Opinió

Tribuna

El sentit comú

“La declaració és un fet objectivable que té lloc en unes coordenades específiques

No hi ha cap motiu que jus­ti­fi­qui el govern d’una nació des de la distància. I, encara més, si aquest és un mal govern que nega els nos­tres drets i, així mateix, la nos­tra volun­tat de cons­ti­tuir-nos com a poble. Perquè l’única solució plau­si­ble a l’absència de justícia és la inde­pendència i la ins­tau­ració de la República. Són unes idees que fins fa poc for­ma­ven part del nos­tre ima­gi­nari i que ara s’inten­ten extir­par sota coacció. Però en un marc on la por s’imposa no hi ha pos­si­bi­li­tat de cons­truir una soci­e­tat lliure. Auto­de­ter­mi­nar-se és el vehi­cle indis­pen­sa­ble cap a la lli­ber­tat i en la recerca de les veri­tats fona­men­tals. La seva és una casuística uni­ver­sal. La pro­cla­mació de la República, el prop­pas­sat 27 d’octu­bre, és un fet que només pot des­fer el Par­la­ment. I això cal expli­car-ho bé per cop­sar el seu valor trans­cen­den­tal.

La pro­cla­mació de la República esdevé en seu par­la­mentària i no es pot reduir a un gest ni polític ni simbòlic: és una rea­li­tat fac­tual que té con­no­ta­ci­ons històriques i és una espasa de Dàmocles sobre l’Estat espa­nyol. D’aquí la pressa que té aquest mateix Estat a con­fiar en la veu dels polítics pre­sos –lite­ral­ment es tracta d’ostat­ges polítics– o també d’aquells polítics sub­jec­tes a penes de presó perquè des­men­tei­xin el caràcter de l’esmen­tada pro­cla­mació, tot rebai­xant el seu poder a una mera qua­li­tat política.

Però això no és pos­si­ble, en cap cas, atesa la natu­ra­lesa del fet històric que trans­cen­deix el dret posi­tiu i que s’ins­tal·la en el ius­na­tu­ra­lisme; només cal lle­gir els pro­legòmens d’una decla­ració com la dels Estats Units d’Amèrica, tenyida de referències al dret natu­ral a fi de poder jus­ti­fi­car allò que repre­sen­tava una tran­sició política i que, en aquell con­text, era el prin­cipi –la base– d’un fona­ment que s’havia d’arti­cu­lar ter­ri­to­ri­al­ment.

Dit d’altra manera, el pro­blema de la decla­ració d’inde­pendència no és si és política o si fins i tot té valor jurídic –teòrica­ment no en té, car no s’ha publi­cat enlloc i tam­poc s’ha san­ci­o­nat–. El pro­blema és la seva efec­ti­vi­tat sobre el ter­ri­tori on es vol por­tar a terme. I en aquest sen­tit és que el govern de Cata­lu­nya va renun­ciar a fer efec­tiva la pro­cla­mació. Però això no anul·la la natura de l’acte: la decla­ració és un fet objec­ti­va­ble que té lloc en unes coor­de­na­des específiques: el Par­la­ment de Cata­lu­nya. És, per tant, un acte de rup­tura en vigència que ningú pot anul·lar, atès que els actes de rup­tura ho són en esta­blir una enti­tat política –efec­tiva o no– de nou encuny. El Par­la­ment de Cata­lu­nya és la seu de la sobi­ra­nia en tot allò rela­tiu a la ine­vi­ta­ble sobi­ra­nia com­par­tida d’un Estat des­cen­tra­lit­zat. Així doncs, només el Par­la­ment pot des­fer el que un dia en con­cret va apro­var una majo­ria dels seus par­la­men­ta­ris. Cal no obli­dar per no morir i recor­dar que la nos­tra causa és, en gran mesura, la de tots els pobles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia