Dignitat

Estem en estat d’excepció i ara ni tant sols dis­fres­sat. Les for­ces d’ocu­pació ense­nyen la cara més fosca. El govern de Rajoy ha cai­gut en el més gran dels descrèdits tot demos­trant que, per ells, les urnes només són un parèntesi entre dic­ta­dura i dic­ta­dura. I, ara, el fei­xisme ense­nya la pit­jor cara, aque­lla que històrica­ment ha por­tat a les eta­pes més negres. Rajoy i els seus han tra­ves­sat les línies ver­me­lles.

Ja no par­lem d’inde­pendència, ni tant sols de democràcia, ara toca par­lar de dig­ni­tat, quan és la dig­ni­tat d’un poble, fins la del poble veí, que està en qüestió. La inca­pa­ci­tat de diàleg del govern espa­nyol ha conduït a la crisi d’estat i la ceguesa dels mit­jans de comu­ni­cació esta­tals, que han atiat el clima pre­de­mocràtic, han por­tat Espa­nya a l’atzu­cac. Tal­ment, avui, més que mai, fins es posa en qüestió la monar­quia.

Aquest setem­bre ha finit el pacte Suàrez-Tar­ra­de­lles que ha man­tin­gut durant qua­ranta anys la con­vivència impos­si­ble. Durant tres-cents anys els bor­bons han con­si­de­rat Cata­lu­nya un país de súbdits i ara els cata­lans olo­rem la lli­ber­tat. Quan convé seguem cade­nes... i ara és l’hora. Després d’aquest setem­bre la relació Cata­lu­nya-Espa­nya mai més no tor­narà a ser igual.

Aquesta set­mana par­lava amb un con­ciu­tadà cas­te­lla­no­par­lant d’un barri perifèric i em deia: “Jo no sóc inde­pen­den­tista, però ara estic a favor del sí; és una qüestió de dig­ni­tat i de futur.” És la rea­li­tat que s’imposa. No podem tor­nar enrere, hem de defen­sar els nos­tres drets i els nos­tres som­nis. Ens veu­rem a les urnes.