Deserts de totxo

En venda o lloguer, nova promoció, últims pisos. Són els reclams que més es poden llegir en els cartells dels barris de Vulpalleres, de Can Mates o al complex Mira-sol Centre, a Sant Cugat del Vallès. Són coneguts com a barris fantasma, deserts de pedra i asfalt, allunyats del centre de la ciutat, que van néixer durant l'època daurada del totxo. Els índexs d'ocupació dels habitatges, locals comercials i oficines d'aquestes àrees són molt baixos. Durant els bons anys es van promoure uns macroprojectes que ara, amb la demanda pràcticament aturada a causa de la crisi i la falta de crèdit, tenen molt poca sortida. Aquesta situació ha provocat que Sant Cugat del Vallès acumuli gairebé el 20 per cent de les oficines buides de l'àrea de Barcelona, segons les dades de la consultora immobiliària Jones Lang Lasalle.

La majoria d'habitatges dels nous barris residencials de Sant Cugat on hi viu gent són de protecció oficial, però la xifra d'habitants és insuficient perquè les noves zones comencin a bategar. Segons el pla local d'habitatge del municipi de Sant Cugat del Vallès, el lloguer mitjà contractual a les zones de Vulpalleres, la Guinardera i Can Barata era, l'any passat, de més de mil sis-cents euros mensuals. S'han incrementat els serveis, com en el cas de Vulpalleres, on ja hi arriben els ferrocarrils de la Generalitat i una línia d'autobús, i on també s'efectua la recollida selectiva d'escombraries. Però és estrany veure gent pels carrers o nens als parcs. No hi ha cafeteries, ni fleques, ni estancs. Moltes persianes estan abaixades i la calor de l'estiu crea un ambient apocalíptic. De tant en tant hi passa un ciclista, algun corredor que ha anat a fer esport o algun tècnic en electricitat o lampisteria que entra en un bloc a treballar. El consistori nega que zones com ara Vulpalleres o Can Mates siguin àrees fantasma i atribueix la desocupació dels locals i habitatges a la joventut dels barris. La realitat, pels veïns, és que si volen anar a comprar o sortir a sopar a fora han d'agafar el cotxe, la moto, la bici o posar-se les xiruques. Però reconeixen que el barri és molt tranquil i són optimistes respecte a l'arribada de comerciants i més veïns en vista al futur. És el cas de Rebeca Galán, que fa dos anys que viu a Vulpalleres amb el seu marit i la seva filla en un pis de protecció oficial. “Engegar un barri partint de zero és un projecte lent, i més encara amb la situació actual de crisi. Però els serveis hi van arribant i el barri s'anirà despertant. Hem de tenir calma”. Les infraestructures ja estan llestes i les piscines són plenes d'aigua; ara cal que les entitats públiques i privades trobin fórmules assequibles per incentivar-hi l'ocupació d'habitatges i locals.