Jiménez i els acords

Admiro la pro­fessió de peri­o­dista. Xam­mar, Mon­ta­ne­lli, La història de La Van­guar­dia de Gaziel publi­cada a l’exili per Edi­ci­ons Cata­la­nes de París... Admiro les cir­cumstàncies en què tre­ba­llen i com inten­ten fer sen­tir la seva veu enmig de pres­si­ons per­so­nals, econòmiques i empre­sa­ri­als diver­ses. Per als que tenim la rara lli­ber­tat de dir el que pen­sem, el risc d’equi­vo­car-nos en l’adjec­tiu o en el tema és menor. Et dei­xa­ran de con­vi­dar a fer xer­ra­des, dei­xaràs de fer calés amb uns o altres, però gua­nyar-te les gar­ro­fes en una altra banda limita el risc de manera impor­tant.

Supor­tar de manera cons­tant la cen­sura, les pres­si­ons, la mani­pu­lació de tex­tos o titu­lars, ja és una altra cosa. Per això m’ha dei­xat tant parat lle­gir El direc­tor, de l’excap d’El Mundo David Jiménez. Un text kamikaze que fa un retrat de la premsa espa­nyola esfereïdor. Posar tants noms i cognoms seguits de con­fes­si­ons aber­rants con­ver­teix el lli­bre en un cas de por­no­gra­fia periodística de pri­mera mag­ni­tud. D’Ali­erta a Flo­ren­tino, n’hi ha per a tot­hom. No dei­xes de sor­pren­dre’t de la impu­ni­tat de per­so­nat­ges com Villa­rejo. Et pre­gun­tes per quins meca­nis­mes Fernández Díaz, després d’escam­par por­que­ria, tor­pe­di­nar par­tits i per­so­nes, dic­tar titu­lars i uti­lit­zar a volun­tat mit­jans de comu­ni­cació i recur­sos poli­ci­als, ha evi­tat la presó.

Per enten­dre tot ple­gat cal anar un cop més a la història. Una de les seves lleis diu que el poder econòmic busca el poder polític. Com el poder econòmic ten­deix a la con­cen­tració, el seu poder crei­xent malda per con­di­ci­o­nar el poder polític. Com, al seu torn, el poder polític vol asse­gu­rar la seva esta­bi­li­tat, malda per con­di­ci­o­nar la feina periodística. Uns i altres cauen sobre els mit­jans limi­tant la seva veu, con­di­ci­o­nant la seva ide­o­lo­gia i esta­blint-hi el que Jiménez ano­mena “els acords”. El resul­tat final: la gran cla­ve­guera des­crita on el compte de resul­tats jus­ti­fica una línia edi­to­rial, una ètica periodística i el bes­canvi d’infor­mació per men­tida quan això obe­eix als interes­sos dels acci­o­nis­tes. Aquest és el peri­o­disme de xan­tatge i tra­buc que patim. De la por­tada de Vanity Fair abans de les elec­ci­ons a Caye­tana Álva­rez de Toledo, pas­sant per les audiències gai­rebé nul·les de tele­vi­si­ons autonòmiques con­ver­ti­des en No-Do regi­o­nals, a la bata­lla pel Grup Zeta entre Medi­a­pro i Prensa Ibérica. Tot és mani­fes­tació del mateix mal.

Si una idea queda clara en el text és la neces­si­tat de comp­tar amb un obser­va­tori dels mit­jans que posi l’ull, de manera per­ma­nent, en la inter­secció entre capi­tal i mit­jans de comu­ni­cació. Com en l’anunci: es bus­quen per­so­nes ínte­gres i valen­tes per a una feina tan impor­tant com peri­llosa. Els pro­ble­mes de qua­li­tat democràtica, a l’Estat espa­nyol, són indes­tri­a­bles dels de la qua­li­tat periodística. I, com en els casos de cor­rupció, el pri­mer és posar-hi llum abun­dant en aques­tes cla­ve­gue­res fos­ques. A veure si els amics de Mèdia.​cat s’hi ani­men.