Simetries

Em satisfà que el diari The New York Times esti­gui d’acord amb mi. Aquesta set­mana va datar a Arenys de Munt i no a Bar­ce­lona la infor­mació de pàgina sen­cera que va dedi­car a l’evo­lució dels pre­pa­ra­tius del referèndum anun­ciat per avui. Fa anys que insis­teixo a dir que tot va començar a Arenys de Munt. Alguns situen aquest tot en la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal reta­lla­dora de l’Esta­tut que va gene­rar la gran mani­fes­tació de des­a­fec­tes del juliol del 2010 pels car­rers de Bar­ce­lona. Però just un any abans hi havia hagut el referèndum d’inde­pendència d’Arenys de Munt, orga­nit­zat pels visi­o­na­ris que van veure venir la sentència. Jeru­sa­lem és impor­tant, però prèvia­ment hi ha Bet­lem. La mani­fes­tació de Bar­ce­lona va fer ger­mi­nar totes les mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries de l’Onze de Setem­bre que des de lla­vors s’han cele­brat. El referèndum d’Arenys de Munt en va incen­ti­var d’altres a molts pobles de Cata­lu­nya, Bar­ce­lona inclosa, i el d’avui n’és la cul­mi­nació. The New York Times entre­vis­tava l’actual alcalde d’Arenys de Munt. No és l’alcalde del 2009 ni és el regi­dor que va tenir la ini­ci­a­tiva del referèndum, que han pas­sat avall i es tro­ben mig en l’oblit perquè ningú és pro­feta a la seva terra i perquè alguns pro­fe­tes espat­llen la seva pròpia cre­ació, però és un dels alcal­des que han hagut d’anar a decla­rar per la seva adhesió a l’acte d’avui i, també, en remissió del pecat del seu ante­ces­sor. La sime­tria és per­fecta. El cer­cle es tanca.

Ahir, un amic renu­ent a anar a votar avui em comen­tava que li sabia molt greu que L’estaca, un “himne” que ell havia apli­cat con­tra el fran­quisme, estigués en boca del seces­si­o­nisme, que no és la seva lluita. Els him­nes són difícils de domes­ti­car. Soli­dar­nosc, el movi­ment polonès con­trari a la domi­nació soviètica, es va fer seu L’estaca. Un himne en ori­gen anti­fei­xista, con­ver­tit en un d’anti­co­mu­nista. A prin­cipi del XIX els revo­lu­ci­o­na­ris cata­lans van adop­tar La Var­so­vi­ana –“a les bar­ri­ca­des, a les bar­ri­ca­des”–, himne evi­dent­ment polonès, com el nom indica. Anys més tard els tornàvem el favor amb L’estaca. Tot són sime­tries, també enmig de situ­a­ci­ons dife­rents.

En altres oca­si­ons una jor­nada elec­to­ral era pre­vi­si­ble: lle­var-me a una hora de diu­menge, anar a votar a mig matí i després entre­te­nir el dia espe­rant els resul­tats de les vuit. Enmig, els infor­ma­tius on tots els polítics unànime­ment afir­ma­ven que aque­lla era “la festa de la democràcia”. En aquesta ocasió ens han vol­gut fas­ti­gue­jar la festa i la democràcia, i el dia es pre­senta actiu de cap a cap per defen­sar l’una i l’altra. L’arti­cle ha de ser també simètric: tot el dia, un record per Arenys de Munt, pedra fun­da­ci­o­nal, com saben a Man­hat­tan.