Silencis col·lectius

De vega­des un fet actual i ben divul­gat des­perta ens nosal­tres algun record apa­rent­ment esbor­rat que deu haver que­dat com immo­bi­lit­zat i secret, però que revifa amb força, reco­bra vida, es belluga. Com si volgués par­lar-nos, i de la imatge fixa i des­co­lo­rida pas­sar al relat. Molt recent­ment han estat els ros­tres i les veus dels infants mexi­cans sepa­rats dels pares –ter­ror; la terra s’enfonsa sobre els seus peus...– els que han bellu­gat uns records pels quals no tenia res més que imat­ges mudes incrus­ta­des. Els ros­tres de dos infants: l’un, el d’una nena d’una escola de Cor­nellà de Llo­bre­gat; una nena d’uns nou anys, que sis­temàtica­ment arri­bava tard a classe, seia amb el ros­tre seriós, no par­lava amb ningú i mirava amb uns ulls gros­sos, negres i tris­tos, com estra­nyada, tot el que la vol­tava: els cabells bruts i engan­xats; algun cop em va sem­blar veure-li als ulls algun morat. I el d’un noi, en uns jar­dins comu­ni­ta­ris de Premià, que solia que­dar-se ama­gat dar­rere d’un arbre, no jugava mai i tots sabíem d’un pare alco­ho­lit­zat.

De tot ple­gat ja fa temps. Recordo que mirava, veia, dolia. Pen­sava que quel­com lleig estava pas­sant Però no sabia. No inter­pre­tava prou bé els senyals. No sabia lle­gir els fets. Perquè no fa tants anys que es creia que els pares podien fer el que cre­gues­sin amb els fills. I que una pallissa de tant en tant o sovint era no sola­ment accep­ta­ble sinó reco­ma­na­ble. I que era “nor­mal”,“ natu­ral”, que els pares fos­sin amos i senyors no sola­ment de les seves dones, sinó també des fills. El que més fa pen­sar es que ara podríem lle­gir els senyals d’una altra manera, inter­pre­tar-los millor, i per això mateix actuar d’una forma més justa i pro­tec­tora. Ara, mal­grat que seguei­xen els abu­sos i mal­trac­ta­ments, ja no ens sem­blen “natu­rals”. Els hem posat un nom. Han sor­tit de l’àmbit del “no passa res”, “és així”, per tor­nar-se motiu d’escàndol. I hi ha lleis que ho pro­cla­men. I fis­cals que acu­sen. I càstigs. I tre­ba­lla­dors soci­als que aju­den. Sem­pre són els històrica­ment silen­ci­ats els que comen­cen a par­lar i després, la soci­e­tat, no una sola per­sona, la veu pública, ha dit “això no pot pas­sar més”. Allò “natu­ral” s’ha con­ver­tit en un “con­flicte”, ha emer­git del mar plàcid de la quo­ti­di­a­ni­tat per con­ver­tir-se i ser asse­nya­lat com un pro­blema. Es tracta de la mateixa dinàmica que avui dia impulsa a treure milers de per­so­nes al car­rer quan assas­si­nen una dona, quan es viola o es mal­tracta un sen­se­sos­tre.

Quants més escàndols ens calen encara? Quants con­flic­tes silen­ci­ats espe­ren el seu torn per a ésser asse­nya­lats, dits, mirats, enfo­cats, inter­pre­tats? L’avenç en els drets humans de tota per­sona s’ha anat pro­duint sobre escàndols, asse­nya­la­ment i lleis. Són tots ells movi­ments, ins­tru­ments que per­me­ten lle­gir el que està pas­sant amb una visió més acu­rada, inter­pre­tar millor els senyals i actuar pel bé comú. El tre­ball pels drets humans uni­ver­sals no s’acaba mai...