Correctors

La pre­sen­tació fa uns dies del lli­bre d’Enric Gomà Con­trol de pla­gues; 92 parau­les cata­la­nes per fumi­gar va reu­nir uns quants cor­rec­tors de tex­tos. Un va pro­po­sar que el nom dels que fan aquesta feina sortís als crèdits dels lli­bres. Fins i tot a la por­tada, com ara passa amb molts tra­duc­tors. Em vaig alar­mar una mica: tan mala­ment escri­uen els escrip­tors que els que els revi­sen l’orto­gra­fia, la sin­taxi o la pun­tu­ació hagin de recla­mar un lloc equi­pa­ra­ble al dels tra­duc­tors o dels matei­xos autors? Edu­ard Artells, vene­ra­ble i molt fabrià cor­rec­tor dels anys cin­quanta i sei­xanta, un cop va haver aca­bat de revi­sar Ona­des sobre una roca deserta va excla­mar exhaust: “No escriuré mai més una novel·la de Terenci Moix.” Ens tro­bem en aquesta situ­ació? Ens hi devem apro­xi­mar perquè el cor­rec­tor que havia pro­po­sat la idea va afe­gir: “S’ima­gi­nen que a la por­tada d’un lli­bre no sortís el nom de l’autor?” Màrius Serra, que també hi era pre­sent, va reac­ci­o­nar ràpid: “Ens faríem creus dels autors de lli­bres que no fir­men ni a la por­tada ni enlloc.” Un dia em vaig tro­bar un amic escrip­tor, molt eru­dit. Li vaig dir que havia sen­tit que era l’autor real del lli­bre d’èxit d’un escrip­tor famós. Em va con­fiar: “No és veri­tat, però em va bé que es digui; fes-ho córrer.” El meu amic, que de tant en tant publica un lli­bre amb el seu nom, es fa un souet exer­cint d’escrip­tor a compte d’altri. De negre, en defi­ni­tiva.

Hi ha una altra cosa que m’intriga, i l’endemà de Sant Jordi, més. Molts lli­bres, prin­ci­pal­ment novel·les que han obtin­gut un premi, sur­ten simultània­ment en català i cas­tellà. No sé mai quina és la versió ori­gi­nal i quina la tra­ducció. No me’n refio ni després de lle­gir les bases del premi. Jordi Amat acaba de pre­sen­tar la versió cas­te­llana d’El llarg procés, un assaig polèmic fa uns tres anys. Fent ell mateix la tra­ducció s’ha ado­nat que hi havia con­tin­guts de l’ori­gi­nal que no li agra­da­ven i li ha sor­tit un lli­bre gai­rebé nou. Qui fa les tra­duc­ci­ons de les novel·les pre­mi­a­des, cap a un idi­oma o un altre? El nom no surt enlloc. Els matei­xos autors? Una màquina? Amat em diu que escriu en català els arti­cles que publica a La Van­guar­dia. Després els passa per la màquina i obté la versió cas­te­llana. “Sem­pre la reviso, i mai no és igual que l’ori­gi­nal.” Algú s’ha entre­tin­gut a com­pa­rar la versió cata­lana d’una novel·la amb la cas­te­llana, o vice­versa? Pot­ser en Pol no es casa amb l’Anna sinó que a última hora renyei­xen. En tot cas, admi­ració plena per als autors que tra­du­ei­xen els pro­pis tex­tos i domi­nen amb tanta solvència el català i el cas­tellà. Són merei­xe­dors indis­tints del Pla i el Nadal, el Ramon Llull i el Pla­neta, el Premi d’Honor i el Cer­van­tes. Jo no sabria ni tra­duir aquest arti­cle. El cor­rec­tor hau­ria de fir­mar amb mi, amb foto i tot.