenim”.
