Mar, peixos i disseny

L'altre dia vaig anar al Museu del Dis­seny de Bar­ce­lona a visi­tar una expo­sició de la qual un dia d'aquests els par­laré perquè em va sug­ge­rir unes coses que poden ser d'interès. Vaig pren­dre un cafè al bar, i abans de tor­nar a casa vaig pene­trar als Encants, que són al cos­tat. En una petita lli­bre­ria de vell vaig tro­bar un volum de l'obra com­pleta de Josep Pla edi­tada per Des­tino que no tenia: el segon de la sèrie, Aigua de mar. A casa el vaig començar a lle­gir, i em va caure l'ànima als peus.

Jo he nas­cut i visc en una casa situ­ada a cinc minuts a peu de mar. Sem­pre, des de petit, m'hi he tras­lla­dat i n'he fet ús, gai­rebé exclu­si­va­ment a l'estiu. Lle­gint el lli­bre de Pla m'adono que, del mar, no en sé res. Ni del mar, ni dels ani­mals que l'habi­ten ni dels vents que l'asso­ten o el tran­quil·lit­zen ni de la gent que en viu, res. Quan vaig a plaça, puc dir el nom dels pei­xos ele­men­tals: les sar­di­nes, el lluç, el rap, el llo­barro, l'orada, el llen­guado, l'escórpora.... També el d'alguns crus­ta­cis, els més divul­gats. Els altres, els haig d'asse­nya­lar amb el dit. En el lli­bre de Josep Pla hi són enu­me­rats tots, també els que no es venen a plaça i dels quals n'ignoro la feso­mia i el gust. Pla fa unes incur­si­ons amb barca. Només pel con­text ende­vino de què parla quan parla de mani­o­bres, uten­si­lis, arts i parts de l'embar­cació. Si m'ho fa molt difícil, recorro al dic­ci­o­nari, i em canso. Per no dir res dels vents, els cor­rents, les nuvo­la­des, el ris de cada ona o l'oro­gra­fia. M'adono que només he fet una excursió amb barca, algun cop a la Costa Brava. A la costa pròpia, la de cinc minuts a peu, mai. Podria argüir en defensa pròpia que la meva ciu­tat fins no fa gaire ha vis­cut –com es deia també de Bar­ce­lona– “d'esquena al mar” i que a causa del port d'Arenys de Mar els pes­ca­dors amb els quals hau­ria pogut man­te­nir con­versa hi són resi­du­als o ine­xis­tents. No m'hi facin pen­sar, que encara tin­dria un altre dis­gust: si em poso d'esquena a mar i, en con­seqüència, de cara a la mun­ta­nya, tam­poc no sé res d'arbres ni d'arbus­tos ni de les colli­tes dels camps dels page­sos. Sóc espècimen de Museu del Dis­seny. Sé valo­rar el per­fil d'una aixeta i, al bar, em conei­xia totes les mar­ques d'aigua mine­ral i de refres­cos i totes les dels licors expo­sats als pres­tat­ges.

Pla és insidiós. Un moment ha de fer un foc a terra per coure uns pei­xos i no se'n surt: “Em cau la cara de ver­go­nya, sento una pro­funda sen­sació de ridícul. Tota la meva petulància i infa­tu­ació, en gai­rebé tots els aspec­tes de la vida, han tin­gut aquest límit: cons­ta­tar que no he sabut encen­dre foc entre unes pedres.” Encara quedo més aixa­fat. Jo, com diu sovint Pla recor­rent a una frase feta, “ni foc ni llum, ni brasa ni fum”. Bé, llum, sí: els de dis­seny que hi ha al museu.