Ni tant com fins ara ni massa poc

“Qui perd els orígens, perd la iden­ti­tat”, diuen, i en el cas del Patí Vic són evi­dents: la pràctica de l'hoquei i el pati­natge. Un club que va començar de manera humil però que amb l'esforç de molta gent, molta d'ella vin­cu­lada a l'hoquei, ha arri­bat a tenir unes ins­tal·laci­ons amb mul­ti­tud de dis­ci­pli­nes espor­ti­ves. Ara, en plena crisi hi ha molts socis que cre­uen que el mal de tot és una secció d'hoquei massa pro­fes­si­o­nal. Crec que no és això. És obvi que no es pot esti­rar més el braç que la màniga com sem­bla que ha pas­sat en els dar­rers anys, i que pot­ser el Patí Vic no té prou múscul per ser pun­ter en l'hoquei euro­peu, però enviar la dis­ci­plina que dona nom al club a la con­si­de­ració d'anècdota seria arra­co­nar la feina i el record de massa gent.