La presó provisional no és una norma, és una excepció

L'Audiència de Bar­ce­lona va rati­fi­car ahir la ja prou polèmica decisió del jutge del cas Millet de man­te­nir en lli­ber­tat els dos prin­ci­pals impli­cats, Fèlix Millet i Jordi Mon­tull. El tri­bu­nal coin­ci­deix amb el jutge Juli Solaz que no hi ha ni risc de fugida ni de des­trucció de pro­ves, els dos argu­ments prin­ci­pals que poden jus­ti­fi­car una mesura tan severa com és la presó pre­ven­tiva. D'aquesta manera queda dene­gada la petició de la fis­ca­lia, que dema­nava l'empre­so­na­ment de Millet i Mon­tull dei­xant-se por­tar pel clam social que lògica­ment des­co­neix els prin­ci­pis jurídics pels quals la presó pro­vi­si­o­nal no ha de ser ni pot ser mai una norma sinó una excepció. La lli­ber­tat és un dret fona­men­tal que només l'auto­ri­tat judi­cial pot pri­var sem­pre que es donin les con­di­ci­ons estric­ta­ment necessàries i jus­ti­fi­ca­des, ja sigui risc de fugida o de des­trucció de pro­ves. Més enllà d'aquests supòsits objec­ti­va­bles, la legis­lació no pre­veu cap altre fac­tor deter­mi­nant per empre­so­nar pre­ven­ti­va­ment algú, encara que la fis­ca­lia, en un gest que no s'entén, pre­ten­gui, ni que sigui amb insi­nu­a­ci­ons, recu­pe­rar la figura de l'alarma social per jus­ti­fi­car la seva petició. Posar algú a la presó perquè el seu cas ha tin­gut més o menys ressò mediàtic suposa una fri­vo­li­tat que sor­to­sa­ment des de l'any 2003 va ser exclosa, tot i que la fis­ca­lia sem­bla obli­dar-ho quan li convé.

La gra­ve­tat de les acu­sa­ci­ons con­tra Millet i Mon­tull és evi­dent i ningú la nega, però no es pot pre­ten­dre que comen­cin a pagar pels seus delic­tes sense ser jut­jats. El que cal recla­mar és una bona ins­trucció del cas perquè el dia del judici no que­din esclet­xes ni dub­tes perquè la sentència sigui exem­plar.