Taula, llit i devoció

El Secre­ta­riat Inter­di­o­cesà de San­tu­a­ris de Cata­lu­nya i les Illes és una enti­tat que coor­dina, super­visa i cuida els san­tu­a­ris mari­ans que tenim arreu del país, més el san­tu­ari de Merit­xell, a Andorra. És una ins­ti­tució que fun­ci­ona com una malla, cosa que no és d’estra­nyar donat que és orga­nit­zada i tre­ba­llada des de Mont­ser­rat, con­cre­ta­ment a cura del monjo Dom Joan Maria Mayol. Abans de res m’abe­lleix dir que trobo just, digne, equi­ta­tiu i salu­da­ble que hi hagi asso­ci­a­ci­ons que fun­ci­o­nin bé a casa nos­tra, i a fe que aquesta n’és una. Els res­pon­sa­bles de san­tu­a­ris (cape­llans cus­to­dis, mon­ges, sagris­tans...) es reu­nei­xen cada cert temps en un san­tu­ari dife­rent durant tres dies de con­vivència, on s’inter­can­vien experiències i nove­tats, on es parla de futur, de visi­tes, on es posen en comú tre­balls i pro­jec­tes, a més d’orga­nit­zar-hi con­ferències i xer­ra­des sobre temes pro­pers al san­tu­ari on ha tocat reu­nir-se.

Alguns d’aquests nos­tres san­tu­a­ris mari­ans tenen ser­vei de res­tau­rant i hos­tat­ge­ria. Quasi tots estan ubi­cats en llocs espe­ci­als, dalt d’una mun­ta­nya, ser­ra­lada o espa­dat, i així el que pot ser una bona i bella excursió té l’al·lici­ent, per als que hi cre­uen, de ser lloc de pele­gri­natge de reli­gi­o­si­tat i devoció popu­lar, sota diver­ses advo­ca­ci­ons mari­a­nes. Perquè a casa nos­tra la devoció a la Mare de Déu, més enllà dels ritu­als litúrgics, sem­pre ha tin­gut un caràcter molt popu­lar, i això ja des de finals del segle onze –dades són dades.

Espero fer-me per­do­nar si con­creto en un les meves pre­ferències, però no puc resis­tir a la temp­tació. Es tracta del san­tu­ari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, a 1.100 metres d’alti­tud sobre la vall d’Hos­to­les, a la Gar­rotxa Meri­di­o­nal (Pla dixit). El ser­vei de taula i llit és excel·lent, alta­ment pro­fes­si­o­nal, pro­por­ci­o­nat i harmònic, i sor­tir al mira­dor es con­ver­teix en una gran lliçó de geo­gra­fia viva. El Piri­neu, ele­gant i majestuós, tanca l’espec­ta­cle pel nord; davant que­den en expo­sició solemne el Bas­se­goda, la Mare de Déu del Mont, Fines­tres i Roca­corba. A la dreta s’ende­vina el pla de Girona, i a l’horitzó més llunyà, la serra de Ver­dera sobre el mar de Roses que en els dies estrit­llats és una cinta de plata, entre el Puig Rom i el Montgrí, la mun­ta­nya que a l’Empordà en diuen del bisbe mort. Els de can Mic­he­lin dirien que mérite un detour. Un ser­vi­dor també ho diu.