Espai Subirachs

La Judit, filla de l’escul­tor Josep M. Subi­rachs, em con­vida a visi­tar la sala d’expo­si­ci­ons dedi­cada monogràfica­ment a l’obra del seu pare. Es diu Espai Subi­rachs, i es troba al car­rer Batista del Poble­nou de Bar­ce­lona, que més que un car­rer és un car­reró. Surt de Pere IV, i de seguida s’acaba. L’Espai ofe­reix 100 obres, entre escul­tu­res i obra gràfica, que resu­mei­xen l’evo­lució de l’artista: l’apre­nen­tatge, l’expres­si­o­nisme, l’abs­tracció, el neo­fi­gu­ra­ti­visme... Pedra, bronze, ter­ra­cota, ferro, fusta, bronze... Molta excel·lència. Hi reco­nec la maqueta del con­junt monu­men­tal de dues piràmides, una d’inver­tida, que va fer per als Jocs Olímpics de Mèxic de 1968. Aquell any va venir al Racó d’en Terri a pre­sen­tar-la. Subi­rachs, amic d’en Terri, venia sovint al Racó de Mataró. No sem­pre a par­lar d’escul­tura: de vega­des ho feia de cine, i sovint d’Orson Welles. Jo no deia res perquè era jove i reser­vat, però con­nec­tava amb la seva afició. Algú em recorda que aquest any en fa 100 del nai­xe­ment d’en Terri, un dels ani­ma­dors cul­tu­rals més impor­tants de la Cata­lu­nya sota el fran­quisme. Com que li vaig escriure les memòries n’hauré de par­lar tard o d’hora.

“Tenim 400 peces més en un magat­zem”, em diu la Judit. Un dibui­xant pot guar­dar l’obra en car­pe­tes, un pin­tor la pot man­te­nir a les parets o en arxi­va­dors. Els escul­tors neces­si­tem magat­zems. S’han de llo­gar. L’Espai Subi­rachs és de llo­guer i també va a càrrec de la família. “El pare era tan cons­ci­ent que les escul­tu­res poden fer nosa que en con­fec­ci­o­nava per ser pen­ja­des a la paret.” La Judit, his­to­ri­a­dora de l’art, té cata­lo­ga­des 10.000 escul­tu­res del pare, en espais públics o en cases de col·lec­ci­o­nis­tes. Subi­rachs va arri­bar a ser molt apre­ciat i cotit­zat per ins­ti­tu­ci­ons, enti­tats i par­ti­cu­lars. L’encàrrec d’escul­pir una Passió monu­men­tal en una de les façanes de la Sagrada Família va fer revol­tar els seus crítics, entre els quals alguns artis­tes. La Judit i jo no par­lem de l’“acció-pro­testa” que amb el pre­text de pro­te­gir el tem­ple van orga­nit­zar con­sis­tent a cri­dar insults i invec­ti­ves con­tra l’escul­tor, en presència seva. Subi­rachs ho va patir molt. Segur que la Judit i la família, també. Vull supo­sar que molts d’aquells voci­fe­rants s’esti­men més obli­dar l’acció inu­si­tada que no els deixa gens bé i que va fer més esti­mat i cone­gut Subi­rachs entre la gent de bona volun­tat. “Ve molta gent a visi­tar l’Espai?” “Alguns grups.” Entenc que poca. La Sala Beckett s’ha esta­blert al car­rer Batista, can­to­nada amb Pere IV. A veure si els espec­ta­dors se sen­ten atrets per l’obra de Subi­rachs. La Sala Beckett ocupa el col·legi on de petit havia anat l’escul­tor. Davant, hi ha la casa on va néixer. Espai Subi­rachs, també urbà. Tota una impreg­nació de l’escul­tor.