Pepeta Moreu

Seria bo que deixéssim córrer això de “Pepeta” i l’ano­menéssim Josepa. Macià pot­ser era a casa seva Cesc o Cisco o Quico, però a l’hora de dedi­car-li pla­ces i car­rers optem natu­ral­ment per Fran­cesc. A Mataró, el car­rer que porta el nom de la Moreu diu “Pepeta”. Va ser, diuen, el pri­mer i únic amor de Gaudí quan l’arqui­tecte va cons­truir a Mataró la seva obra fun­da­ci­o­nal: la Nau d’una coo­pe­ra­tiva, ara res­tau­rada magnífica­ment. Ell la pre­te­nia i ella li va donar car­bassa. El tro­bava brut. El pare de la Josepa, impul­sor de la coo­pe­ra­tiva, con­vi­dava el jove arqui­tecte a dinar, i els fideus se li engan­xa­ven a la barba. Moque­java. Gaudí va tenir un dis­gust que li va durar tota la vida. Però va ser la “Pepeta” el seu “únic amor”? Molts anys més tard, quan ja era un arqui­tecte cèlebre, Joan Mara­gall escri­via a un amic: “En Gaudí se’ns ha ena­mo­rat.” Hi afe­gia que la dona era una “ale­ma­nya”. Les come­tes són de Mara­gall. Josep Maria Caran­dell, biògraf de Gaudí, va inves­ti­gar la notícia i el sen­tit de les come­tes. Va con­cloure que l’“ale­ma­nya” era una cata­lana espo­ne­rosa, pèl-roja i de caràcter fort que estava casada amb el com­po­si­tor i lla­vors direc­tor de l’orques­tra del Liceu Gas­par Cas­sadó. Els músics l’ano­me­na­ven “la valquíria” pen­sant en les òperes de Wag­ner, el més ale­many de tots. Gaudí era amic de Cas­sadó. Freqüentava els assa­jos del Liceu, era entrant de casa seva. Va anar a més aquell ena­mo­ra­ment? Mara­gall no en torna a par­lar. Les bio­gra­fies de Gaudí no en diuen res. Un suc­ces­sor dels Moreu, de qui he tret aques­tes infor­ma­ci­ons, com­pleta l’epi­sodi amb una sor­presa: la “valquíria” de Cas­sadó era la ger­mana petita de la Josepa. Diu: si les inves­ti­ga­ci­ons de Caran­dell són cer­tes, Gaudí, de jove, hau­ria estat ena­mo­rat de la gran de les Moreu i, en edat madura, de la petita.

Però Josepa Moreu és molt més que un per­so­natge episòdic en la vida de Gaudí. Ella sola vol una bio­gra­fia en què Gaudí seria el secun­dari. N’hi ha una, feta per un des­cen­dent seu, que li sua­vitza el caràcter i les acci­ons. Quan Gaudí la va conèixer venia d’Oran, on havia tocat el piano en un bar després que un home amb qui s’havia casat l’aban­donés emba­ras­sada. De retorn, va fer de mes­tra quan les dones no en feien, va ser una activa coo­pe­ra­ti­vista i va tei­xir el penó de la coo­pe­ra­tiva que Gaudí havia dis­se­nyat amb espe­rit de Mari­ana Pineda. Tenia idees sobre la higi­ene que expli­quen el rebuig al “brut” Gaudí. Sem­pre que podia anava a mar a banyar-se. Es va aca­bar casant amb un català, repre­sen­tant a Espa­nya de les dis­tribuïdores de Hollywood. Va rebre a les seves cases de Bar­ce­lona i Sit­ges una pila d’actors amb els quals par­lava en anglès i sor­tia a pas­seig de bra­cet. Qui­nes unes, les Moreu. Defi­ni­ti­va­ment, Josepa.