Francesc Xammar Vidal

En el lli­bre del Gènesi, Déu va pro­me­tre, davant les súpli­ques d'Abra­ham, que no des­tros­sa­ria la ciu­tat de Sodoma si almenys hi tro­bava deu homes jus­tos. Els sodo­mi­tes tenien la fama, però també car­da­ven la llana, i el tot­po­derós final­ment va cas­ti­gar la con­ducta dels habi­tants d'aquesta famosa ciu­tat amb seve­ri­tat. Amb una pluja de foc i sofre ho va arra­sar tot. En els temps que ens ha tocat viure no són pas pocs els casos de cor­rupció que podrien jus­ti­fi­car l'existència d'una con­tem­porània Sodoma política, dins la qual tot­hom que toca una mica de poder des de les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques acaba fent l'egipci. Innova, Palau, Palle­rols, Pokémon, Gürtel, Cor­re­dor, ERE, Bankia, Nóos... Podríem esti­rar la putre­facta llista com els 200 metres de fris de la columna de Trajà. Sense remor­di­ment, tan­ma­teix, els cri­mi­nals, extra­murs, alcen les copes i brin­den ebris de cobdícia, que paga el poble. On són els repre­sen­tants polítics hones­tos, Abra­ham?

Doncs hi són. Mal­grat que aquest sis­tema patològica­ment inso­li­dari espe­roni, man­lle­vant uns ver­sos de Fer­ra­ter, les ombres menu­des sota el sol immens del pos­seir, encara ens que­den —i que mai no ens fal­tin!— per­so­nes que han estat ser­vi­do­res públi­ques i que no han sucum­bit a l'atracció fatal del pode­roso caba­llero don Dinero. És el cas de Fran­cesc Xam­mar Vidal, premi El Balcó 2016 al Tar­ra­goní de l'Any, ator­gat per Òmnium Cul­tu­ral del Tar­ra­gonès. Nas­cut el 16 de novem­bre del 1933 al pas­seig de Gràcia, el rumb de la vida aco­mo­dada de l'ado­les­cent Xam­mar va can­viar quan, per mitjà dels jesuïtes, va entrar en con­tacte amb una rea­li­tat bar­ce­lo­nina ben dife­rent de la seva: la de les man­can­ces bàsiques i els car­rers sense asfal­tar de les cases bara­tes d'Horta. Des d'ales­ho­res, imper­tor­ba­ble, ha estat al cos­tat de les llui­tes dels més des­a­fa­vo­rits. El 1966, orde­nat sacer­dot, va arri­bar al barri de Tor­re­forta, en una Tar­ra­gona que tot just s'indus­tri­a­lit­zava, i fa unes cinc dècades que resi­deix en un pis de 56 metres qua­drats com­prat pels jesuïtes el 1968 a La Flo­resta. Hau­ria pogut fruir d'un camí d'abundància econòmica i de pla­ers lleu­gers, allu­nyat dels via­ranys de la misèria, però lla­vors Xam­mar, ins­pi­rat pel mis­satge de Jesu­crist, ja era cons­ci­ent d'allò que després expres­sa­ria el bisbe Oscar Romero en una de les seves homi­lies: “Una Igle­sia que no se une a los pobres para denun­ciar desde los pobres las injus­ti­cias que con ellos se come­ten, no es ver­da­dera Igle­sia de Jesu­cristo”. “L'Evan­geli és incom­pa­ti­ble amb el capi­ta­lisme”, hi afe­geix ell.

Paco Xam­mar és molt esti­mat a la banda oest del Fran­colí i força des­co­ne­gut encara per una part de Tar­ra­gona que a vol­tes, com etziba el coro­nel Blázquez del Ball de Dames i Vells, és una bassa d'oli. Sem­pre mirant d'agi­tar consciències allà on, com diria Can­del, la ciu­tat can­via de nom, amb el temps Xam­mar es va eri­gir en una veu com­ba­tiva –sovint incòmoda– de l'asso­ci­a­ci­o­nisme veïnal. L'any 1979, gràcies al vis­ti­plau de l'arque­bisbe Pont i Gol, va encapçalar la Can­di­da­tura per a la Par­ti­ci­pació dels Veïns a les elec­ci­ons muni­ci­pals. Aquest par­tit d'esquer­res, que va obte­nir dos con­se­llers a l'Ajun­ta­ment de Tar­ra­gona (Xam­mar i Juan Anto­nio Ruiz) i més de dos mil vots de con­fiança, va defen­sar una bate­ria de rei­vin­di­ca­ci­ons que no ha per­dut vigència: l'aposta per una democràcia més par­ti­ci­pa­tiva, més con­trol públic sobre l'acti­vi­tat de la indústria petroquímica –que a Tar­ra­gona repar­teix bit­llets a canvi de silen­cis–, i la des­cen­tra­lit­zació de les fes­tes de Sant Magí i Santa Tecla. Si em queda un bri d'espe­rança en la política com a ins­tru­ment al ser­vei de les per­so­nes és gràcies al lle­gat –allu­nyat del ras­tre de les grans estruc­tu­res de par­tit i de les por­tes giratòries– de ciu­ta­dans com Xam­mar; sem­pre a favor de la dig­ni­tat humana, con­tra el capi­ta­lisme sal­vatge. “La pit­jor droga que s'ha inven­tat és l'enca­ti­va­ment al diner” afirma. Amb 40 anys va tenir el coratge de renun­ciar a la sucosa herència fami­liar, que va donar ínte­gra­ment per a pro­jec­tes de coo­pe­ració a la seva esti­mada Amèrica Cen­tral, que revi­sita cada estiu; i ara, havent superat la vui­tan­tena, con­ti­nua fidel als seus prin­ci­pis ètics. Aquest agost mateix ha pas­sat fam con­vi­vint amb les comu­ni­tats rurals del nord de Nica­ra­gua. Pels seus fruits el conei­xe­reu. Xam­mar, valent i con­seqüent. Xam­mar, perifèrica espe­rança.

[Arti­cle pre­miat amb un accèssit del premi Josep M. Gort d'assaig breu, dins de la XXVI edició dels pre­mis Baix Camp.]