Avui que en fas vuit

Avui, com cada matí, l’hauré dei­xat a les nou a l’escola amb penes i tre­balls. Se’n va al llit sem­pre massa tard i, l’endemà, per com­pen­sar-ho, el deixo dor­mir fins a última hora, massa just per fer-ho tot amb una mica de decència: ves­tir-se, esmor­zar, ren­tar-se les dents, donar una altra volta a l’apa­rell d’ortodòncia i pas­sar-li la mà repe­ti­da­ment pels cabells, quan ja som a l’ascen­sor, per sot­me­tre la mateixa cresta rebel. Tots dos sabem, en el moment en què ens aco­mi­a­dem a la porta de l’aula, que ja no ens tor­na­rem a veure fins a la nit, excepte els dime­cres, que vam pac­tar que, costés el que costés, l’ani­ria a bus­car per dinar junts a casa. Fem el que podem, tant ell com jo. A vega­des, si hem arri­bat una mica més tard del compte, no puc acom­pa­nyar-lo fins a classe i m’he de con­for­mar a aco­mi­a­dar-me’n de lluny, des de la reixa, men­tre ell corre pel porxo fins al seu bar­racó amb l’ano­rac inflat, la cresta al vent. Corre atro­pe­llat, com si les cames li hagues­sin cres­cut massa ràpid, però sé que és perquè està amoïnat: no suporta fer tard. Algun cop, si la feina m’ha entre­tin­gut més del que és habi­tual, a la nit l’he tro­bat a casa l’àvia plo­rant. “Té son”, diu la meva mare, con­ci­li­a­dora. Jo feia veure que m’ho creia fins que ja no vaig poder car­re­gar-lo més a coll per bai­xar-lo fins al cotxe i endur-me’l a casa. És un nen, però s’ha fet gran. Avui fa vuit anys.

Vuit és un número sense cap pres­tigi. No és com el pri­mer, o com fer-ne deu, que són una espècie de meta, com si tots ple­gats haguéssim con­que­rit un cim. El vuit queda en l’ende­mig, una etapa volant que ni tan sols dona punts. Massa gran per a segons què, massa petit per a tota la resta. Quan dorm i un soroll el mig des­vet­lla, encara obre el pal­mell de la mà en un acte reflex igual que els nadons, amb un espasme flo­tant com de flor d’aigua. Però la manera com parla, la manera sobre­tot com escolta, és la d’un adult en mini­a­tura. Sovint em sor­prenc pen­sant que ha madu­rat fins i tot a pesar nos­tre, lluny de nosal­tres: amb els avis, amb les mes­tres, però no amb els pares. El pedi­a­tre em va acon­se­llar que el poc temps que pogués dedi­car-li fos almenys de “qua­li­tat”. Ho vaig inten­tar, fins que em vaig can­sar de fer el paper d’una ani­ma­dora o d’una fada en lloc d’assu­mir que totes les mares som imper­fec­tes. Ben mirat, als infor­mes esco­lars tot sem­bla en ordre, excepte que no seu bé al men­ja­dor. Tot­hom vol que els nens adop­tin posi­ci­ons regla­mentàries, però jo només reco­nec el meu fill quan a taula fa d’oce­llot cama­llarg. Segu­ra­ment, quan avui li doni el regal d’ani­ver­sari ja seran les deu de la nit. Ell em pas­sarà un braç pel cla­tell perquè m’acosti i em farà un petó a la galta que tindrà la bene­volència del perdó, i jo tor­naré a ser una nena de cop.